Elena Tamarit: “Em va costar molt marxar d’À Punt, però no em reconec en una directiva que és una corretja de transmissió del Consell”

Arriba nerviosa i amb un fum de papers, llibres i anotacions. És, probablement, la primera vegada que és ella l’entrevistada, i no l’entrevistadora. Tampoc no li agrada ser en aquesta situació i haver d’exposar-se públicament, però sent que és el seu deure com a professional del periodisme. Després de set anys treballant-hi, Elena Tamarit ha decidit plegar d’À Punt, la radiotelevisió pública valenciana. S’ha acollit a la clàusula de consciència del contracte –un mecanisme poc habitual– pel viratge ideològic de la cadena. Al juliol, va acabar el magazín de ràdio on treballava, A poqueta nit, i també la seua secció, “Tenim memòria”, i va plegar abans que la traslladassen a la redacció digital. Ara és a l’atur.

Es mostra crítica amb la nova direcció, parla de manipulació i de pressions als treballadors, però reivindica la tasca dels professionals de la redacció. “No és fàcil ser en À Punt ara mateix”, diu. També valora la cobertura que es va fer de la gota freda. Recorda, emocionada, com Cristina Durán, que va il·lustrar un còmic sobre l’accident del metro i que va sofrir la gota freda, li va agrair durant una entrevista en directe que À Punt fos, ara sí, al costat de les víctimes.

—Per què heu decidit de plegar d’À Punt?
—Per un cúmul de circumstàncies, però les bàsiques són les que atempten contra el servei públic que hauria de ser. El maltractament animal, la cobertura taurina, la falta de respecte a la nostra llengua, que ha deixat de ser llengua vehicular única del mitjà, i el creixement de la programació en castellà. També hi ha una qüestió més delicada: falta veracitat i pluralitat en els serveis informatius. Després de set anys de creure’m el projecte, de començar quan tot just naixia de nou el mitjà de comunicació públic, pensava que faltava a la meua coherència professional i a la meua ètica. Em va costar molt, he passat tot un procés de dol en marxar d’À Punt, però ja no em reconec en els valors de la casa, no em reconec en una directiva que és una corretja de transmissió del Consell, partidista. Em vaig adonar que no podia lluitar internament perquè el monstre era massa gran, però no perd l’esperança que hi haja una mobilització interna. Hem d’aprendre dels errors del passat, l’etapa fosca de Canal 9 va deixar un molt mal precedent. Hauríem d’aprendre d’aquesta etapa per no caure en el silenci i l’autocensura.

—Us heu acollit a la clàusula de consciència del contracte. Quin missatge voleu donar?
—Se m’apagava la flama dins i vaig decidir apel·lar a la clàusula de consciència per a marxar. És un dret que reivindique moltíssim, perquè preserva i protegeix el nostre dret de treballar en llibertat i defensar els valors de pluralitat i de veracitat, i de no caure en pressions. La ciutadania valenciana està molt decebuda amb el gir ideològic de la cadena. És normal que hi haja canvis de matisos editorials en una redacció, però el que ha patit À Punt amb la nova directiva és un canvi estructural que atempta contra el servei públic, que és la seua raó de ser. M’agradaria obrir un debat sobre què esperem d’À Punt, sobre quin tipus de programació mereix l’audiència, sobre el maltractament animal, sobre la cobertura, els silencis i les omissions a l’hora d’abordar segons quins temes polítics.

—Com s’aplica aquesta clàusula?
—És un procés complex, que té molt pocs precedents legals, no en coneixem més casos. Ha sigut tota una odissea negociar-ho amb el departament de recursos humans. Després de dues setmanes de silenci, em van dir que havia de presentar un argumentari. Vaig argumentar vuit pàgines de qüestions legals i del llibre d’estil. Vaig fer al·lusió a la manera com s’han carregat els òrgans de control interns, la programació taurina, que el valencià havia deixat de ser llengua vehicular única de la casa, el tema de la laïcitat i que la diversitat sexual deixava d’existir. En recursos humans no volien deixar res per escrit, sempre ens citaven en persona. No sabien gaire bé com procedir, van haver d’anar als serveis jurídics de la casa. Van intentar que signara una baixa voluntària perquè, a parer seu, no tenia dret a una rescissió del contracte fent ús de la clàusula de consciència. Després d’un procés una miqueta llarg i en el qual he estat molt ben assessorada per una advocada laboralista, finalment, van procedir al cessament del contracte. Em va arribar la baixa i la resolució en què negaven tot el meu argumentari, excepte el que fa referència a la programació taurina. Admetien que hi havia hagut un canvi, però argumentaven que era una necessitat de la ciutadania valenciana. L’advocada em va dir que la qüestió important era que havien resolt que sí que hi tenia dret. Però, com que hi ha tan pocs precedents legals, en el SEPE anaven molt perduts i no sabien quin era el protocol a seguir. Van haver de bloquejar la meua petició de prestació d’atur i, finalment, han resolt que sí que hi ha hagut un canvi substancial en les condicions de la meua empresa i que tinc dret de trencar el meu contracte.

—Durant aquest darrer temps, us han fet dir coses que no volíeu, heu rebut tocs d’atenció o suggeriments perquè canviàsseu coses…?
—Aquest és un tema molt delicat i del qual no m’atrevisc a parlar perquè afecta terceres persones. Jo, personalment, he seguit la meua ètica professional perquè era en un format que m’ho permetia. En la ràdio, encara que en el guió pose ‘x’, quan tinc un micro davant puc fer el que considere correcte, i ningú pot manipular un directe de ràdio. Aleshores, jo en la secció de memòria històrica que coordinava i en el magazín de ràdio on treballava –també perquè he tingut un equip que m’ha donat suport i m’ha respectat sempre–, no he rebut censura. Sí que m’arriben missatges d’experiències que pateix la redacció internament de casos que són denunciables.

—Quan vau decidir de plegar, vau rebre el suport dels companys?
—Molta gent desconeixia que existia aquest dret i s’ha adreçat a mi perquè li explique fil per randa com ho he fet, perquè està interessada a encetar el procediment. En general, estic aclaparada pel suport que he tingut. La redacció pateix un canvi editorial i ideològic gran en À Punt, i s’ho plantegen. Entenc i respecte totes les circumstàncies, hi ha gent que no s’acaba d’atrevir a fer un pas endavant perquè té situacions personals molt delicades. Però si formes part d’un servei públic, el teu contracte està molt blindat. Pots patir assetjament laboral, cosa que també pots denunciar, però no és fàcil que t’acomiaden. Jo me n’he anat a l’últim pas, però la clàusula de consciència és un dret que és present cada dia en À Punt. Si et demanen que cobrisques una correguda de bous, pots al·ludir a la clàusula de consciència per a negar-t’hi. Si atempta contra els teus principis ètics, pots negar-te a elaborar cert tipus d’informacions sense que això implique cap sanció ni perjudici. El tema de la programació taurina és una qüestió flagrant. Hi ha molta gent en contra de les corregudes de bous que actualment fa ús d’eixe dret per a no publicar ni cobrir eixe tipus d’informacions. Sí que és cert, però, que reben pressions.

—La direcció us va demanar explicacions?
—No. Abans, hi havia una relació més fluida entre els càrrecs directius d’À Punt i la redacció. De fet, el meu cas s’ha portat amb molt de secretisme. No m’han demanat cap explicació. Sí que m’agradaria. Quan vaig substituir la presentadora del magazín nocturn mentre era de vacances, havia de moderar tertúlies d’actualitat on se’ns havien imposat perfils, com el d’un portaveu del pseudomitjà de comunicació ESdiario. Em vaig negar a incloure aquesta persona en les tertúlies, i la gent del meu entorn estava un poquet incòmoda per si baixaven a demanar-nos explicacions. Jo desitjava que la direcció baixara a demanar-me explicacions. Quan em van dir que potser cauria la meua secció de memòria històrica perquè podia incomodar la directiva, em vaig negar a practicar l’autocensura. Desitjava que, si estaven en contra que jo fera eixa secció, baixaren i m’explicaren per què. M’agradaria que s’obrira el debat sobre l’autocensura, perquè a vegades ens anticipem a certes pressions. Això no vol dir que no existisquen, però hem de fer un mur de contenció.

—Quan vau començar a notar canvis en À Punt?
—Amb el canvi de llei, directament, van desaparèixer els òrgans de control interns. Va desaparèixer el Consell de la Ciutadania, que feia uns informes totalment necessaris en què s’atenien les demandes, les queixes, i les felicitacions també, de l’audiència. Va desaparèixer el Consell d’Informatius. De fet, encara no tenim Consell d’Informatius. Va acabar l’antic Consell Rector i es va aprovar l’actual Consell d’Administració. Com un degoteig, van canviar les cares de la direcció, del cap d’informatius. Es van produir irregularitats en les borses i són qüestions que estan denunciades. T’ho diré sincerament perquè ho he patit en primera persona, encara que m’incomode molt parlar-ne, però el cap d’informatius actual és un misogin. En les tres ocasions que he interactuat amb ell, m’ha dit: “Tu qui eres?” Això per començar. I després d’haver-li dit qui sóc, va fer-me una radiografia de dalt a baix, i em digué: “Tu què fas en la ràdio? Tu quants anys tens? Vint-i-dos?” Jo tinc trenta-tres anys, però és indiferent la meua edat. Que se’m valide pel meu treball i no per la meua edat, ni que se’m tracte de xiqueta i se’m paternalitze. I em diu: “Tu per què no ets en la tele?” No va dir res més, però jo vaig entendre perfectament que ell veia una cara bonica, joveneta: posa’t en la tele a figurar. Potser m’equivoque, però les dones crec que entenem eixe missatge. El cap d’informatius ha significat un abans i un després de manera radical en la manera de procedir. Ara À Punt té una estructura més jeràrquica que mai.

—Com valoreu la polèmica pel comunicat d’À Punt sobre l’àudio filtrat del CECOPI?
—Crec que aquest cas desperta un debat moral sobre què ha de prevaldre: el respecte al codi deontològic periodístic o el dret de la ciutadania a estar informada. Com a ciutadana, celebre que aquest àudio s’haja filtrat i tant de bo s’haguera publicat abans. Com a professional, el debat intern se’m resol ràpidament amb un únic argument: parlem de 228 morts. Les víctimes mereixen que tota la informació possible isca a la llum per a esclarir què va fallar el 29 d’octubre i que s’assumisquen responsabilitats.

—Els treballadors de la casa se’n van desmarcar. Penseu que és una conseqüència de la desaparició del Consell d’Informatius?
—Pel que fa a la posició d’À Punt, m’avergonyeix el comunicat en què es planteja investigar qui ha filtrat el vídeo i s’acusa implícitament RTVE de mala praxi, sumat a l’editorial de l’informatiu que parlava de “finalitats partidistes”. Han perdut el focus? Estic en sintonia amb el missatge d’Intersindical, que denuncia que aquest comunicat no representa la veu de la plantilla, ja que no l’ha elaborat cap òrgan elegit pel personal. L’interlocutor natural hauria de ser el Consell d’Informatius, però la nova llei de creació de la CACVSA el va desmantellar sense permetre que continuara en funcions fins a constituir-ne un de nou. Això és una anomalia legal gravíssima. Deixa la plantilla en una situació de màxima indefensió i demostra que és capital tindre òrgans de control intern dins d’À Punt.

—La setmana passada es va presentar la nova programació, amb més presència de bous, entre més. Com ho valoreu?
—El tema dels bous em fa sentir que visc en el segle passat. Ja hem superat aquest debat. No ha d’haver-hi tortura animal en els mitjans de comunicació, especialment en els de servei públic. No pot ser. I crec que l’audiència ho reclama. Si entres en qualsevol publicació de les xarxes socials d’À Punt, ho veus clarament. No he vist tanta crítica com quan van integrar la programació taurina. La gent està totalment decebuda, però “decebuda” fa curt. No hi ha paraules. He de confessar que jo mai havia vist una correguda de bous. En Fogueres d’Alacant, hi ha un moment que el bou ix a la plaça i no pot aguantar-se dret. Jo tenia ganes de plorar. Estava envoltada de pantalles amb aquests bous assassinats, vivint una distopia. No m’ho podia creure. Eixe va ser el dia que vaig decidir fer ús de la clàusula de consciència.

—…
—I no és l’únic canvi de programació. Les pel·lícules dels anys seixanta i setanta del franquisme, però què és açò? Estem idealitzant la dictadura franquista i normalitzant la família patriarcal. Hauríem de ser una televisió de servei públic, modèlica, moderna, plural… Ara tenim cada vesprada pel·lícules de “Cine de barrio”.

—Al juliol es va emetre l’últim programa d’A poqueta nit i de la vostra secció “Tenim memòria”, en què donàveu veu a les víctimes de la repressió franquista. Us van avisar que ja no continuaria?
—No, no ens van avisar. Hi ha molt de secretisme en À Punt. Vaig haver d’exigir que se’m comunicara formalment que el programa acabava, per poder comunicar-ho a l’audiència. En cap moment la directiva ens va dir clarament que el programa acabava. Nosaltres ens ho imaginàvem.

—Penseu que aquestes víctimes ara tindran espai en À Punt?
—Em fa somiar la teua pregunta, però no ho crec. És necessari que el col·lectiu memorialístic tinga un espai de trobada en la radiotelevisió pública valenciana. Aquestes històries se’n van anant a la tomba i hem de registrar-les, són part de la nostra memòria col·lectiva. Tenim unes llacunes històriques al·lucinants. Si m’hagueren donat un programa diari en À Punt sobre memòria històrica, encara m’hagueren faltat hores per a atendre totes les històries que continuen invisibilitzades.

—El comitè d’empresa denuncia que ja han començat a acomiadar personal i que es preveu que continuen. Com era l’ambient laboral aquests darrers mesos?
—Abans, el criteri era que a partir dels tres anys, que és el que marca la llei que pot estar una interina treballant, continuaven. Ara s’ha canviat aquesta directriu, perquè hi ha hagut demandes per a exigir la fixesa a partir de certs anys treballant. Encara no s’ha resolt, però ara el criteri és que quan compleixes tres anys en À Punt, te’n vas fora. Això visibilitza una vegada més la necessitat de fer unes oposicions independents, justes i transparents. Això també és una promesa incomplida, tant per l’anterior govern com per l’actual. I sí que és cert que el comitè d’empresa ha denunciat comiats irregulars i amortitzacions irregulars.

—També han marcat una nova línia per a augmentar la presència del castellà. Què en penseu?
—Estem fallant a la nostra audiència i a la ciutadania valenciana. Tenim prou mitjans de comunicació i plataformes en castellà. La gent necessita una programació íntegrament en valencià. El valencià pateix atacs a tot arreu. Ara més que mai hem de fer costat a la nostra llengua i a la nostra cultura. A més a més, la programació en castellà no té bons índexs d’audiència. No cobreix una necessitat, la ciutadania ja té molts programes en castellà. Necessitem defensar la nostra llengua.

—Els periodistes d’À Punt van ser reconeguts per la seua cobertura de la gota freda, que contrasta amb la que va fer Canal 9 de l’accident del metro…
—À Punt té un deute i una responsabilitat doble. Per haver fallat a la ciutadania valenciana en un primer moment, i per demostrar-li que no li tornarà a fallar. Tant de bo no canvien les prioritats, perquè ja hi ha casos en què no es prioritza la veu de les víctimes. Espere que no les fallem, perquè potser no ens ho perdonen més.

—Què fareu ara? Teniu algun projecte a la vista?
—Estic a l’atur, no l’he cobrat mai, i a veure per on em porta el camí. Em deixe un temps per a reflexionar. Saps que vivim en un gremi molt precaritzat, jo era molt conscient del meu privilegi, del salari, de les condicions. Per a mi ha sigut una gran renúncia, marxar d’À Punt, però per coherència i per ètica vaig decidir-ho i afronte les circumstàncies. No descarte canviar de professió si no trobe el meu lloc al gremi. Tinc algunes idees, alguns projectes, però encara no m’atrevisc a dir-ho. Si em dónes una miqueta de temps, ja t’ho contaré.

—Voleu afegir-hi res?
—M’agradaria acabar en clau propositiva i d’esperança, perquè hi ha ferramentes per a lluitar, existeixen les vagues, les concentracions, la clàusula de consciència, l’associacionisme, el moviment sindical, i existeixen les bases. Si hi ha un cas de manipulació, de censura, de qualsevol pràctica que no atén els valors de servei públic, ací hi ha la ciutadania per a sostindre-ho. Sóc una ferma defensora de la radiotelevisió pública, no podem perdre-la. En el cas de la dana s’ha demostrat que és necessària. Però s’ha de garantir la seua independència, qualitat, que hi haja un pressupost digne, que la plantilla puga treballar amb llibertat i dignament. Jo no perd l’esperança.