La punyetera taca que no se’n va

  • «Els independentistes, a les espanyoles, han votat per majoria tornar a demanar un referèndum. Un referèndum pactat amb qui els té empresonats els caps de llista, justament per evitar mai més cap referèndum»

Marta Rojals
29.04.2019 - 21:50
Actualització: 29.04.2019 - 23:32
VilaWeb
Imatge del programa especial de TV3 sobre les eleccions del 28-A.

Ja hem vist les primeres eleccions espanyoles de l’etapa que, al Twitter indepe, s’ha donat a conèixer com a neoautonomia. Parlem d’un univers tweetaire que, durant l’escrutini, es demanava com podia ser que les tweet-enquestes haguessin donat uns resultats tan contraris, malgrat la quantitat de repiulades que havien assolit diàriament ‘per ampliar la mostra’. La velocitat mateixa del mitjà n’accelerava la diagnosi: mentre els piulaires es reconeixien –ens reconeixíem– com a elements gens representatius de l’independentisme real, també donaven per enterrats –i aquí ja no m’hi incloc– l’1-O i la independència enmig d’un ambient funerari.

És la ‘bombolla de Twitter’, com agrada de dir als qui s’ho miren amb un somriure de dents. La mateixa bombolla que, no es pot negar, va ser crucial per a precipitar els esdeveniments que confluirien en la celebració i l’èxit del referèndum, i ja no cal dir per a traslladar la nostra Història recent, en viu i en directe, als canals de difusió de mig món. La mateixa bombolla que també, en quaranta dies i sense una micra de l’atenció que els mitjans catalans havien procurat a Vox, va ajudar a néixer el projecte del Front Republicà amb 18.000 avals i 113.000 vots. O sigui que, d’entrada, un respecte.

Passa que Twitter és fet bàsicament de persones, i no és difícil de concloure que també hi ha vot ocult, i que molts piuladors prefereixen evitar la concorreguda arena de la confrontació, i que el matís i els tons de gris solen passar desapercebuts sota la pirotècnia de la polarització: com a la vida mateixa. Així que, ni tant, ni tan poc. I com que les eleccions se celebren fora de Twitter, per un dia els piulaires hem de fer una frenada en sec per esperar la vida real què diu, i tot seguit tornem a carregar els nostres biaixos de sempre a partir de les noves confirmacions. Diumenge, doncs, la vida real ens digué que el trio del 155 ara són quatre –resumint-ho a la tremenda– i que l’independentisme català els ha tornat a embrutar el mapa amb la punyetera taca que no se’n va.

N’hi ha que n’esperaven molt, d’uns comicis que no són nostres. Demanar ‘molt’, per a un indepe a l’atzar, pot voler dir des d’una desmobilització total perquè no hi hem d’anar a fer res, a Madrid, fins a una participació en massa que permetés de blocar-los, o si més no condicionar-los, els governs. Però en aquesta humil columna, ja ho vam dir setmanes enrere, unes espanyoles són, abans que res més, unes espanyoles. Una pedra a la sabata, que te la treus i continues. Un obstacle en el camí, que el superes i continues. Una tanca al mig del pas, que la saltes i continues. Però l’has de saltar.

Saltar la tanca de les espanyoles, per a aquesta columna, és deixar-hi la foto fixa de la taca catalana, rebel i persistent. Perquè votar és fàcil, i si no som capaços ni de testimoniar-nos sobre el mapa tantes vegades com calgui –en camp contrari, a casa nostra, a gust o a disgust–, ja no cal ni que ens proposem de fer res de més compromès. I tot just som al començament del camí. Una altra vegada, pensem alguns, i també que és perdre el temps, però el mapa diu que la majoria de naltros té un altre pla. Perquè els independentistes, a les espanyoles, han votat per una majoria indiscutible tornar a demanar un referèndum. Un referèndum pactat amb qui els té empresonats els caps de llista, justament per evitar mai més cap referèndum. I mentre les pantalles de diumenge ens mostraven que Espanya es podrà governar prou bé sense Catalunya, les seus dels principals partits indepes connectaven per videoconferència amb els exiliats. Es veu que aquesta és la nova normalitat.

La majoria de naltros demana un altre referèndum, si no ho hem entès molt malament, perquè figura que no som prou. I les enquestes hi tornen i hi tornen: vora d’un 80% dels catalans hi estan a favor, que vol dir que un 80% n’acceptarien el resultat, fos quin fos: si això no era ser prou l’1 d’Octubre, o el 3 d’octubre, i no és prou ara, és que potser sí que ens mereixem continuar sotmesos a la tirania antidemocràtica d’un 20%.

‘No es pot fer la independència contra l’Hospitalet, contra Santa Coloma, contra Sabadell, contra Cornellà’, es va dir en campanya des del partit que ja és hegemònic a Catalunya, i fora de la ferotge fiscalització de Twitter, no sé si va fer aixecar cap cella als seus votants. El cas és que, en menys de dos anys, hem passat de parlar de la independència com un projecte inclusiu, col·lectiu, a favor del benestar de tots els catalans, a empeltar-nos del llenguatge de l’adversari i vendre-la com una arma de catalans contra catalans. Encara haurem de donar gràcies, pel bé del país, que els empresonats siguin els nostres.

I ara què hem de fer, els votants, mentre els partits ja tenen el cap a les pròximes eleccions? Més enllà del derrotisme epidèmic de Twitter, molts ho tenim clar: avançar, continuar, fer la nostra. Perquè si es tracta de tornar a l’inici, si és això que vol la majoria dels indepes ara, permetem-nos com a mínim de triar el començament. Aquí mencionem tres projectes constructius, perquè votar en unes espanyoles no ens incapacita per avançar-hi en paral·lel: debat constituent i participatiu al carrer, registre ciutadà al Consell per la República i desconnexió de l’Íbex a cada casa i ajuntament. I mentre a la bombolla de Twitter ens dediquem a fer befa de cada iniciativa com aquestes, mentre ens ridiculitzem i ens minem la moral non-stop, a veure si a fora que hi som tots resulta més fàcil de construir junts: mirant-nos a la cara, com l’1-O, com a Arenys i els Arenys que el precediren, com a la vida mateix.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any