En les darreres setmanes han passat unes quantes coses als museus de la capital. Unes coincidències sorprenents. I, encara que sigueu d’aquells que no soleu llegir aquest tipus d’informacions sobre el món de la cultura, us puc assegurar que aquestes coincidències tenen més relació del que sembla amb l’estat de les coses general amb què ens trobem, tendent al declivi i el desori.

Quatre museus de Barcelona han vist com plegaven o plegaran les seves respectives direccions. Casualitat? Jorge Luis Borges deia que allò que denominem “atzar” no és més que la nostra ignorància dels complexos mecanismes de la causalitat. Em sembla que, almenys en aquest cas, tenia raó.

1. El Museu del Disseny té nou director: Lluís Nacenta. El conec, havíem compartit espais docents. I li desitjo tota la sort del món. La llàstima és que el concurs que ha guanyat ve ennuvolat per un jurat administratiu –sense la participació de gent entesa i independent– que treu credibilitat al nomenament. Una cosa similar va passar quan, ja fa uns mesos, Imma Prieto va guanyar la direcció de la Fundació Tàpies. Aquell concurs el van decidir els membres del patronat de la institució, només hi havia una persona de fora. Fa tota la sensació que Prieto està regenerant la institució. I jo que me n’alegro. Però que els òrgans gestors dels museus vulguin controlar tot el que allà hi passa (després hi tornaré) és un símptoma alarmant. He de recordar que Nacenta substitueix José Luis de Vicente, que va marxar, entre més coses, perquè un seguit d’historiadors de l’art conservadors (d’aquests n’hi ha, a fe de món) van fer molt de soroll perquè no els agradava el projecte amb què Vicente havia guanyat el seu concurs. Espero que Nacenta no es deixi intimidar i faci que el Museu del Disseny acari el seu futur amb la modernitat com a bandera.

2. Del Museu Picasso marxa Emmanuel Guigon. I el mes de gener ja se’n va anunciar la nova directora: Rosario Peiró. Sort per a ella, també. Aquí, un cop més, el concurs va ser decidit per una majoria de membres del patronat de la Fundació Museu Picasso de Barcelona (caram!) i amb la presència de dues persones independents, només una de les quals, Jean-Louis Andral, és especialista en Picasso. Per raons que no s’han explicat –aquí els patronats només expliquen el que volen i si volen–, Guigon continua en el seu lloc malgrat que fa setmanes que se sap qui serà la seva substituta. I tampoc hem de fer gaire cas de les lloances institucionals que el patronat va fer del pas de Guigon pel Picasso. Al sector se saben més coses de les que transcendeixen. I el seu pas pel museu no ha estat tot una catifa de flors.

3. La gran sorpresa és que Marko Daniel ha anunciat que, aviat, deixarà la direcció de la Fundació Joan Miró. I el patronat de la Miró s’ha afanyat a cantar les excel·lències del període en què Daniel l’ha dirigit. Però en aquestes lloances hi ha molta hipocresia i malentesos; primer, perquè alguns membres d’aquest patronat van entrar amb el suport o la influència del mateix Daniel; segon, perquè ha transcendit que el fins ara director del museu Miró marxa perquè el patronat li volia limitar les seves competències. No sabem si res és veritat perquè ja fa anys que la Fundació Joan Miró de Barcelona ha deixat de ser l’espai de llibertat en què havia aconseguit convertir-se. Hi impera una certa opacitat: posar personal de fora que no atresora uns mèrits més grans que els qui ja hi són i, per tant, generar un mal ambient que, els qui hem treballat en aquella casa, percebem només amb la mirada. S’han programat bones exposicions? Sí. Però també se n’han programat algunes que han fet feredat, encara que s’hagin venut amb entusiasmes impostats. I, com a eix vertebrador, un cop més, la poca transparència: la Generalitat ha hagut de donar suport econòmic a la fundació per a garantir-ne la subsistència. Però ningú explica en quina situació econòmica deixa Marko Daniel la institució. Potser la consellera de Cultura ens ho explicarà?

4. Finalment, el MACBA es queda sense la seva última directora. No sabem si Elvira Dyangani Ose marxa perquè vol o perquè li han fet la vida impossible. I, en aquest supòsit, no ha rebut cap mena de suport. I, amb això, Dyangani passa a formar part de les direccions fracassades d’aquest museu antropòfag (si em permeteu l’exageració) que dirigeix un consorci on hi ha totes les institucions públiques, però on qui realment mana és la Fundació MACBA (presidida per Ainhoa Grandes Massa), és a dir, la burgesia catalana que, des de fa més de cent anys, realitza una política artística de baixa estopa. I, com que això no canviarà, veient el jurat que s’ha proposat per a decidir la nova direcció, ja es veu que hi ha un perfil baix, localista, per a intentar conciliar el MACBA amb la mateixa estopa (“filaments de rebuig de l’operació de pentinar el lli o el cànem que hom aprofita per a fer-ne un fil de baixa qualitat”, diu el diccionari) de què està feta aquesta burgesia. Cosa a part és que Elvira Dyangani marxi de Barcelona per dirigir la Biennal d’Abu Dhabi, la capital dels  Emirats Àrabs Units. Es fa difícil entendre que el projecte que la directora sortint ha posat en pràctica a Barcelona (feminista, llibertària, anticapitalista, negra…) pugui conciliar-se en un país com aquell. No perquè en aquell certamen no pugui programar coses molt trencadores, sinó perquè aquests moviments no fan més que blanquejar els règims autoritaris.

Què ens ensenyen aquests quatre episodis? Que en el món de la cultura hi ha la mateixa poca transparència que en els àmbits de la política. S’oculten coses: casos d’embriaguesa en horaris de feina (poca broma!); acomiadaments injustos que es tapen amb acords de confidencialitat; actituds de governança poc democràtics; rumors de casos de bullying que no són solucionats… I si les persones que veuen aquestes coses des de dins no diuen res, la resta no podem fer sinó callar. Però el mal més gros és la irregularitat permanent que suposa la confecció dels patronats de tots aquests museus: es practica el nepotisme entre amics i gent amb diners, gairebé mai es fa servir la meritocràcia i, com a conclusió, tots els òrgans gestors dels museus públics fan servir les lògiques de l’empresa privada: l’obscurantisme.

Aquí hauria d’acabar el meu article d’avui. Però no puc. De fet, hi ha un altre director que plega en les pròximes setmanes. En aquest cas, perquè els reglaments li impedeixen tornar-se a presentar al concurs que se suposa que es convocarà. Es tracta de Valentín Roma, que en els darrers deu anys ha fet de la Virreina un centre d’art de primer nivell. Almenys a mi m’ho sembla. I ho volia consignar. De vegades, no calen grans paraules, sinó mostrar una coherència en la programació. Alguns rumors apunten que Roma pot presentar-se al concurs per a dirigir el MACBA. No ho sé, però ho trobaria sorprenent. Ell ja va formar part del museu quan hi va haver aquell episodi de censura propiciat per l’addicció que la Fundació MACBA (sí, els burgesos que ja he esmentat) sent pel rei emèrit espanyol. Aquella vegada, Roma i Paul Preciado van ser acomiadats injustament del museu. I, aleshores, Ainhoa Grandes ja manava. Vés a saber què pot passar: els museus de Barcelona són un vesper. Els treballadors fan una gran feina, però per la banda alta són un vesper. I prendrem mal.