20.11.2025 - 21:40
Vaig anar a ca l’A amb un rellotge aturat de la mare, i l’A és un rellotger de poques paraules. Fixeu-vos-hi, els rellotgers parlen ben poc, quan tenen un rellotge entre els dits, com els metges quan examinen un pacient. Però l’A sempre té poques paraules, sap alguna cosa sobre el temps que els altres no sabem. Quan entro a la seva consulta, ell en diu taller, dic “bon dia” ben fluix, no sé si per no desconcentrar-lo o per no despertar tots els rellotges adormits que l’envolten. Hi fa l’olor del temps, una olor eixuta, greu, de greix i metall.
—Què em portes avui?
—Era de l’avi, la mare vol saber si podria tornar a funcionar.
—Vol que l’arregli?
—No, vol saber si podria tornar a funcionar.
Un silenci de minuts, que són comptats sense exactitud per tots els engranatges muts del taller.
—Deixa-me’l.
El rellotge aturat de la mare és a la mà dreta de l’A, se’l posa al palmell i em parla mirant-me per damunt de les ulleres amb lupa incorporada, amb dels colzes repenjats al mostrador.
—No tinc pressa —li dic.
—És clar. Jo tampoc. L’obriré i aviam què hi trobo.
Deixa el rellotge damunt la taula i per mi deixa de ser el rellotge per ser-ne només un. Me’l miro per memoritzar-lo, no sé si el sabria distingir entre una colla de rellotges semblants. És de butxaca, esfera grossa, platejat, agulles negres. Com es descriu un rellotge? L’A m’endevina els pensaments.
—No n’he confós mai cap.
Una setmana després, a mig matí, rebo una trucada de l’A:
—Es pot arreglar.
Me’n diu el preu i truco a la mare per dir-l’hi.
—De moment no l’arreglem —em diu—. Potser més endavant.
I ara he d’anar a ca l’A a recollir el rellotge quiet i dir-li que me l’enduc així, espatllat. I sé que en mig minut m’haurà tornat el rellotge amb aquella calma seva que confondré amb la indiferència i es recol·locarà la lupa a l’ull dret per continuar remenant les entranyes del temps d’algú altre. Sortiré de la botiga amb el temps aturat i faré tantes coses durant tot aquell dia que seré capaç d’oblidar que he anat a ca l’A i pot ser que passegi el rellotge per la ciutat uns quants dies, dins de la bossa, anant amunt i avall i veient com escuro els segons.
“Després del rellotge de paret, el rellotge de butxaca ja fou una ‘individualització’ del temps, i l’acceptació que cada vegada estàvem més pendents del moment que vivíem”, escriu Josep Maria Espinàs a Els nostres objectes de cada dia (1981). “L’èxit del rellotge de butxaca és una conseqüència de l’èxit de la vida ciutadana. Quan treballava el camp, l’home en tenia prou mirant el sol i el rellotge de l’església, o escoltant les campanes.”
Un rellotge de butxaca ara és una imatge de lentitud, fins i tot ho és un rellotge de polsera, ara són els números els que ens diuen l’hora des d’una pantalla, les agulles ja no ens eren prou precises i hem volgut sis xifres, dues, dues i dues, per definir l’hora amb una exactitud que no ens consola.
Es pot explicar la història a partir dels rellotges, des que donàvem corda als rellotges fins que ens vam encadenar el temps al canell, des que el sol ens deia quan tocava plegar fins que ens avisa una alarma fent bip-bip, des que comptàvem el temps per quarts fins que els segons han passat a ser de vital importància, des que l’hora la canviàvem enfilant-nos a una cadira fins que ara es canvia sola mentre dormim. Es pot explicar una història a partir dels rellotges.
Des que es va morir el pare, duc el seu rellotge. Té una finestreta petita per al dia, quan escric aquestes ratlles és 20 de novembre, però em diu que és 19, me n’acabo d’adonar. Falten tres minuts per a dos quarts d’onze del matí i el rellotge del pare em diu que passen dos minuts de dos quarts. Jo el poso a l’hora i ell tot sol, amb els dies, s’avança, i això deu tenir una explicació ben tècnica que l’A em donaria amb ben poques paraules, però jo prefereixo pensar que és el pare que encara vol arribar als llocs abans d’hora, convençut que els impuntuals sempre són els altres.
No he conegut mai ningú que mirés més l’hora que un dels meus avis, no el rellotger, sinó el que era pagès. De gran, seia tot el dia i veia passar el temps amb un rellotge de polsera que li ballava al canell. Al pedrís, al sofà, en una cadira, on fos, deia quina-hora-deu-ser tot junt i fluix, lexicalitzat, i llavors alçava el braç, sacsejava el canell perquè l’esfera li donés la cara i en lloc de dir l’hora vaticinava el futur, un futur de rutina marcada per quatre àpats, així que quarts d’una era, en l’idioma de l’avi, “alego dinarem”. Ningú més preocupat que ell per tenir un plat a taula. El temps era el que passava entre àpats.
El rellotge de la mare encara és a ca l’A. Demà l’aniré a recollir i saber que podria dir l’hora serà suficient per a ella i també per a mi. Era de l’avi, ara sí, el rellotger, que el temps sempre el va tenir a la butxaca.
