El senyor Julio que empaita les criades

Sembla que faci un segle, però la setmana passada va ser una setmana negra per a l’equip del règim, i com sempre que algú els fa un ensurt, els planta cara, els posa a lloc, la banda contrària correm a escoltar els chiringuitos, les brunetes i les claques de l’enemic per recrear-nos en el seu desconcert. Si sembla que parlo del Madrid és perquè parlo de Julio Iglesias, que també es va fer gran sota els auspicis del franquisme, i aquests dies que ha estat de pega, han sortit en tromba els mateixos quadres de la rancior a defensar cegament el seu “caballero del honor”.

Qui pugui fer que faci, ja ho va dir el seu capitost. Perquè, com l’equip blanc, Julio Iglesias també és política. En conseqüència, els mecanismes del poder ja s’han posat a treballar per a girar la truita. El cantant i empresari, denunciat pel que ja sabeu a la Fiscalia de l’Audiència Nacional, es fa defensar ben oportunament per un ex-jutge de la mateixa Audiència, perquè qui té un amic té un tresor, i qui en té molts, doncs això. De moment, l’estratègia consisteix a demanar als àrbitres que deixin estar la investigació i arxivin el cas, que no són competents per a ficar el nas en afers exteriors.

Serà interessant veure l’evolució d’aquest joc de poders, la seua traducció en victòries i derrotes fins a la final, però abans ens n’oblidarem, perquè entre això i allò passaran anys. Mentrestant, per poc que ens interessi l’espanyoleria, ens haurà arribat que a Madrid han entomat la notícia com a part de la guerra entre el govern i l’oposició, entre progressistes i conservadors, entre l’esquerra feminista i la dreta conspiranoica i negacionista. Com a catalana, aquesta trifulga no em pot relliscar més, però, com a dona, tinc la desgràcia que els abusos denunciats em revolten i em revolta l’ús polític que se’n fa. A més a més, com a indepe esquerranosa, m’ha fet gràcia veure la mateixa gent que tal dia van donar per bons titulars sense proves, reivindicant ara les proves com a fonament de la credibilitat periodística.

És clar que parlar de proves és agosarat, en aquest moment de la història en què la veritat no val re. Tot i això, en casos com el de l’Iglesias, no podem limitar-nos a esbandir el debat derivant les dones i els seus documents als jutjats: no, el debat hi ha de ser. Des del moment que hi ha víctimes a l’ombra que s’ho miren i dubten si denunciar. Des del moment que unes treballadores s’han jugat la vida per posar contra les cordes un assetjador omnipotent. Ni presumpte diré, perquè tots n’hem estat testimonis en directe o en diferit: abans de les IA i dels deepfakes, les cadenes emetien en prime time els seus comportaments delictius mentre el públic li reia les gràcies, perquè ell és així, petoner; perquè ell és així, un magrejador; ai, el Julio, ja sabeu com és, però no per això ha de ser per necessitat un violador. I és clar, que el debat hi ha de ser: un assetjador com a mínim és un assetjador. A partir d’aquí, certament, no sabem si és de la mena que en la intimitat es conformen amb tan poc. Però una cosa és clara: si aquests mínims només els ha de poder distingir un jutge, no sé què coi fem educant les criatures en el respecte al propi cos.

Ara que semblava que en la matèria començàvem a avançar, el que m’amoïna més és una conjunció perillosa: que el pitjor d’un passat que molts donàvem per superat conflueixi amb el pitjor d’un futur regressiu i que ja és present; vull dir la coincidència en el temps de la disculpa als senyors Ramon que empaiten les criades —perquè ja sabeu com són— amb els atiadors del negacionisme de la violència masclista i el corrent de desconfiança envers l’ofici periodístic —quan és ofici i és periodístic, per si s’ha d’aclarir. Hom pot dir que el periodisme de l’estat espanyol s’ho ha buscat, i no li falta raó. Però aquí hi ha una cosa més, un perill que és global i que ja és fruit dels nostres temps: la idea, promoguda per periodistes mateix, que informacions professionalment documentades i contrastades tinguin el mateix pes que l’amic faranduler que diu a l’Ana Rosa que el Julio era tan seductor i tan galant i que sempre saludava, cosa que l’eximeix de ser un violent i un violador.

Per tant, tinguin la sort que tinguin les denunciants als tribunals, moltes els agraïm que s’hagin valgut del periodisme per fer-se valentes i que s’hagin prestat a pràctiques que contribueixin a prestigiar l’ofici, no només com l’eina de contrapoder que ha de ser, sinó sobretot com a eina dels sense-poder. Entre les que hem denunciat i les que no hem gosat denunciar els agraïm el pas, perquè l’avís a les navegantes és potent: si tens la mala sort de ser víctima sexual d’un poderós, ja no dic d’un símbol, d’un mite, d’una icona identitària, la denúncia pot esdevenir un bumerang de conseqüències inimaginables. I això, que tant desespera als qui se senten atacats a través de l’acusació al cantant, no es pot deixar d’explicar. Perquè mentre encara hi hagi víctimes que per evitar-se aquests calvaris no recorren als jutjats, sempre caldrà un periodisme que ajudi a entendre per què no hi han confiat.