Des del 2024 el premi atorgat anualment pel PEN Català a la millor traducció literària al català publicada l’any anterior (Premi PEN Català de Traducció), va passar a anomenar-se Premi Montserrat Franquesa de Traducció, en honor a la prematurament desapareguda traductora i neohel·lenista. El premi enguany s’atorgarà a la redefinida i reprogramada Nit de les Lletres Catalanes que organitza Òmnium Cultural el 14 de març i que serà concebuda com una gala televisiva, deien. Per sort, el premi Franquesa ha tingut el seu propi espai, lluny de càmeres i interessos aliens –i sense la presència de ningú d’Òmnium Cultural–, en un encontre dels quatre finalistes a la Sala Raval del CCCB, el 2 de març, una vetllada tranquil·la, acollidora i interessantíssima per “defensar” les seves traduccions –poso cometes perquè més aviat va ser una conversa a cinc bandes, amb la traductora Dolors Udina de mestra de cerimònies, cinc traductors explicant com fan la feina, com la pateixen i com la gaudeixen.

El premi són 4.000 euros i les traduccions són presentades per les editorials. Aquest any Udina ens va explicar que s’hi havien presentat 17 obres, el jurat en va seleccionar 10 en una primera tria, i d’aquesta desena en va sortir després el quartet finalista:

–Carles Dachs, traductor de l’hongarès de Tango satànic de László Krasznahorkai, publicat per Cràter.

–Ramon Monton, traductor de l’alemany de Josep i els seus germans de Thomas Mann (està nominat el primer volum dels quatre que té l’obra), publicat per Comanegra.

–Xavier Pàmies, traductor de l’anglès de Els guardians de la casa de Shirley Ann Grau, publicat per l’Agulla Daurada.

–Pau Vidal, traductor de l’italià de Ferrocarrils de Mèxic de Gian Marco Griffi, publicat per la Segona Perifèria.

Udina va declarar, en nom del jurat (format per Joan Ferrarons, Octavi Gil i Meritxell Salvany, a banda de la mateixa Udina), que la tria havia estat molt difícil perquè el nivell de totes les obres presentades enguany era molt alt. I certament la conversa dels quatre traductors ja va evidenciar que la tria del guanyador tampoc seria bufar i fer ampolles. Va ser una hora llarga de reflexió i anàlisi de l’ofici de traduir, de l’esforç i el sacrifici que demana, i de la recompensa i el gaudi que reporta, dels maldecaps i les alegries, dels entrebancs i les sorpreses d’una feina que si tot va bé ha de ser invisible per al lector (“que no sembli una traducció”, va ser una de les frases més repetides). La sala era plena de gent del gremi de la traducció i l’edició i la complicitat entre el públic i els cinc participants es feia evident sovint amb riures, somriures i mirades.

Es va fer palès de seguida que dedicar-se a la traducció literària és alhora una passió i una empresa de risc, i en aquest sentit Carles Dachs potser era qui s’hi hauria jugat més el coll, per traduir de l’hongarès, una llengua especialment difícil, per traduir l’últim premi Nobel de literatura, per traduir-lo per primer cop al català i perquè era la seva primera traducció en prosa i en solitari (abans havia traduït una antologia poètica). Per això va començar la seva intervenció amb un “gràcies i perdó”, perquè al costat tenia tres gegants de traducció amb una llarga experiència a les espatlles i les retines. S’ha de dir que Cràter va apostar per traduir Krasznahorkai al català abans que li donessin el Nobel. Dachs va rebre l’encàrrec el març del 2023, va fer-ne primer una mostra de cinc pàgines perquè l’editorial valorés si anava bé, i després va tenir un any i mig per fer la traducció compaginant-la amb altres feines, sobretot de correcció. “Vaig pensar que em moriria”, va dir, però també: “És el més difícil i el més divertit que he fet mai.” Dachs va fer un parell d’estades a Hongria, va escoltar i llegir entrevistes de l’autor, es va empeltar de la seva prosòdia pausada –“parla com escriu”, va assegurar– i va parlar amb hongaresos d’una certa edat perquè moltes de les referències de Tango satànic no són conegudes ni tan sols per a segons quins lectors hongaresos. Les frases de Krasznahorkai són inacabables, té una sintaxi complexa, i a més fa molts jocs fonètics. Dachs va ser lector a Hongria durant quatre anys i allà va començar a aprendre l’idioma, i “encara l’estic aprenent”. Després vaig tenir l’ocasió de parlar amb Dachs i amb l’editora de Cràter i em deixen donar-vos la bona notícia que aviat, durant el 2026, tindrem un altre llibre de l’autor hongarès traduït al català, i que la intenció de l’editorial és d’anar-ne traduint tota l’obra.

El jurat va dir de la traducció de Ramon Monton que havia desmuntat un rellotge en alemany per tornar-lo a muntar en català. I Monton va començar dient que li encanten els rellotges, que li agrada traduir “totxos” i que si ha aconseguit traduir els quatre volums de Thomas Mann ha estat en bona part per la il·lusió dels editors –que somreien feliços a primera fila, perquè feia deu anys que volien traduir aquesta obra de Mann. “Si has fet el primer”, es va dir Monton, “faràs els altres”, i si algú hi veu un to resignat, s’equivoca, perquè tot i la feinada de documentació, que va ser ingent, Monton diu que traduir Mann és un oasi, com ho va ser per a Mann escriure’l a l’exili, Josep i els seus germans. “Estic envoltat de gent molt interessant”, afirmava Monton, que semblava poc avesat a trobar-se amb col·legues i ho celebrava en cada intervenció que feia. Ens va confessar que havia “connectat” molt amb Mann, “és bessons, ple d’Hermes i Mercuri”. Per a ell ha estat important el repte de reproduir el sentit de l’humor de l’autor, que tot i ser molt solemne també vol fer riure, i en aquest sentit diu que els insults del capità Haddock que va traduir Joaquim Ventalló li van fer molt de servei. Monton, com Dachs, va explicar que no llegeix abans el llibre que ha de traduir, que el va descobrint mentre el tradueix.

Qui sí que llegeix abans els llibres que tradueix és Xavier Pàmies –i també Pau Vidal–, “perquè així tradueixo sabent cap on vaig”. Pàmies és un autor de llarga trajectòria, una eminència de la llengua, i en canvi semblava que donés el premi per perdut, perquè ell “només” havia traduït de l’anglès un llibre sense gaire dificultat, si es comparava amb les altres obres nominades. “És literatura del Mississipi”, l’obra de Shirley Ann Grau, Els guardians de la casa, premi Pulitzer del 1965 que fins ara no hem pogut llegir en català. Cal dir que dels quatre autors traduïts, n’hi ha dos de vius i dos de morts, i els dos vius ens han visitat (el Nobel hongarès) o ens visitaran (l’italià Griffi) aviat. A Pàmies, que va voler aclarir que és igual de meticulós i rigorós quan tradueix literatura infantil i juvenil que quan s’ocupa de l’adulta, sempre el preocupa el mateix: “reflectir la naturalitat de la llengua original” i, en el cas de la literatura per a infants i joves, “trobar el to i el nivell”. Ho va aprofitar per parlar-nos d’una altra traducció seva del 2025 molt en la línia de la novel·la de Grau, però que és tot un clàssic de la literatura nord-americana: Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain (Proa, 2025, amb pròleg d’Enric Casasses), que li va ser força dificultosa i ha tingut poc ressò i de moment cap ressenya. Pàmies és conegut pels col·legues de professió perquè té una llista d’equivalències anglès-català penjada a internet on recull tot el que va trobant i que creu que pot ser útil, i afirma que aquesta recerca li permet trobar alternatives adequades perquè mentre busca deixa que el cap treballi en segon pla, “dono temps al cervell”.

I finalment Pau Vidal ens va parlar de la seva traducció de Griffi, que li va ser encarregada per l’editor amb un “només ho pots fer tu” que ell va acabar entenent quan va topar amb un crucigrama dins de la novel·la que a més té “transcendència narrativa”, que diu ell. A Ferrocarrils de Mèxic hi ha un capítol ple de cronopis on Vidal va poder fer gala de la seva flexibilitat lingüística, tot i que no podia evitar pensar en el corrector. “Tots sou de l’ofici o hi ha algú normal a la sala?”, va preguntar abans de continuar desgranant la feina de traduir fins al punt de parlar dels entrebancs físics de la traducció, quan l’original és un totxo que per mantenir-lo obert al faristol no hi ha agulla d’estendre que se’n surti. “Vaig estar a punt de dir que no”, va confessar, i es van sentir riures nerviosos entre el públic, on hi havia l’editor i fins i tot el corrector del llibre, Rudolf Ortega, “el millor del mercat”, segons Vidal.

El que va quedar clar després d’una hora llarga de conversa és que traduir és un ofici de risc que genera satisfacció i frustració alhora, però, per com s’explicaven els quatre finalistes, queda clar que reincidiran en el patiment i el gaudi de fer arribar a casa nostra, com va dir Pàmies, altres mons, i des d’aquí no podem fer res més que agrair-los el compromís, el risc, la mestria i la dedicació.