El Raval és perillós

Un home s’ajup i agafa un cotxet per les rodes de davant mentre una dona que no coneix de res l’aixeca per l’altra banda i entre tots dos pugen la desena llarga d’esglaons que els separen de la sortida del metro. Vaig just darrere seu i tinc temps i curiositat per escodrinyar-los les cares a tots dos un cop passades les escales. Ella somriu agraïda pel gest, el cotxet no és gaire voluminós i la criatura va ben agafada, i es nota que està avesada a resoldre aquests entrebancs sola i a força de braços. Ell reprèn el seu camí amb un tímid somriure satisfet, aquella cara babaua que fem els del primer món quan donem un cop de mà desinteressat a algú. En un primer moment interpreto amb despit el gest d’ell: un grapat d’esglaons són poca cosa, no ets cap heroi. Però després connecto els dos somriures i deixo de ficar-me on no em demanen. 

Una senyora gran no s’aclareix amb les monedes a la cua del súper. El caixer, amb els dits ben oberts i les mànigues arromangades, i pendent que ningú es perdi cap moviment seu dins del moneder de la clienta, li compta el que cal per pagar els cèntims que falten. Ella confia cegament en el noi i no té ni la més petita sospita que li pugui prendre res, els que fan cua també s’ho miren relaxats, l’únic que volen és que es resolgui aviat el tap que s’ha fet. El noi no respira tranquil fins que el moneder, tancat, no torna a ser en mans de la senyora. Ajudar-la li ha fet bé i ara té ganes de fer alguna cosa més i li omple la bossa de plàstic reciclada que ella acaba de desplegar. Quan saluda el pròxim client té un somriure de bondat que enlluerna. 

El terra és moll, un home per uns instants vola com un ocell panxa amunt i just després jeu estès a terra, abric i cul dels texans xops, la dignitat diluïda en un bassal. Un jove amb monopatí i música a les orelles se li atansa i li allarga la mà lliure, i poc després deixa el monopatí a terra i estira l’home amb força per incorporar-lo. Un cop dret, el senyor es desfà en agraïments cap al jove, a qui no se li veu la cara, sota la gorra. Fa fred i anar xop serà un problema, el noi acompanya l’home fins a la cafeteria més propera i en entrar demana si li poden donar un cop de mà. Al lavabo hi ha assecador de mans, l’home es treu l’abric i se n’hi va, després de dir gràcies un centenar de vegades més al jove que ara desapareix patinant. 

Una noia amb dues maletes, el Google Maps al mòbil i roba massa lleugera per a l’hivern inclement d’enguany a Barcelona, surt de la boca del metro i mira cap a totes bandes. Els traços de la pantalla no encaixen amb el que veu en aquest carrer d’aquesta ciutat on és evident que arriba per primer cop. El botiguer del petit supermercat de davant de la parada la saluda amb un cop de cap i li fa el gest de demanar-li on vol anar. Ella busca al mòbil l’adreça on s’allotjarà i l’hi ensenya: ha d’entrar pel primer carreró i girar a l’esquerra a la segona travessia. El sospir d’ella és encara ple d’aire del seu país nòrdic. Decideix entrar al supermercat i comprar-s’hi un refresc, una aigua de litre i un desodorant. Quan surt de l’establiment, el botiguer li repeteix les instruccions perquè no es perdi. Durant el mes que ella passarà a la ciutat, cada dia passarà per aquell supermercat mal assortit però ben defensat i el dia que se’n torni cap a casa entrarà un moment a acomiadar-se de la cara que tindrà per a ella sempre la seva primera estada a Barcelona.

Ja feia estona que els companys de joc li deien i li repetien que xutava massa fort, però ell avui té energia per dar i per vendre i ara ha penjat la pilota al balcó del paio malhumorat del principal que sempre els renya perquè fan soroll, perquè són al mig del pas, perquè li fan nosa. Cap dels amics no el vol acompanyar a recuperar la bola i prefereixen pensar un altre joc per empènyer les hores fins al vespre a la ronda. A la sabateria de dues portes més avall tenen una escala molt grossa i la botiguera entra al magatzem a buscar-la. Sap que ara l’home del principal no hi és, treballa a la tele i sempre torna tard. Quan surt al carrer amb l’escala sota el braç, la colla de nens se li acosten esperançats i ella l’obre i la planta just a sota del balcó i assenyala el més petit perquè hi pugi. Hi ha una petita discussió on no queda clar si és que tots hi volen pujar o és que cap d’ells no s’hi atreveix. Finalment, l’enèrgic xutador s’ofereix a rescatar la pilota, és el més just. S’enfila a l’escala, després a la barana, vigila de no trepitjar cap planta, agafa la bola i tots criden esverats. Ell els la passa des d’allà dalt mateix i després baixa tan de pressa com pot. Un cop a terra, el més petit fa una abraçada a la botiguera, que s’enduu l’escala cap al magatzem amb una escalforeta a dins que és de dos colors, el color de la satisfacció de resoldre’ls la tarda a la colla de nanos que donen vida al seu tram de carrer, i el color d’una petita revenja que li farà engegar la tele al vespre amb un somriure triomfal.