Recentment, ha fet tres dècades de l’últim referèndum d’autodeterminació del Quebec, que va tindre lloc el 30 d’octubre de 1995. Li he estat pegant voltes aquests dies, perquè, tot i que llavors jo tenia dotze anys, recorde molt bé haver seguit algunes notícies d’aquells esdeveniments i, més encara, com veia amb simpatia la independència quebequesa i com vaig lamentar que els faltaren uns pocs vots per aconseguir-la. No identifique d’on em venia aquest interès; no per l’edat, que, òbviament, no permetia res, sinó que de cap de les maneres puc esbrinar racionalment com m’havia construït aquest, diguem-ne, posicionament separatista.

Com dic, no estava gens articulat. Supose que simplement em guiava un instint que em deia que, si els quebequesos ho volien, tenien dret a construir el seu país i que, a més, a mi em semblava molt bé. És a dir, m’havia convertit, sense adonar-me’n, en el pitjor heretge possible a Espanya. La identificació entre els quebequesos i els valencians i entre el Canadà i Espanya demanava una anàlisi que només es podria produir uns anys més tard, lògicament, però, si puc entrellucar alguna idea o sentiment que explique algun perquè de tota aquesta boira, és que sempre m’he identificat com a valencià. És molt bàsic, però també és ben determinant –i interessant. A la pregunta de què era, la resposta era simple: valencià. Espanyol? Llavors, òbviament, també. Perquè no era possible una altra cosa. Però la resposta era valencià. Això era central. Era la identitat. Què soc? Valencià. 

No n’hi havia res, de polític, conscient, en aquesta articulació, però, en realitat, es tractava d’una afirmació radicalment política. De fet, la base de la política. Una construcció social, òbviament, en què m’inseria naturalment, tot i que, és clar, de natural, no en tenia res, com totes les construccions socials. Però és que això precisament és la política.

Per què simpatitzava amb el Quebec? No ho sé. Però sí que sé que veure com els quebequesos organitzaven un referèndum –de la mateixa manera que, uns pocs anys abans, quan encara podia entendre molt menys què estava passant al meu voltant (si és que mai podem arribar a entendre’n res, al remat), va resultar que els mapes quedaven obsolets de colp i canviaven, i un motle que gastava llavors per a dibuixar-ne ja no aprofitava perquè et feia seguir unes línies per on posava URSS o Txecoslovàquia– simplement enviava un missatge poderossíssim: les fronteres estatals no són eternes i hi ha qui reclama construir-les des de la seua voluntat política. 

Quan, uns anys després, durant l’adolescència, ja anava formant la meua ideologia, aquella possibilitat que havia demostrat el Quebec potser havia sigut una llavor que, inconscientment, havia germinat en –ara sí– fer una identificació amb el país propi: per què els valencians no podem tindre el nostre? Una pregunta que a Espanya, tanmateix, suposa una condemna en la foguera, però què hi farem.

Una de les màximes més bàsiques sobre la política és aquella que la defineix com l’art del que és possible. Es tracta d’una sentència que s’atribueix, entre d’altres, a Aristòtil; per tant, es podria dir que té una condició fundacional. Però qui determina què és o què no és possible? Les opcions per a exercir l’art del que és possible estan delimitades per –perdoneu-me la tautologia– aquest mateix ventall d’opcions possibles. 

Una nació és un projecte polític. I, com a tal, és una tria. Així doncs, aquesta tria només tindrà lloc entre les possibilitats plantejades. Ara no m’heu de perdonar la tautologia, perquè la condició nacional, com a projecte polític, ho és de manera radical: és una nació aquella comunitat política que actua com a tal. El Quebec és una nació perquè es va constituir en subjecte sobirà que ha celebrat –per ara– dos referèndums d’autodeterminació. A propòsit, unilaterals i etc. El País Valencià? Torne a la tautologia: només és possible que es puga construir com a tal si aquest projecte polític es planteja com a possible. Un País Valencià possible com un Quebec que, efectivament, és possible. 

La lliçó quebequesa que m’interessa destacar ara com ara com a conclusió és que no té gens de sentit que les organitzacions polítiques –i això no es limita als partits, sinó que, d’organitzacions polítiques, en són totes– que es reclamen com a valencianistes no definisquen com el seu objectiu bàsic i fonamental la construcció política del País Valencià, tal com el Quebec és un projecte polític, vaja. Perquè, en última instància, sense aquest mateix projecte, sense enunciar-lo i, per tant, fer-lo possible, aquestes mateixes organitzacions perden el seu sentit. Això no vol dir, és clar, que s’haja de plantejar la realització –convertir en real, vaja, que vol dir construir un estat– d’aquest programa per a demà mateix –tot i que ja m’agradaria, és clar–, però, sense aquesta coherència ideològica, els fonaments no són sòlids. I això té conseqüències quotidianes: fa impossible el que podria ser possible –i torneu a passar, una altra vegada, les redundàncies. El que, de fet, seria desitjable que fos possible.

El Quebec, tanmateix, no va celebrar el primer referèndum d’autodeterminació en 1995, sinó que ja n’havia fet un altre en 1980. Ara bé, si pensem que el País Valencià com a projecte polític és impossible, el Quebec ens diu que, al remat, aquell primer referèndum de 1980 fou la conseqüència d’una primera victòria electoral del Partit Quebequès només quatre anys abans, en 1976. Un partit, que, d’altra banda, tot just s’havia fundat en 1968 i s’havia presentat per primera vegada a les eleccions en 1970. Fins llavors, el sistema de partits polítics al Quebec no era gaire diferent del canadenc. 

Hi ha una diferència clau entre identificar-se com a valencià o identificar-se com a espanyol i, després, si es necessita més precisió, concretar que es tracta d’un espanyol “de la Comunitat Valenciana”. Valencià? Això és un projecte polític que ho determina tot al nostre voltant. Cada dia. Quan agafem el transport públic –si és que n’hi ha– o quan agafem cita amb el metge –si és que podem. Sobretot, en la quotidianitat, de fet. Ara bé: els valencians només serem possibles si, com els quebequesos, primer enunciem el país com a possible i, en acabant, el fem possible.