30.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 30.10.2025 - 21:41
Al finals del segle XIX, l’arxiduc Lluís Salvador, instal·lat a Mallorca, va voler fer un recull de les rondalles que s’explicaven a l’illa i es va posar en contacte amb Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau, home de confiança seu, per fer-n’hi l’encàrrec. A partir d’aquí, i a través de les 26 cartes que se n’han conservat, es pot fer un seguiment del procés d’elaboració d’aquest recull, des de la primera idea fins que el llibre arriba imprès a mans de Penya. Al llibre, titulat Rondayes de Mallorca (1895), publicat en català i en alemany (en volums separats), i signat només per l’arxiduc, s’hi recullen 54 rondalles, triades sota el guiatge de l’arxiduc, que volia que només hi apareguessin les que fossin realment mallorquines, i demanant això a Penya demostrava el desconeixement que tenia de l’origen de les rondalles, que no és local sinó més aviat universal, per molt que ens vingui de l’oralitat i ens les expliquin d’una manera diferent a cada contrada. Les 54 rondalles recollides en aquest llibre són més senzilles que les que va recollir posteriorment mossèn Alcover, i de fet tot sembla apuntar que van ser un bon revulsiu per espavilar-lo a publicar el primer volum de la seva recerca poc després (1896).
Si us ha interessat el que he apuntat maldestrament en el primer paràgraf, sé d’algú que us ho pot explicar ampliadament amb rigor, saviesa, ciència i pulcritud, perquè és qui ha elaborat l’edició crítica de l’epistolari entre l’arxiduc i Penya gràcies als seus dos doctorats, un en Filologia Catalana i l’altre en Antropologia, i gràcies també als seus amplis coneixements i experiència en estudis d’etnopoètica: la doctora Caterina Valriu i Llinàs, que el 25 de setembre de 2025 va fer el seu discurs de recepció (el podeu recuperar en vídeo) com a membre numerària de la Societat Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans presentant l’opuscle de l’edició crítica d’aquestes 26 cartes que va aconseguir trobar en tres arxius diferents. La seva recerca a través de la lectura i l’estudi d’aquest epistolari incomplet, com ella mateixa va concloure, serveix per conèixer els aspectes contextuals del treball de recopilació i edició de les rondalles, per veure’n la gènesi, el disseny de la recerca, el procés de recollida, el pas de l’oralitat a les versions redactades, les tasques d’edició…
El currículum de Caterina Valriu és llarg, fecund i interessantíssim: el seu objecte d’estudi es podria dir que és la literatura oral, amb especial èmfasi en l’etnopoètica, la rondallística (no solament la baleàrica), el llegendari, el costumari i també, i aquí és on vull anar a parar, els llibres per a infants i joves. L’any 1994 va publicar Història de la literatura infantil i juvenil catalana (editat per Pirene i la Galera) i trenta anys després continua essent un llibre de referència per als que estudien la literatura infantil i juvenil catalana. Els que estudien la literatura infantil i juvenil catalana? I on són? A les facultats de filologia? A les d’antropologia? Fred, fred. La majoria es belluguen més aviat per les facultats de magisteri, perquè sí, la literatura infantil i juvenil s’ensenya a les universitats, però només en un assignatura, didàctica de la literatura infantil i juvenil, d’un curs de durada, i passa que t’he vist. Pots estudiar filologia catalana sense sentir parlar mai de Folch i Torres, Lola Anglada… ni tan sols de Joan Amades.
La literatura dirigida a infants i joves neix al segle XIX però quan estudies literatura del XIX a la facultat no se’n fa cap esment ni cap lectura, tot i ser un tret de la societats avançades i conseqüència directa de l’escolarització, com explica la doctora Valriu a l’inici del seu llibre canònic. “Podem afirmar que literatura infantil no és aquella que imita grotescament el món dels nins i dels adolescents des del món dels adults, sinó aquella que s’adequa a una etapa del desenvolupament humà sense renunciar a la universalitat dels temes”. No és, doncs, una literatura de segona, sinó la porta d’entrada a la literatura, una porta menystinguda per molts però importantíssima per a tots: “Es tracta d’afavorir l’accés a aquella literatura capaç de comunicar als nins l’emoció i el goig de llegir, capaç d’abocar-los vers la realitat pels camins de la imaginació creadora, pels camins ¿per què no? del joc de llegir, amb la convicció certa –com observa Rodari– que en la conquesta de la paraula escrita hom pot veure-hi implícit un dels camins –dels pocs camins– d’alliberament i de coneixença”, va escriure Gabriel Janer Manila al seu indispensable La literatura infantil (Palma: Embat, 1979).
Dit tot això, per què sembla que plana, sobre la literatura infantil i juvenil, aquesta sensació de desprestigi, de poca importància, de gènere menor? En ple Noucentisme, Josep Carner, Carles Riba o Clementina Arderiu, per dir tres noms de pes, van escriure contes originals o adaptacions de rondalles per a infants. Carner va traduir Mark Twain, Lewis Carroll; Marià Manent traduí Ruydard Kipling, J. M. Barrie… Però en la Història de la literatura catalana de Riquer, Comas i Molas la literatura infantil i juvenil només té espai en un apèndix a part d’unes cinquanta pàgines (Ariel, 1988), com si es fes en una bombolla a part, aïllada del temps, els fets i el clima que afecten la literatura “per a adults”.
El desprestigi social de la literatura per a infants i joves fa que cada cop costi més que els escriptors més joves la vegin com una possibilitat creativa. No és solament el poc espai que té aquesta literatura als mitjans, és també com se sol classificar arreu, sempre al marge, sempre amb un enfocament o bé massa pedagògic, per no dir moralista, o bé quan segons quins segells s’adonen que aquests llibres es venen, amb una pàtina d’autoajuda que fa vergonya de mirar. No és solament que hi hagi poca recepció crítica dels llibres que es publiquen per a nens i joves fora dels espais especialitzats i dedicats en exclusiva a la literatura infantil i juvenil, és que els pocs cops que se’n fa la recepció en un mitjà més general, o la fa algú que no hi entén prou o es fa sempre arran d’un premi o d’un personatge conegut per altres coses i que ara ha decidit publicar els contes que a les nits s’inventa per als fills.
Hi ha dues maneres de parlar amb els nens, estrafent la veu i mirant avall o amb la nostra veu natural i intentant col·locar-nos a la seva alçada. Els que fan veuetes i no canvien la posició corporal esperen que el nen es faci gran perquè pugui llegir literatura de debò. Els que conserven la veu i corregeixen la posició per acostar-se a la criatura, saben que la literatura a l’abast dels nens és literatura sense pal·liatius. Estudiosos de prestigi com la doctora Caterina Valriu (i Teresa Colomer, Teresa Mañà, Gemma Lluch, Teresa Duran, Montserrat Castillo, Teresa Rovira, Antonio Rodríguez, Gabriel Janer Manila…), dedicats en cos i ànima a la primera literatura que llegim, ja fa anys que fan feina des de tots els llocs que aconsegueixen ocupar malgrat anar-los tot en contra, però ja comença a tocar que el vent bufi a favor, ara que el 2028 a Barcelona se celebrarà un congrés de literatura infantil i juvenil d’abast internacional –si no us n’havíeu assabentat, és per tot el que explico en aquest article.
