El pare Massot, l’intel·lectual que si no existís ens hauríem d’inventar, rep l’homenatge pels vuitanta anys

  • La Institució de les Lletres i l’Institut d’Estudis Catalans s'afegeixen a una iniciativa privada per a obsequiar l’històric monjo director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat

VilaWeb
Sebastià Bennasar
12.12.2021 - 21:50
Actualització: 12.12.2021 - 22:42

El pare Josep Massot i Muntaner (Palma, 3 de novembre de 1941) ha fet vuitanta anys i la Institució de les Lletres i l’Institut d’Estudis Catalans avui li fan un homenatge ben merescut. Fa unes quantes setmanes que un grup d’amics li va fer obsequi d’una miscel·lània a la biblioteca de Montserrat, on va ser conduït per sorpresa amb l’excusa d’una reunió sobre qüestions editorials. És a dir, la clàssica festa sorpresa que avui esdevé homenatge oficial de les institucions a un home savi que ha escrit molt, ha llegit encara més i ha dedicat la major part de la seva vida laboral a impulsar una de les empreses editorials més importants d’aquest país: les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que dirigeix des del 1971, fa cinquanta anys.

De pell blanca quasi translúcida, de qui passa moltes més hores a la biblioteca monacal que no pas respirant l’aire fresc de la muntanya montserratina, Massot i Muntaner és un intel·lectual venerat i respectat, rigorós i a la vegada proper i afable. Els qui el coneixen de prop asseguren que també té un esmolat sentit de l’humor, més irònic que sarcàstic, intel·ligent, com d’espia anglès en un casino on es juguen els designis d’una operació cabdal per al bon futur dels aliats. I, així i tot, malgrat ésser allunyat de la imatge d’un camperol i molt més acostat a la de l’intel·lectual, sense cap mena de dubte se li pot aplicar la frase mallorquina que resumeix centenars d’anys de relació atàvica en les relacions dels pagesos: “Primer sa feina ben feta i després cobrar.” Massot és això, un home que estima sobretot la feina ben feta.

Fill de la més dura postguerra mallorquina, va deixar l’illa per anar a estudiar a Barcelona, on es llicencià en filologia romànica el 1963. La Universitat va ser una de les bases fonamentals per a bastir el rigor dels seus estudis, tant els literaris com els històrics. A Catalunya no hi va descobrir tan sols els cenacles intel·lectuals de la universitat, sinó també la seva altra família: l’orde benedictí, en el qual va ingressar el 1962 tot i que no va ser ordenat de prevere fins el 1972, quan ja feia un any que dirigia l’editorial, que des de llavors no ha deixat de banda, amb el nou impuls que va atorgar a la revista Serra d’Or, capçalera insígnia de l’editorial.

Múltiples entitats

Fer la llista de càrrecs i feines a favor de la cultura catalana que ha exercit el pare Massot és complicat. Va ser, per exemple, professor de la Universitat de Barcelona del 1970 al 1973 i des de llavors va ser el secretari de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes durant vint anys, fins el 1993. També és conservador del fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i el 1987 va fundar la Societat Catalana de Llengua i Literatura, que va presidir fins el 1990 i de la qual fou vice-president fins el 1995. D’ençà del 2002 també és membre, amb el càrrec de secretari, de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

La primera vegada que vaig veure en persona el pare Massot va ser a casa del seu germà Biel, a Pòrtol, a Marratxí. En Biel era el director de la revista Pòrtula, la premsa local del municipi, i jo hi havia començat a col·laborar com a corresponsal al Pla de Na Tesa, el meu poble. En un sopar d’estiu dels que es feien de tant en tant, va aparèixer el pare Massot per encoratjar-nos a continuar la feina. Va ser afable amb tots nosaltres i ens va dir que els millors aliats dels periodistes eren, d’una banda, el forn del poble, “on se senten totes les coses que et poden posar damunt la pista d’una bona notícia”, i, d’una altra, el diccionari. Després va desaparèixer i nosaltres continuàrem sopant i canviant el món.

El vaig llegir per primera vegada el 1998, quan va lliurar Els bombardeigs de Mallorca durant la guerra civil 1936-1938, fonamental per a comprendre la guerra de 1936-1939 a Mallorca i el paper que hi feren els intel·lectuals i escriptors; i també per a descobrir la funció d’algunes figures estrangeres com ara l’escriptor Georges Bernanos i el cònsol Allan Hillgarth.

Llegir el pare Massot és important, o hauria de ser-ho. Cadascú hi pot entrar per la porta que més li plagui: els estudis lingüístics, els literaris, els històrics, els treballs vinculats amb Montserrat. Els seus texts són rigorosos, aporten moltes dades i sobretot susciten preguntes en el lector, no deixen indiferents. A banda les monografies hi ha dues sèries que s’hauran d’analitzar amb cura pel pes que tenen en la contribució al descobriment de la nostra cultura més quotidiana: la sèrie Escriptors i erudits contemporanis, que del 1996 al 2013 ha ocupat dotze volums; i la sèrie A la ciutat dels llibres, que del 2015 fins ara compta amb cinc volums publicats. En total, Massot, si els comptes no fallen, ha publicat una seixantena de llibres, a més de tota mena d’articles, estudis, pròlegs… que conformen una de les obres més sòlides del país, intel·lectualment parlant.

Un antifranquista

Políticament, el pare Massot no es defineix, més enllà de ser sobretot un antifranquista. A casa seva hi havia hagut llibres prohibits i va conèixer els capellans opositors al règim. En una entrevista a la revista d’Òmnium deia: “He estat sempre antifranquista, defensant els drets humans i els drets dels pobles, però mai he tingut carnet de cap partit polític. Malgrat haver estudiat als jesuïtes, m’agradava l’exemple d’Unamuno, Ortega, Maragall o Sartre, i anar contra corrent. A la universitat, la meva generació era antifranquista i a Montserrat es notava encara més. L’Església de Catalunya va haver de fer una feina de suplència en absència de normalitat democràtica. Van ser anys de reunions clandestines, de la tancada de Montserrat, d’un intens activisme cultural, de les classes a la Universitat de Prada. Anys de rescatar el doctor Rubió, l’obra de Vicens Vives, d’Arnold Hauser… El partit més fort era el PSUC, però ens ajudàvem tots.”

Tota aquesta obra li ha valgut reconeixements  com el premi de la Crítica Serra d’Or (1993); la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya (1996); el Premi Nacional de Cultura Popular, de la Generalitat de Catalunya (1997); el doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (1998); el premi Ars Magna, de la Casa Catalana de Mallorca (1999); el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2012); i la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats (2018) per la seva trajectòria.

Quan li van concedir el Premi d’Honor Sam Abrams explicava: “A primera vista, pot semblar que la seva producció sigui una mica dispersa, però és una falsa impressió. Massot té un punt de cartesià i tot en ell obeeix a motius i intencions que sempre desemboquen en un gran sentit d’ordre. Tots els seus llibres són camins que duen a Roma, i Roma per ell és el coneixement a fons d’aquest país, amb la veritat científica, històrica, social i moral al davant, i, a partir d’aquí, la posterior dignificació d’aquest mateix país.” I afegia: “Si ens fixem bé, per exemple, en la seva tasca de director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat des de l’any 1971, ens adonarem que poques editorials del país han contribuït més a la construcció, conservació i promoció del cànon literari, un cànon obert i plural, exercint moltes vegades la funció d’omplir la fonda llacuna que deixa una premsa universitària gairebé inexistent o directament negligible.” I encara ho reblava “A poc a poc, des del 1972, Massot ha anat calladament proposant un model de llengua literària sense estridències i amb tota la naturalitat del món. El seu estil s’ha tornat transparent i deixa que el lector s’acosti sense entrebancs al contingut. El que no saben molts lectors és que l’estil és part de l’èxit del contingut! No endebades Massot acaba de rebre el premi més alt de les lletres.”

I si bé l’obra pròpia ha estat important, la direcció de les publicacions de l’Abadia de Montserrat ha estat la seva gran curolla, la que més li ha fet perdre la son, especialment en els moments més durs de la crisi. Sota la seva direcció, una editorial de llibres religiosos ha esdevingut la gran editorial de cultura catalana del país, que ha publicat molts treballs que no volien unes altres i que ha exercit de suplent de les editorials universitàries catalanes, tan sovint de trajectòria erràtica. I aquesta tasca no li ha deixat temps de fer gaires vacances.

Així doncs, aquest savi que anat bastint una de les obres més fermes del país i que ha establert els mecanismes per a convertir l’editorial més antiga d’Europa en un referent de la cultura del país, fa vuitanta anys carregat de projectes i idees. El periodista Carles Domènec ha estat un dels pocs que ha aconseguit de retratar-lo vestit de monjo, a Montserrat, en plena tasca, i aquelles fotos que va publicar el diari Última Hora de Palma no deixaven cap mena de dubte: amb un aspecte aparentment fràgil, hi ha l’energia d’un home cabdal per a la cultura catalana, algú que si no existís ens l’hauríem d’inventar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any