El parany de la batalla burocràtica

El conseller de la Presidència, Albert Dalmau, té l’obsessió de rebaixar la burocràcia. I és tan gran, aquesta obsessió, que el llenguatge s’infla com un globus, i fa poc s’hi va referir com “un dels grans mals d’occident.” En un govern gris i sense grans aspiracions, que en paraules del conseller mateix vol “convertir la Generalitat en un gran ajuntament i arreglar les coses concretes”, és normal que la modernització de l’aparell administratiu hagi agafat rang de prioritat. El problema és que, en veient com ha gestionat el president Salvador Illa les seves primeres crisis, no sembla que la modernització burocràtica sigui un objectiu, sinó més aviat un substitutiu d’algunes altres coses.

Dalmau, és clar, no s’ho treu de la màniga. L’administració pública catalana és rígida i antiga. Tres exemples. En el cas de la sanitat, que encara arrossega les seqüeles de l’austeritat, els metges de l’atenció primària fa molts anys que es queixen que el volum de tasques administratives que carreguen els impedeix de fer la feina que haurien de fer. En el cas dels pagesos, el tap burocràtic és un reflex alarmant de la distància de Brussel·les, que imposa normes infeliç i aliena, sense atendre els matisos del trencadís. I molts arquitectes també solen explicar que se’ls fan eterns els projectes per les complicacions en les llicències o per fases dels processos que es podrien encavalcar. Tots tres exemples contenen un problema burocràtic realment existent: en tots tres, però, hi ha conflictes estructurals molt més greus, i el focus burocràtic serveix per a amagar-los.

La consellera de Salut, Olga Pané, va fer penjar als CAP uns cartellets que demanaven un ús responsable de les baixes. El gest de Pané –que després encara es queixava de l’efecte que tenien les baixes sobre el càlcul del PIB– revela tota una concepció de la productivitat, com si les xifres no tinguessin a veure amb la precarietat de les condicions laborals i l’estancament del poder adquisitiu, sinó amb la barra de la gent. Triar quina de les dues cares de la moneda converteixes en el teu cavall de batalla polític no és una qüestió d’eficàcia, sinó d’ideologia; com ho és, també, centrar-se en els tràmits excessius que han de fer els pagesos, en lloc de reformar un model que ha multiplicat l’acaparament de terres i els ha empès a tancar petites i mitjanes explotacions per incorporar-se als gegants del ram; i com ho és que el Departament d’Habitatge prioritzi la reducció dels tràmits per a construir, però, en canvi, no garanteixi que més de la meitat dels nous habitatges que es construiran siguin de protecció oficial.

La prova que és tota una cultura política i no pas un tarannà és que aquest mateix esquema val per a gairebé qualsevol problema greu. L’escàndol de la DGAIA, que té a veure amb la feblesa del braç assistencial dels serveis públics i amb els límits de la subcontractació, es va mirar de resoldre amb un canvi de nom i una reorganització de l’organigrama, de manera que les competències de gestió de la contractació i les prestacions canviessin de direcció general. El Pacte Nacional per la Llengua preveu una pluja de milions per al Consorci per la Normalització Lingüística, les aules d’acollida als centres educatius i ajuts i subvencions; en canvi, el PSC és un defensor ferm del bilingüisme asimètric i nega l’evidència que el català només guanyarà àmbits d’ús si els pren al castellà. La gestió, en realitat, és carregada d’unes idees que els socialistes prefereixen no defensar obertament, de manera que la tecnifiquen per a disfressar-la.

Illa i Dalmau ho venen com una nota de governança seriosa que, finalment, compensarà els dèficits del procés, en què la convulsió política va fer que descuréssim l’esquelet del país. Tenen part de raó en aquest tram final del diagnòstic, però la seva solució, amb l’excusa d’enfortir els ossos, va pansint els òrgans. Van a destemps: una recepta tan plana i maquinal només podria semblar mig encertada si la respiració del país no fos tan accelerada com ho ha estat aquests dies a Badalona, amb estampes d’un conflicte social que s’enlletgeix i s’enlletgirà, alimentat per la crueltat dels batlles que flirtegen amb batalles campals. Fa la sensació que l’aigua del país es va escalfant, que ja és a punt de bullir, de fet, i que de cada problema el govern d’Illa té tan sols dues coses a dir-hi: que mantinguem la calma i que tot millorarà si simplifiquem quatre tràmits.