El museu com a símptoma

El formidable robatori al Museu del Louvre evoca amb precisió mil·limètrica la devaluació progressiva per als estats dels seus símbols de referència. En el cas d’aquest museu, el més visitat del món, és símbol de referència de l’estat francès des de la revolució precisament francesa que va engegar la modernitat històrica juntament amb la revolució industrial anglesa i la revolució democràtica americana, i les seves derivades fins que es va obrir, el 1816. Més simbòlicament colossal és el robatori perquè els lladres s’hi han endut les joies de la corona, dels temps quan els reis que havien estat guillotinats van ser substituïts per emperadors per obra i gràcia de Napoleó. Potser riu Diderot, l’il·lustrat que durant la revolució va fer el primer projecte d’un museu nacional sense reis…

Els museus són expressions de la memòria artística estretament relacionada amb la formació dels estats nacionals. Des del segle XVIII a Europa i a Mèxic, i en els segles XX i XXI en els estats sorgits de la descolonització a l’Àfrica i a Llatinoamèrica. Ho són també dels estats de la geopolítica contemporània museística més imperial, com és el cas de Dubai, als Emirats. Imperial perquè els museus d’allà tenen aquest sentit per a col·leccionistes, arquitectes, artistes, comissaris d’exposicions, cases de subhasta, el mercat imperial de l’art en primer lloc, en fi, de tot déu que formi part de la cosa.

Són l’expressió de la memòria artística des de les col·leccions reials europees etc., tret de casos com l’excepcional Museu Nacional d’Art de Catalunya, creat a partir de col·leccions eclesiàstiques desamortitzades (rescatades, en diríem ara), els frescos del Pirineu i les col·leccions d’una burgesia culta i de sentit del valor de l’art, que actualment més d’un comissari cultural vol desacreditar, però ara deixem aquest aspecte. O el Museu de Montserrat, d’una valuosa col·lecció d’art modern i contemporani creada també a partir de donacions personals. Si no hi ha un estat que arreplegui les obres d’art, ho farem igualment.

En llocs com França, el Louvre era l’expressió de la memòria artística, etc., però el robatori demostra que des de fa dècades –quaranta anys, ha dit la ministra de Cultura, Rachida Dati– l’estat francès es despreocupa del seu enorme patrimoni cultural, començant pel Louvre. És el simbolisme grandiós de la grandeur desorientada, potser perduda, la rapinya de les joies de la corona d’aquelles terres.

En un informe filtrat a la premsa pels sindicats, el Tribunal de Comptes ha traçat un dibuix d’escàndol. Des de fa un quart de segle, des del 2000, els successius directors del museu han presentat projectes per reforçar-ne la seguretat, sense que cap govern, ni de dretes ni d’esquerres ni de centre, n’hagi fet ni cas refotut. La llista de coses a fer és tan llarga que fa riure per no plorar.

Direu que no tindrem aquest problema perquè el MNAC no conserva joies com aquestes i no seria errat dir-ho, però això no treu que el museu també és un símptoma nostre: viu amb uns pressupostos misèrrims i a sobre no es desentén de la seguretat de les obres, com les pintures de Sixena demostren. Els lladres són professionals que busquen el màxim profit i aquí no en traurien gaire. Però el museu de Montjuïc és un senyal tan inequívoc com el Louvre del desinterès dels governs (Generalitat, Ministeri de Cultura, Ajuntament de Barcelona) pel seu patrimoni, conservació i irradiació cultural. L’afer Sixena és tan simptomàtic del paper esquifit que l’estat contemporani atorga als museus com ho és el robatori del Louvre. 

Una imatge preciosa del furt és la caiguda del furgó dels lladres i la posterior trobada al carrer, estropellada, de la corona més corona de l’emperadriu Eugenia de Montijo, la comtessa granadina que fou última emperadriu dels francesos. Està formada per 1.354 diamants i 56 maragdes. Les altres joies robades tenen en conjunt un fotimer més de pedres precioses, or i de tot, que els experts valoren en conjunt en 88 milions d’euros. 

Després de l’incendi de Notre-Dame, en els dies que el president Sarkozy ingressa a presó i quan l’actual president Macron està conduint el país endeutadíssim cap al precipici de l’extrema dreta, la qual fa anys que suma més vots que tota l’esquerra junta, aquest robatori dels símbols de l’ostentació imperial napoleònica ho conjumina tot. És el fat simbòlic dels grans museus públics de primeríssima generació, aquells que, com és el cas de Louvre, el poeta i primer crític d’art Baudelaire considerava una cosa així com la casa espiritual d’un país. Una casa desatesa, lliurada al diner fàcil, i fàcil de despullar i saquejar.