El mal negoci de les padrines

En un d’aquests clips de passatemps que es fan per a les xarxes, el 3cat ens presenta un matrimoni de la Noguera que han celebrat els setanta anys de casats. Ell diu que a deu o dotze anys va començar a fer de pastor. Ella diu que va treballar “com una condemnada” i que no va saber què eren les vacances. Ell diu d’ella que “és la persona més bona del món”; ella diu d’ell que era “bona persona, molt treballador i mirava molt per casa”. El fill, és clar, la felicitat de la seua vida. Demanats per si tornarien a casar-se, ell diu que ho tornaria a fer “tot igual”, i ella, rotunda, respon: “Si m’hi tornaria a casar? No.” I s’explica: “Voldria viure tranquil·la, tenir la meua feina… tu a les teues i jo a la meua.” El gir de guió contrasta amb una musiqueta emotiva de programa d’Albert Om.

Un detall curiós: anant al vídeo sencer que es va muntar per al telenotícies, sembla com si els reporters haguessin donat a la padrina una altra oportunitat de respondre: “Jo no em casaria, no”, fa ella, reformulada, i després del “Voldria viure tranquil·la”, tallen la resta d’una estisorada. Traieu-ne les conclusions que us sembli, però bé, tractant-se d’un matrimoni avingut, el trellat és el mateix. El cas és que se’m va acudir de comentar a X, retòricament, com hauria estat el món si totes les padrines haguessin pogut mirar per elles, i Mare de Déu de la Santa Creu. Us trasllado primer el sentir majoritari de les usuàries en uns fragments: “Crec que és molt significatiu que ells se sentin còmodes i elles explotades”; “El matrimoni vist amb perspectiva de gènere”; “Cap de les meves àvies hauria repetit”. I la més conservadora: “Potser, malgrat la duresa, idealitza una vida que no ha tingut.” Per a les reaccions de la majoria dels senyors, m’agafo un altre paràgraf, i valtros agafeu aire si voleu:

“Doncs mira que els padrins, aguantar dones esquizofrèniques i sonades”; “Pobre home. Li va tocar una serp”; “Així us va, la natalitat per terra i als 80 soles i tancades en una residència sense visites”; “Quants gats tens?”; “Que siguis una amargada femcel no et dona dret a dir que la infelicitat és lo normal”; “El feminisme ha de ser molt i molt dolent per arribar a convèncer una dona casada durant 70 anys que soltera treballant pel seu compte i vivint sola ‘per poder fer la seva’ hauria estat més feliç que tenint fills i treballant per un objectiu comú familiar”; “Les dones avui dia teniu un problema i és que us pot la hipergàmia”; “Vés a canviar-li la sorra al gat”. Per si us ho demaneu, termes com “femcel”, “hipergàmia” i les al·lusions felines són codi comú de la masclesfera, però avui no ens hi entretindrem, que és tard.

Podria escriure tota la peça enllaçant respostes en aquesta línia, però no vull dir amb això que no sortissin hòmens que s’expressaven en el sentit de les usuàries, perquè hi són, fent front comú davant del corrent reaccionari que circula a comportes obertes per la xarxa del Musk –a la del Zuckerberg en canvi, la de les fotos, els comentaris al clip són respectuosos, perquè cada plataforma atrau els seus perfils. Aquests hòmens que dic, que no tenen el conflicte entre què diuen a casa i què a les xarxes, saben per què no són la curiositat aquí: és que ja hi comptàvem. Els coneixem, ens n’envoltem, els tenim a casa, hi compartim parers i càrregues i –sovint– no ens en demanen medalles.

Més ens sobta, en aquest segle que donàvem per superats tants debats, la ira dels qui han triat el camí contrari. Gràcies a la xarxa X, que ens permet d’accedir-hi en tecnicolor, és bonic de veure un fenomen: quan els confronten dialècticament uns altres hòmens, no els tracten d’amargats, ni de solters alcoholitzats, ni els etziben la fantasia que es moriran sols i envoltats de gats –no sé si perquè suposen que són més de gossos o perquè saben que el seu perfil va molt buscat al mercat heterosexual. I això no només els estalvia temps de tecleig, sinó que revela que, per a ells, el valor d’un senyor recau en la paraula, mentre que el d’una dona passa per la seua capacitat de ser desitjada, volguda per un home, i que aquesta ha de ser la seua aspiració vital. A partir d’aquí, la respectabilitat d’elles s’assoleix per la via de la maternitat, de l’esperit de servei a la família heteronuclear, i és en aquest destí que li espera la felicitat per a la qual han estat fetes de manera natural. Llavors, quan veuen una padrina que ha complert i que verbalitza l’estafa, que s’ha dedicat a “l’objectiu comú familiar” allò que en diuen 24/7 i ho ha trobat un mal negoci, no ho poden tolerar.

I no només no ho poden tolerar, és que s’ho senten col·legiadament com un desafiament a un dels seus: el pobre marit que li empeny la cadira de rodes, que ha de sentir dir de la seua companya de vida que l’aventura de l’abnegació no l’ha compensada. I per què no se separava?, l’inquireixen; ja era prou grandeta per saber què volia, l’alliçonen, amb aquesta condescendència amb què tractem els vells, no cal dir les velles. I mira com li ho paga, l’acusen; com si ell hagués pogut triar més que ella. En fi, tots aquí hem estat instruïts sobre les misèries dels hòmens, les seues guerres, les seues violències, les seues feines físicament extenuants. Penúries enaltides milions de vegades en les pàgines que hem llegit tots i en els films que tots hem vist, xiquetes i xiquets, adoctrinats en els models que conformen un sistema de valors “universal” i masculí al costat d’un de femení accessori, marcat, connotat –més o menys com l’idioma castellà al costat del català–, i que es considera “de gènere”.

Doncs bé, un d’aquests valors “universals” que aflora en les discussions “de gènere” –doneu-me més cometes– és el de la competició: dirimir qui les ha passat més putes que qui, la padrina servidora o el padrí servit, i sempre, és clar, segons el barem “universal”; qui hi ha posat més múscul, qui hi ha posat més quartos, qui ha anat a més guerres, qui ha estat més víctima que qui. KO, padrina! Les misèries d’aquestes dones, en canvi, són negligides, en la mesura que no han despertat mai un interès simètric per part dels qui ens expliquen el món. Ja ho deia ma iaia, convençuda per la doctrina fins al moll de l’os: als hòmens, no se’ls hi ha de complicar la vida.

Perquè el sol a sol repetit de les nostres antecessores, dia rere dia, a nou anys, dinou, cinquanta-nou, vuitanta-nou, per a no complicar-los la vida, a qui pot interessar? El bucle de la intendència familiar, la casa, la canalla, els malalts, la feina multiplicada durant les vacances dels altres no té èpica. A sobre, la càrrega mental, a més de l’emocional per a contenir els conflictes de la llar, és un corc que barrina permanent i invisiblement. No en va el 70% de les receptes d’ansiolítics es prescriuen a dones, i la meitat de les més grans de 65 van fins al monyo d’antidepressius: no ens avorreixi amb el seu rotllo, senyora, que pitjor estan a l’Afganistan.

Ara bé, una cosa hem de concedir als antifeministes: l’emancipació no hauria fet aquestes dones necessàriament més felices que la dependència d’un marit proveïdor. Les jornades a temps complet, cotitzar per a una jubilació decent, carregar en altres dones les feines de casa i les de cuidar dependents, prioritzar la pròpia carrera professional per sobre de la d’un altre, ja ho deuen haver comprovat ells, no fa més feliç la gent, només la fa més lliure. Els qui a més a més siguin independentistes també hi arribaran: malgrat el pes augmentat de l’autogovern i que et recaiguin a sobre el cent per cent dels errors, ser amo del propi destí no és poc.