El finançament simpàtic

És periòdica com un eclipsi, cíclica com un uròbor, és la qüestió del finançament català. L’any 2012, se’n feia notícia en aquests termes: “El Parlament de Catalunya aprova la proposta d’un pacte fiscal que permetria a Catalunya disposar d’un model similar al concert econòmic”. Dotze anys i tres mil represaliats més tard, tornava la cançó amb una retòrica rebaixada per la por: del “concert econòmic solidari” dels sol·licitants es va passar al “finançament singular” dels sol·licitats, i fins just avui, que els primers ja han davallat en “un bon model de finançament”, mentre que els segons l’acaben d’aigualir parlant de “finançament multilateral”.

L’acudit és il·lustratiu d’aquest moment en què les paraules de la política ja no volen dir res, concatenacions de lletres buides i publicitàries. Sense entrar en el detall, aquest és tot el vocabulari que ha pogut arrencar un partit independentista d’un d’espanyolista a canvi de donar-li la presidència de la Generalitat. En una de les tertúlies d’aquesta casa, recordo que van passar el tall d’un pòdcast d’Esquerra en què els seus caps pensants en debatien per allò d’eixamplar la base: “‘Finançament singular’ no li sona bé a la gent normal”, deia el seu diputat estrella a Madrid: “Heu de dir finançament just”; “Finançament singular i just”, proposava un altre. “‘Espoli’, si tu ets de l’Hospitalet i tens un cosí a Águilas, no sona bé…”, reblava el primer. Doncs tretze anys i tres mil represaliats després, encara estem que ai i ui, que no s’ofenguin els cosins espanyols dels de l’Hospitalet.

Sota aquest 155 mental, és fascinant la naturalitat amb què el reformisme català dóna per bona la catalanofòbia i hi adapta les seues aspiracions de país. En la qüestió que avui ens ocupa, cada dia hem de sentir analistes, tertulians i portaveus de la moderació que justifiquen que el benestar material dels catalans s’hagi de supeditar als plans personals de la ministra negociadora socialista, i és que ho hem d’entendre: com a candidata a presidenta d’Andalusia, no podem pas esperar que beneficiï Catalunya si vol tindre opcions entre els seus paisans. I tan tranquils, que l’aigua mulla. Aquí, ves per on, a ningú no se li acudeix que la maniobra pugui ofendre cap andalús amb parents a l’Hospitalet. Les veus del seny assenteixen a l’uníson, és clar, és clar, evidentment, elemental: com que hi ha eleccions a Andalusia, a Castella, a Múrcia, les reivindicacions dels catalans ja tal.

Els pactistes catalans suen tinta: els greuges que fa tres lustres els van despertar un conat de rebel·lia, o si més no un sentiment àlgid d’injustícia, avui continuen intactes si no accentuats. Tot i això, aquell editorial conjunt del 2009 de la premsa tradicional, avui seria impensable: tota precaució és poca, davant la possibilitat que pugui revifar l’espurna de l’orgull i la indignació nacionals. Cadascun a la seua manera, ens vénen a dir que la nostra versió emprenyada, combativa, antipàtica, no cau bé als espanyols, com el 2017 d’infaust record, que els va fer vindre ganes de matar-nos. I això no ho volem pas, no, no.

Si volem les nostres engrunes, hem de caure’ls en gràcia, hem ser simpàtics. L’argument ens recordarà altres batalles com la lingüística, que ja hem vist tots on ens portava tanta simpatia. I a les independentistes, com a dones, també els sonarà la història: quin home et voldrà, si sempre estàs tan seriosa; si somrius estàs més maca; i el bonus track: les feministes sempre esteu emprenyades, i això no genera adhesions. Ahà i ahahà.

En aquest sentit, és entendridor aquell anunci del flamant president català d’emprendre una roda de reunions amb els presidents autonòmics espanyols per fer “pedagogia”, que vol dir fer-se perdonar la gosadia de pactar una revisió del finançament català; unes visites que –copio dels seus mitjans afins– “formen part de la seua estratègia d’acostament i diàleg amb les diferents regions, promovent una visió d’unitat i col·laboració a Espanya”. La ronda, iniciada amb gran entusiasme informatiu, no sabem per on va. Valtros n’heu sentit res més, del tour de la simpatia d’Illa? Potser m’encega el desinterès, però jo tampoc, i no em tindria per una ciutadana desinformada del tot.

Als independentistes, que poques coses ens fan riure, tornar a sentir a parlar de pedagogia i de solidaritat ens fa la sensació de ser dins d’un bucle d’Atrapat en el temps. Afegeix-hi l’espectacle humiliant d’un acord que, per disculpar l’excés d’un finançament “singular” català, acaba per oferir tants finançaments singulars com convingui a qui ni els ha demanat, ni s’hi ha arromangat, ni s’hi ha desgastat –com per a assolir l’oficialitat del nostre idioma a Europa, que implicava fer la fenya per a dues nacions lingüístiques més que van còmodament de paquet; i així amb tot, i ni així amb tot: com més servilisme i més arrossegamenta i més voler caure bé als cosins dels de l’Hospitalet, més menyspreu. Ni prometent pluja de milions per a tots; d’aquella clàusula Camps estatutària que deia que tot allò que obtingués Catalunya ho vull per a casa meua, hem baixat un altre esglaó: de tot el que demanin els catalans, per més que em pogués beneficiar, no ho vull ni per a Catalunya ni per als meus.

Com a espectadora que ho contempla, que la comèdia ni em ve ni em va però l’he pagada, només se m’acudeix una manera de rebaixar-se tan trista com aquesta: la dels catalans fent els simpàtics per sentir-se dir allò tan catalanòfob de “no sembles català”, mentre per darrere et pispen igualment la cartera.