24.09.2025 - 21:51
|
Actualització: 24.09.2025 - 23:46
Ella mateixa ho va explicar. La mort del mític actor, el passat 16 de setembre, ha donat encara més volada a aquesta història, però ella ja ho havia explicat abans. Abans que s’escampés la notícia i que sabéssim que, als seus (esplèndids, sí: qui hi arribés, i hi arribés així) vuitanta-nou anys, Robert Redford havia finat i que ens poséssim tots a parlar-ne (com faig jo ara), de l’home i dels films inoblidables i del compromís i de tot, ella ja ho havia explicat en alguna banda: va entrar al camerino i va tancar la porta.
Juliette Binoche, aquesta actriu francesa de cinema i de teatre, respectada arreu i admirada pel seu art i la presència magnètica i subtil alhora (quina combinació estranya i quin goig quan es produeix), presenta el seu primer treball com a directora. Es diu In-I In Motion i és un documentari sobre la performance de veu i dansa que va crear i interpretar junt amb el coreògraf i ballarí britànic Akram Kahn. Va ser l’any 2007. Tots dos van canviar el seu espai conegut, el van intercanviar (ella ballava, ell actuava), i es va esforçar per aprendre a fer-ho, i a fer-ho bé. El documentari que ara s’ha estrenat a la selecció oficial del Festival de Sant Sebastià vol mostrar el procés de creació, el patiment físic i emocional de cadascun, la insistència i la insistència i la insistència i, al final, l’espectacle que en va sortir.
El punt de partida d’aquella performance era interessant: construir un pont entre dues expressions, dues arts en aquest cas: com puc anar al seu món i que ell vingui al meu?, es plantejava la Juliette Binoche. Dues persones tan diferents, de cultures diferents, ell musulmà i ella no ho sé, d’edats diferents, de colors de pell diferents, d’hàbits diferents, trobant-se i intercanviant-se i pensant en l’altre i aviam què passa. La tensió, la rialla, tot.
En van fer un centenar de representacions. Encaraven el final de la gira i es veu que una nit en Robert Redford va anar a veure aquell In-I de dansa-teatre a Nova York. I que en acabar va baixar al camerino de la Binoche. Perquè podia. Qui li ho hauria impedit i per què ho hauria hagut de fer? Era un honor. En Redford.
I va passar allò.
Va passar que en Robert Redford va tancar la porta. Que se li va acostar. Que parlava amb la veu forta. I que li deia:
—Has de fer-ne una pel·lícula! Has de fer-ne una pel·lícula, em sents? Has de fer-ne una pel·lícula!
Que se n’han dit i se n’han escrit i que se’n diran i se n’escriuran moltes coses, sobre en Robert Redford, i que sens dubte s’ho mereix, perquè ha estat (i és, en la mesura que les seves obres perduren) una figura important, per al cinema i per a la cultura en general, per a les coses que la cultura ens pot instar o ajudar a transformar per a bé, però que aquesta petita anècdota que surt ara a la llum perquè la Binoche presenta treball i perquè en Redford, ai, se’ns ha mort, em sembla emocionant, significativa i resumidora de molt.
Mostra una preocupació pels altres i un interès per la cultura i una passió també (per la seva existència i la seva expansió) que defineixen en bona part el personatge. Que en Redford era més coses, evidentment, però també aquesta que il·lustra l’escomesa a la Juliette Binoche, l’escomesa per dir-li, eh, això que heu fet val la pena, per dir-li, eh, has de continuar, has de gosar continuar, és important que ho facis: fes-ho.
I ella, que ja en tenia el neguit, li va fer cas. I públicament li diu que gràcies. De vegades va bé que algú et doni aquesta empenta. Algú a qui respectes i admires. Algú, en fi, com en Robert Redford.
Després, bé, el resultat serà magnífic o serà bo o serà regular o serà res, però el que compta és que el talent tingui possibilitats per a provar i experimentar i gosar, que així és com creix i ens pot oferir, de tant en tant, meravelles. Compten les possibilitats i compta l’espai per a mostrar-ho, també, per a connectar-ho. La cultura necessita un ecosistema per a prosperar i créixer: vet aquí en Redford creant un festival de cinema independent per a oferir aquest espai (que es diu Sundance pel personatge que interpretava al costat del Paul Newman a la gran Butch Cassidy and the Sundance Kid). I, allò que dèiem: ell no hi és però l’obra continua.
Hi ha tota una posició, una proposta política, en aquest fil que travessa la vida cultural d’en Robert Redford i és una preocupació col·lectiva i és també la projecció d’una humanitat (o, més concretament, d’una masculinitat) no agressiva, complexa, sensible i sòlida.
Que és una manera de veure l’art. De veure el món. Tota una manera de ser. I (si m’ho permeteu, companys) de ser home.
