13.07.2025 - 21:40
|
Actualització: 13.07.2025 - 22:24
L’actuació xenòfoba d’un grup de teatre que reivindicava la identitat latina durant la presentació de l’informe de discriminacions a la ciutat de Barcelona ha aixecat una forta polseguera. La reacció indignada de la població catalanoparlant ha anat seguida d’uns intents, de moment encara de grups minoritaris, de presentar la identitat latina com una identitat amenaçada o com el component essencial d’un col·lectiu humà que necessita atenció especial per l’existència d’una discriminació històrica.
Però la realitat és ben diferent. La identitat latina és sobretot el final d’un procés de genocidi dels pobles americans, que avui encara és l’origen de lluites i de resistència a Amèrica. De manera que el crim original ha de ser reconegut i divulgat per evitar cap ombra d’engany.
Un estudi recent revela que el 38,4% de les llengües indígenes de l’Amèrica Llatina es troben en perill d’extinció, un 18% més que no pas fa quinze anys. Darrere aquestes xifres alarmants s’amaga una realitat incòmoda: la promoció de la “identitat latina” que ha servit històricament per a marginar sistemàticament les cultures originàries del continent.
Quan l’actriu mexicana Yalitza Aparicio va ser nominada a l’Oscar per la interpretació a Roma, molta gent va celebrar la visibilitat que donava de les comunitats indígenes. Però poca gent va remarcar la gravetat del fet que, malgrat que els seus pares parlaven llengües originàries, ni ella ni els seus germans no les van aprendre perquè a casa tan sols els parlaven espanyol. De manera que la seva història personal en realitat reflectia un fenomen continental devastador que s’ha accelerat aquestes darreres dècades.
La denominació “América Latina” i el concepte identitari que l’acompanya no són construccions neutres: el concepte es basa en l’exclusió de les comunitats originàries d’Amèrica, substituïdes per un “americanisme llatí” que en realitat no és res més que la continuació de la colonització europea, fins i tot després de les independències criolles dels estats americans.
Les dades actuals revelen l’abast devastador d’aquest procés d’homogeneïtzació lingüística. Segons l’Atles sociolingüístic de pobles indígenes de l’Amèrica Llatina, de la UNESCO, a la regió hi ha 522 pobles indígenes que parlen 420 llengües originàries diferents. Però el 38,4% d’aquestes 556 llengües indígenes es troben en perill de desaparició immediata. La realitat encara és més crua: 44 pobles utilitzen ja com a únic idioma el castellà i 55 empren sol el portuguès, cosa que no passava fa cinquanta anys.
De fet, Amèrica és el continent on allò que és autòcton ha sofert un genocidi i etnocidi d’una amplitud i profunditat d’escala continental mai vistes en tota la història de l’espècie humana. En pocs anys, les grans civilitzacions i cultures originals van ser dominades i destruïdes, i abans de dos segles de conquesta i colonització europea el 90% de les poblacions autòctones havia desaparegut.
Aquesta devastació demogràfica va tenir un eix fonamental en la destrucció cultural sistemàtica que ha continuat fins als nostres dies mitjançant les polítiques lingüístiques. Abans d’arribar els europeus, el continent americà era una de les regions amb més diversitat lingüística del món. El sacerdot i diplomàtic Giovanni Botero, considerat un dels primers etnòlegs, afirmava el 1600 que amb les llengües guaraní, quítxua i nàhuatl es podia viatjar per tot el Nou Món i ser entès. Totes tres eren una mena de llengües franques usades per a la intercomunicació entre les ètnies i pobles americans. Però aquella realitat s’ha transformat avui en una Amèrica on sols l’espanyol és suficient per a entendre’s a tot arreu. Tanmateix, no ha estat un canvi innocent ni natural. I per això encara és objecte d’una resistència viva.
Avui, els estats amb més diversitat lingüística són el Brasil –amb 186 idiomes natius–, Mèxic –amb 67–, Colòmbia –amb 65– i el Perú –amb 47. En contrast, Costa Rica, Nicaragua, Belize i el Salvador són l’altra cara de la moneda: tenen entre set llengües indígenes (Costa Rica) i solament una (el Salvador), i això mostra que alguns territoris han perdut gairebé completament la diversitat lingüística originària.
Entre les llengües indígenes que han sobreviscut amb més força hi ha el quítxua, amb prop de nou milions de parlants, que s’estenen per set països; el guaraní, amb uns 7 milions de parlants, i llengua nacional oficial al Paraguai, on el parla més del 90% de la població; les llengües maies, amb uns 6 milions de parlants repartits principalment entre Guatemala i Mèxic; i el nàhuatl, amb uns 2 milions de parlants, la majoria al centre de Mèxic.
Però aquestes xifres amaguen una realitat preocupant. A Mèxic, segons les dades del cens de població i habitatge del 2020, 23,2 milions de persones de tres anys i més s’autoidentifiquen com a indígenes, cosa que equival al 19,4% de la població total del país. Tanmateix, d’aquests 23,2 milions de persones, només 7,1 milions (30,8%) parlen alguna llengua indígena i 16,1 milions (69,2%) ja no la parlen. Això fins fa poc no passava; aquestes xifres revelen, per tant, una paradoxa alarmant: gairebé 16 milions de persones que s’identifiquen com a indígenes ja no parlen res més que l’espanyol.
Els mecanismes contemporanis de subjugació lingüística són més subtils però igualment efectius que els històrics. Només un nen indígena de cada tres parla la llengua dels seus pares quan acaba l’escola, segons dades d’organismes internacionals. La raó és que els sistemes escolars de la regió han estat poc sensibles a les seves necessitats culturals i lingüístiques. La discriminació estructural continua essent un factor clau. Molts pares decideixen de no ensenyar als fills les llengües originàries perquè saben que, quan emigrin, tan sols parlaran espanyol. El desplaçament de les llengües indígenes té molt a veure amb el desconeixement de la riquesa lingüística, la ignorància i el classisme que es viu a la societat.
La vulnerabilitat de les llengües originàries davant la identitat latina té una relació estreta amb tres factors: el racisme i la discriminació contra les persones, societats i coneixement indígenes; l’incompliment per part de l’estat de la legislació vigent que hauria de protegir, fomentar i visibilitzar les llengües indígenes; i la interrupció de la transmissió intergeneracional de les llengües.
Les xifres són devastadores: almenys 66 llengües indígenes de la regió compten amb menys de 99 parlants. A Bolívia, per exemple, almenys 7 llengües de 33 tenen menys de 10 persones d’edat avançada que les parlen, entenen o recorden.
La pèrdua lingüística, a més, té conseqüències que van molt més enllà de la simple comunicació. Cada topònim, cada lloc sagrat, cada recurs reuneix un saber i un coneixement heretat dels avantpassats sobre com conviure amb la naturalesa i aprofitar-la. Per això, la desaparició forçosa de les llengües també repercuteix en les pràctiques de conservació i en el canvi climàtic.
Quan les llengües s’esvaeixen, també s’esborra el ric tapís de diversitat cultural del món. Es perden oportunitats, tradicions, memòria, modalitats úniques de pensament i expressió, recursos valuosos per a garantir un futur millor. La llengua és l’ànima d’una cultura, representa una manera d’entendre la vida, d’explicar la natura. Els idiomes indígenes han estat i són encara el mitjà per a la transmissió dels coneixements tradicionals de generació en generació. No és estrany, per això, que els referents de la identitat latina ataquin el català. En realitat no fan res més que continuar la tasca de destrucció de la diversitat.
Perquè la construcció de la “identitat latina” ha estat i és un procés de negació sistemàtica de la diversitat originària americana. I els defensors, cada vegada que celebren la llengua espanyola com a element unificador del continent o més enllà, participen, conscientment o no, en el manteniment d’un projecte colonial i imperialista que prioritza l’homogeneïtat i la violència per sobre de la riquesa cultural i el diàleg.
