El cost de conviure amb la mort d’animals que volen viure

Si en aquest país hom vol fer amics, només cal que se signifiqui contra el totpoderós negoci del porcí. Però aquests dies que seria tan oportú posar-hi l’ull, les dades, les vergonyes, les denúncies s’aparquen en una treva que es vol nacional, total; el conseller d’Agricultura diu que ara no toca crear “enfrontaments”, que hem de remar tots en la mateixa direcció enfront d’una amenaça de crisi “en què el país s’hi juga molt”.

Però el país s’hi juga molt perquè l’hem fet així: feble i dropo, que vol dir com més va més dependent de la inèrcia narcòtica dels monocultius. A força de convertir certs negocis en desorbitats i incontrolables, aconseguim que es tornin inqüestionables. Per exemple: aquesta manera com parlem avui de la indústria del porc, com si fos consubstancial al país –també passa amb la del turisme– fa recordar la qüestió del castellà i el bilingüisme. La cosa escala així: primer forces tots els catalans que sàpiguen castellà, i després afirmes que Catalunya és bilingüe i que el castellà és llengua del país; de la mateixa manera, arrossegues l’economia catalana cap a la macroindústria del porc, i totes les veus es tornen una: el porc és la indústria nacional de Catalunya.

Decidides així les coses, quin fanàtic pot estar en contra d’un sector que dóna vida a tanta gent? Quin insensat pot voler tant de mal al país? És ciència, és matemàtica: com més ciutadans en depenguin per a viure, més impopular esdevindrà l’oposició a la teranyina; i com més enteranyinada estigui la nostra economia, menys veus hi haurà que estiguin disposades a mossegar la mà que els dóna menjar… barat, perquè d’això es tracta. Fer funcionar aquest tracte demana unes condicions de complot. Per a oferir un producte barat, rebentat, és fonamental no mirar prim d’un cap a l’altre de la cadena: des de qui el produeix i com es produeix fins al consumidor final i tota la xarxa intermediària que se n’aprofita.

Qui hagi arribat fins a aquesta ratlla dirà que exagero: que aquests dies qui ha volgut no s’ha estat de criticar una indústria basada en la importació de mà d’obra precària i bla, bla; que ens hem cansat de sentir que si els purins tal i tal, i que si la meitat dels aqüífers del país n’estan contaminats i pum i pam. Però fixeu-vos que fins ara no he concretat. Perquè aquesta és la crítica fàcil: la precarietat laboral, l’aigua que enverina i la que consumeix, la merda i el pixum dels animals. Però després hi ha la complicada; la que, si rellegim el paràgraf anterior, ja no estem tan disposats a encaixar en els mateixos termes: és la que té a veure amb la baula més feble entre les febles, la més explotada entre els explotats, la criatura viva convertida en objecte de producció mecànica i seriada. Aquí, ai, xiquet, els escrúpols que ens permetien de qüestionar el model des d’un punt de vista moral s’esvaeixen, perquè en algun lloc hem de posar la ratlla: crítics, sí, però nenetes, no.

Si el patiment animal ens rellisca, el patiment de les persones que l’han de presenciar no ens rellisca menys, perquè recau en aquesta mena de gent invisible de qui diem, utilitàriament, que ve a fer les feines que els catalans no volem fer. L’afirmació dóna per entès que es tracta d’una qüestió salarial, tot i que ningú no nega que la penositat també hi té un paper. Per més que ens paguessin a tu i a mi per netejar culs de desconeguts, per prostituir-nos per la gran demanda del país o per fer matances d’animals en sèrie, segurament continuaríem sense tenir-hi tirada i externalitzant aquesta mena d’ocupacions en els qui no se’n poden escapar.

Al documentari El preu del porc, de la plataforma 3Cat, el representant d’un escorxador explicava el volum de sacrificis de porcs il·lustrativament: “És un holocaust diari, però és així.” I com que és així, l’encarregat demanava que apaguessin la càmera davant d’una escena amb xiscles de fons: els de les truges que, havent parit ja vuit vegades, les identificaven a cops de bastó amb claus per menar-les al sacrifici definitiu. Però els treballadors dels escorxadors no poden apagar la càmera. Un dia rere un altre es veuen exposats a un grau de violència i de turment que ningú de nosaltres, tret que tinguem oli de motor a les venes, no podríem suportar sense patir seqüeles. No cal tindre gaire pesquis: els degollaments, la sang, els crits, els intents de resistència o els brams de les mares separades dels fills són, com la música, un idioma universal.

Una manera que hem trobat de fer-nos-hi cecs, doblement cecs, és obviar com afecta aquest patiment en els qui ens fan aquesta feina bruta. Però l’aigua sempre troba el camí, i les conseqüències són reveladores de les causes: entre els treballadors d’escorxadors intensius hi ha més prevalença de trastorns mentals que entre la població general, especialment depressions i ansietat, però també angoixa, evasió en l’alcohol i les drogues, dificultat per a establir vincles afectius, estrès post-traumàtic, i encara un altre que en anglès en diuen perpetration‑induced traumatic stress (PITS), una cosa així com “estrès traumàtic induït per la perpetració”, i que es deriva del fet de participar directament en actes que causen dany, patiment o mort a un altre ésser viu, sigui humà o no.

Però la llista continua d’una manera diferent. A l’altre extrem, hi ha un seguit d’afectacions que ja són les que s’espera d’aquesta mena de peons, però també de la resta de la població: desconnexió emocional, dissociació, distanciament, insensibilització. D’alguna manera, ho veiem reflectit en el repertori lèxic oficial al voltant d’aquest holocaust diari: indústria, explotació, producció de carn, sacrifici, exportació. Ho diu Jacques Derrida a L’animal que donc je suis: és “una guerra sobre la compassió” i ens afecta a tots, tant als qui en reprimeixen el sentiment com als qui no. Perquè, per poder acceptar la violència sobre unes bèsties i inadmetre-la en unes altres, hem de reprimir selectivament la nostra compassió, tu sí, tu no. I això, tampoc no ho poden triar els treballadors que han de presenciar intensivament la mort d’animals que volen viure, a diferència dels valents que se’n mantenen al marge i se’n beneficien, privilegiats i alliçonadors.