24.12.2025 - 20:40
|
Actualització: 24.12.2025 - 20:45
Diu que era un nen anomenat Manuel Álvarez que tenia onze anys i vivia a Tarragona amb els pares. El 1938, enmig de la mal anomenada guerra civil, els pares van decidir d’enviar-lo una temporada a Corbera d’Ebre amb els oncles. Els va semblar que hi estaria més segur que no pas a la ciutat. A Tarragona ja hi havia hagut algunes incursions aèries d’avions alemanys i italians que donaven suport al bàndol feixista. El nen trescava feliç pel poble, com en unes vacances allargades.
Però com que les guerres no segueixen cap mena de lògica, resulta que entre els combats més durs de la guerra del 1936-39 hi va haver la batalla de l’Ebre. Segurament va ser la més sanguinària, la més llarga i la que va implicar més combatents. Més de 250.000 soldats hi van lluitar incansablement durant quatre mesos i uns 30.000 hi van morir. Corbera d’Ebre es va convertir en lloc de pas i sediciosos i republicans n’anaven prenent possessió, ara els uns, ara els altres. La gent d’allà no donava l’abast a canviar les banderes dels balcons.
Al capdavall, va ser la superioritat aèria del bàndol revoltat la que va acabar trencant les línies republicanes. Els seus atacs no distingien entre civils i militars, és clar. El 25 de juliol de 1938 a mitjanit, l’exèrcit republicà va atacar de sorpresa les línies defensives franquistes entre Amposta i Mequinensa. La reacció no va trigar i en poques hores hi van arribar unitats, bombarders i caces de tot l’estat. A Corbera van ser la Legió Còndor i la Luftwaffe les que hi van fer ploure bombes. Amb l’ajut de l’artilleria, van destruir el poble, com es pot veure encara avui.
A Corbera no hi havia pas refugis antiaeris. Mai ningú no s’havia imaginat que aquest petit poble de tot just dos mil habitants podria ser bombardat. Quan els ferms murs de pedra de casa els oncles d’en Manuel van començar a tremolar, ell i una amiga van fugir corrents i van anar d’amagatall en amagatall fins als afores del poble, on hi havia el safareig comunitari, i es van refugiar en una caseta al costat del dipòsit d’aigua. Fins que una bomba va destruir el dipòsit i la riuada se’ls va endur.
La Rosita hi va morir, però un àngel de la guarda va salvar en Manuel. De cop va aparèixer un home que el va agafar i el va treure de l’aigua d’una revolada. El va carregar a l’espatlla i se’l va endur cap al poble. En Manuel estava ferit i preguntava per la Rosita. L’home, que era alt i anava vestit de soldat, només li repetia, en castellà: “Jo, canadenc.” Era un brigadista del batalló Mackenzie-Papineau, els Mac-Paps, format per voluntaris canadencs i quebequesos integrats al XV batalló de les Brigades Internacionals.
El brigadista va dur en Manuel fins a un celler de Corbera que feia de centre mèdic. Com que no en podien tenir cura, van continuar el trajecte fins a un indret conegut com la cova de Santa Llúcia, a la Bisbal de Falset, on els republicans havien improvisat un hospital de campanya per als ferits de la batalla de l’Ebre. S’hi va estar uns quants dies, semiinconscient, fins que el van portar a Tarragona, es va reunir amb els pares i es va acabar recuperant de les ferides.
Qui primer va començar la recerca del soldat alt del Canadà va ser el pare d’en Manuel. Sense èxit. Per en Manuel, trobar-lo es va convertir en una obsessió. Es va allistar a l’armada espanyola i se’n va llicenciar el 1957. A vint-i-cinc anys es va incorporar a la marina mercant noruega i va passar anys anant de port en port, aprenent tota mena d’oficis, amb l’objectiu ben clar d’obtenir el permís d’entrada al Canadà. Quan el va aconseguir, la primera cosa que va fer va ser contactar amb els grups d’ex-combatents. Va viure al Quebec i a Vancouver amb la seva dona Victoria i van tenir una filla. Va fer diners amb un negoci de venda de cotxes i va obtenir la ciutadania canadenca el 1963.
Van anar passant els anys, fins que el gener del 1978 va arribar el miracle. Lionel Edwards, del grup de veterans del batalló Mackenzie-Papineau, li va trucar per telèfon i li va dir que creia que havia trobat l’home que li havia salvat la vida quaranta anys enrere. En un butlletí d’una associació d’ex-combatents, algú explicava en primera persona la història del nen salvat al costat del dipòsit d’aigua. Aquest algú es deia Jimmy Higgins, tenia setanta-un any i vivia a Peterborough (Ontario).
El 19 de maig de 1978, Manuel Álvarez i Jimmy Higgins es van trobar. Enmig de l’emoció, Higgins tenia ben present haver tret un nen d’un torrent d’aigua al front de la batalla de l’Ebre, però no en recordava gran cosa més i no tenia ni idea del nom del poble. Era un record més, entre centenars, d’una experiència vital força traumàtica i d’una guerra que van perdre. A sobre, quan els brigadistes van tornar a casa, el govern canadenc els va tractar amb menyspreu i sense cap reconeixement.
Aquesta història amb final feliç queda recollida al llibre de memòries El soldat alt, de Manuel Álvarez, i també a la biografia que Higgins va escriure amb l’ajut de la seva filla, Fighting for democracy: The true Story of Jim Higgins (1907-1982). També és una història que us explicaran si mai feu una visita guiada a Corbera d’Ebre –cosa que us recomano molt–, on la vaig escoltar per primera vegada.
Un capítol a banda –si més no un paràgraf– mereix la fotografia que il·lustra aquest article, on podem veure els dos protagonistes. Resulta que just quan Álvarez havia arribat a la cova de Santa Llúcia de la Bisbal de Falset, mentre Higgins seia al seu costat per recuperar forces, va passar per allà un home anomenat Alec Wainman, que feia feina per a la República com a secretari de premsa, i va capturar aquesta instantània. Una fotografia que, després de romandre oblidada dins un maletí a casa d’un editor del Soho novaiorquès amb moltes altres, va anar a parar a les mans del seu fill Alex Wainman, que la va donar a conèixer al públic.
