11.08.2025 - 21:40
A l’est de l’Índia, en unes muntanyes oblidades, el fum negre d’un cotxe cremant-se s’enfilava cap al cel. No havia estat cap accident, sinó un acte de resistència i amor propi. Els dongria kondh, un poble ancestral de les muntanyes de Niyamgiri, es defensen de les maniobres d’una gran empresa minera per a apoderar-se de les seves terres, que consideren sagrades i la seva única font de supervivència. El seu cas s’ha comparat internacionalment amb la pel·lícula d’Avatar, en què uns éssers d’un altre planeta es revolten contra els humans que proven d’extreure recursos de la seva terra. Ara, els dongria kondh no són extraterrestres. Són persones amb una cultura única que conserven i protegeixen amb dents i urpes, tot i la globalització i el suposat desenvolupament.
Niyamgiri és un concepte clau per a ells. És casa seva, la seva muntanya, la naturalesa que els envolta. És el regal que els va fer, diuen, el déu de la muntanya, Niyam Raja. De fet, expliquen que en són descendents directes i que el seu deure és protegir i cuidar aquest present. És aquest entorn, cobert de jungles tropicals, boscs, gorgs i rierols perennes que ha alimentat i nodrit els dongria dels seus orígens ençà.
En aquests turons s’hi troben prop de cent viles petites on viuen els vuit mil membres d’aquesta comunitat. La major part d’aquestes aldees són accessibles només a peu. Visitant-les, és fàcil veure que la seva forma de vida és basada en l’agricultura tradicional i la recol·lecció. Ara, els seus camps no s’assemblen als altres. A diferència d’allò a què estem acostumats, a Niyamgiri conreen diferents menes de plantes en una mateixa parcel·la, que van canviant de manera itinerant. Fàcilment, s’hi poden arribar a ajuntar cinquanta varietats de llavors diferents, una pràctica ancestral que permet d’assegurar un ús sostenible del sòl. Les plantes que creixen més altes protegeixen a les altres i, també, la terra, que tapen del sol i la pluja torrencial. Això permet que els conreus siguin resistents al clima i molt productius, fins i tot quan hi ha grans sequeres. “No ens hem trobat mai que ens fallin tots els cultius alhora; alguna cosa sempre creix, fins i tot quan plou poc”, explicava Kalia Nonraka, un agricultor dongria de quaranta-dos anys, al mitjà indi Mongabay.
En aquests camps es poden trobar llegums, moniatos, diverses classes de mill (un cereal típic de la regió), tubercles i hortalisses variades. També planten arbres a la selva, que els donen fruites com ara taronges, plàtans i papaies, però també més plantes útils com ara gingebre i cúrcuma. Del bosc, a més, n’obtenen més de dos-cents aliments silvestres diferents, com ara mangos, bolets, pinyes i mel. A més, la vida en aquestes aldees és molt comunitària, i tothom ajuda qui ha tingut menys sort en les collites, cosa que permet que no hi hagi diferències socials entre els dongria. La seva vida és connectada estretament amb la naturalesa que els envolta, i no entenen una existència lluny d’aquestes muntanyes.
Per aquest motiu, quan el 2003 es va aprovar un projecte de mineria que havia d’explotar un ric jaciment de bauxita a Niyamgiri, els dongria es van plantar. Van organitzar manifestacions, van tallar carreteres i van crear campaments de protesta que blocaven l’accés a la muntanya. L’empresa responsable del projecte era Vedanta Resources, que actuava en aliança amb la Companyia Minera d’Odisha, propietat de l’estat d’Odisha. Darrere hi tenien grans inversors estrangers que veien en aquell lloc la possibilitat de treure’n una gran rendibilitat. Segons alguns càlculs, es deia que a Niyamgiri hi havia bauxita per valor de dos mil milions de dòlars.
El pla previst consistia en una mina a cel obert que hauria destrossat per complet la muntanya. Es volia talar per complet el cim, sagrat per als dongria, obrir pistes a través de la selva per construir-hi carreteres i, fins i tot, es preveia d’instal·lar-hi una cinta transportadora de deu quilòmetres.
Vedanta va oferir una compensació econòmica als residents perquè se n’anessin, però la comunitat s’hi va negar rotundament. “Els dongria som com els peixos d’un llac. Si ens treuen de Niyamgiri, morirem com peixos fora de l’aigua”, deia un home al documentari Mine, fet per l’ONG Survival International.
Tot i la seva oposició, l’empresa minera va construir una refineria de bauxita a Lanjigarh, als peus de la muntanya, que va començar a operar el 2006 amb greus repercussions ambientals, contaminant rius i l’aire. Ho van fer al marge d’aconseguir els permisos clau, tal com va constatar a posteriori el comitè oficial del govern indi, i pel camí van tancar il·legalment més de vint-i-sis mil hectàrees de bosc comunal. A més, l’estat d’Odisha va detenir sense motiu dos líders dongria el 2010. Segons Amnistia Internacional, els van alliberar dies després.
Fins aquell moment, els dongria kondh vivien aïllats i abandonats. La major part de gent no sabia que existien ni les seves particularitats culturals. En ple segle XXI, les famílies conservaven encara gran part de les seves pràctiques i tradicions intactes, allunyades de les de la resta de l’Índia i el món. Una de les que ja no feien, per sort, era la dels sacrificis humans, un costum que van suprimir al segle XIX, tot i que encara es fa amb animals com ara gallines, cabres, porcs i búfals. Per exemple, és habitual que la sacerdotessa de cada vila sacrifiqui un pollastre o cabrit a sobre dels cistells de llavors abans no es plantin, cosa que fa que es barregi la sang amb els grans per invocar una collita productiva. Els sacrificis animals estan més limitats que abans, però encara són presents.
També conserven unes altres tradicions menys sanguinàries, com la dels dormitoris juvenils comunitaris, uns espais on els nois i noies solters conviuen en cabanes comunes i són instruïts en els valors i les tradicions pròpies, alhora que es diverteixen amb cants i balls. Això serveix per a passar les tradicions de generació en generació, i també per a permetre’ls de triar parella en un entorn supervisat pels més grans. Això sí, en aquestes aldees hi ha llibertat per a casar-se amb qui es vulgui, a diferència d’allò que ha passat històricament a la resta de l’Índia, on el matrimoni concertat ha imperat. A més, les relacions acostumen a ser més igualitàries, atès que les dones tenen una consideració notablement elevada. Per exemple, prenen part en les deliberacions comunitàries, tenen dret de conservar béns propis encara que no tinguin marit, i les vídues es poden tornar a casar. Pot semblar poca cosa, però són factors significatius si els comparem amb unes altres societats tradicionals de l’Índia.
Sens dubte, tal com sol passar, el principal tret de cohesió cultural és la llengua. En aquest cas, l’idioma comú és el kui, de la família dravídica, que es creu que està relacionat llunyanament amb el telugu o el gondi, que es parlen al centre del país. Ara, el kui no té alfabet ni escriptura, de manera que tot el llegat cultural depèn exclusivament de la tradició oral.
En l’àmbit espiritual, la cosmovisió dels dongria és indestriable de la naturalesa i de Niyamgiri. Són politeistes i animistes, però sobretot relacionen el seu dogma amb l’entorn que els envolta. Per això, qualsevol dany al medi és també un greuge espiritual. En el documentari Mine, un dels líders de la tribu, Lodu Sikaka, deia: “Volen treure aquestes roques de la muntanya. Però, si les treuen, com sobreviurem? Aquestes pedres són el motiu pel qual els nostres fills viuen aquí. Per elles és que plou en aquestes terres. Si ens treuen les roques, tots morirem. Perdrem la nostra ànima. Niyamgiri és la nostra ànima.”
Gràcies a la feina de divulgació d’ONG, com ara Survival International, d’activistes i periodistes, les seves particularitats culturals i la seva lluita contra el gegant Vedenta van obrir un debat internacional. El 2010, després de l’informe que un comitè oficial va redactar in situ, el Ministeri de Medi va prohibir la mina al·legant vulneracions legals i de drets. Tot plegat va fer que molts inversors en retiressin el suport, com ara el fons sobirà de Noruega i l’Església d’Anglaterra, que van citar motius ètics. Finalment, el 2013 el Tribunal Suprem de l’Índia va establir que la decisió final la prendrien els òrgans representatius dels dongria.
Arran d’aquesta sentència pionera, es van fer dotze assemblees de vila als pobles més pròxims al jaciment, i totes van votar unànimement en contra de la mina. Les autoritats índies van acceptar el resultat i van denegar definitivament els permisos a Vedanta. Aquest fet es va convertir en una fita històrica per als drets indígenes de l’Índia, atès que per primera vegada una comunitat tribal exercia el dret de vet sobre un gran projecte extractiu al·legant motius culturals i religiosos.
Això no obstant, la lluita dongria encara no s’ha acabat. La fàbrica il·legal de Lanjigarh continua operant i contaminant l’entorn. També hi va haver un intent de reobrir el cas, atès que el govern estatal (aliat amb Vedanta) va presentar un recurs al Suprem, que va desestimar el 2016. Tot i això, el gegant miner va tornar a la càrrega pocs mesos després, quan els va trobar explorant noves maneres d’arribar a les reserves de bauxita, cosa que s’ha convertit en habitual.
Probablement, la tècnica més cruel que han denunciat els pobles tribals de la zona és el suposat intent de les empreses mineres i l’estat d’Odisha d’eradicar l’orgull identitari i la cultura pròpia. Segons que expliquen, la manera que han trobat per a fer-ho és amb la construcció d’escoles específiques per a infants tribals, com la que va construir la corporació Adani (un altre gegant miner) el 2020, que van presentar com un projecte de transformació social. Segons Jo Woodman, un investigador i activista de Survival International, el veritable motiu ocult era reprogramar una generació sencera perquè veiés la mineria com una cosa bona i considerés la seva espiritualitat i cultura com a endarrerides. Per a molts, aquest projecte d’erosió cultural sistèmica es veu com un genocidi cultural encobert.
Per contrarestar-ho, s’han plantejat iniciatives d’educació bilingüe a la zona. Algunes escoles de primària, per exemple, han començat a introduir el kui com a idioma complementari. De la mateixa manera, també s’intenta de revitalitzar costums per fer front al moviment globalitzador del món. Per exemple, un projecte molt interessant és un liderat per les dones joves dongria, que consisteix a recuperar llavors antigues de mill i més cultius, que s’han perdut amb el pas dels anys. La iniciativa pretén de revifar el banc de llavors autòctones perdudes i tornar a conrear cereals tradicionals.
Més enllà de les comparacions amb l’univers de James Cameron, els dongria s’han convertit, sense pretensions, en un exemple de resistència tribal. Són una comunitat que brega per no deixar oblidar les seves tradicions, adaptant-les als temps moderns, però sense renegar del coneixement ancestral que els ha permès de sobreviure connectats amb la naturalesa i amb Niyamgiri, casa seva.
