Si algun dia els arqueòlegs del futur troben les restes d’una andana, no caldrà que busquin gaire per entendre la nostra civilització: hi trobaran bancs ocupats per persones cansades, pantalles que anuncien serveis inexistents i desenes de mòbils aixecats al cel intentant esbrinar, amb poca esperança, si alguna aplicació ofereix una explicació mínimament comprensible d’allò que passa. Ho trobaran tot disposat com una escena congelada en el temps, com un jaciment de la rutina, on cada detall parlarà d’una societat acostumada a conviure amb el retard, la incertesa i la manca de respostes com si fossin fenòmens naturals i no conseqüències de decisions polítiques i de gestió.

A Rodalies, la cosa té aquell punt d’òpera bufa on tothom actua com si fos normal que un sistema de transport metropolità funcioni a base de sorpreses. El 26 de gener es va viure un nou episodi de caos amb servei reprès “parcialment” i afectacions, amb incidències que van tallar trams i van deixar la sensació que el tren és un animal salvatge que avui s’aixeca de bon humor i demà decideix hibernar a la via. I quan algú pregunta “però això per què passa?”, la resposta sol sonar a misteri administratiu, com si les vies fossin un enigma de novel·la negra: “s’investiga”, “encara no se’n sap la causa concreta”, “circulació afectada”, i apa, que tingueu bon dia.

El problema no és només que el tren no passi: és que, quan no passa, la informació passa encara menys, i tu et quedes a mig camí entre la resignació i la comèdia, mirant el panell com qui mira centrifugar la rentadora.

I llavors hi ha el tema estrella, l’elefant a la via: el corredor mediterrani. Sobre el paper, havia de connectar de manera eficient la costa mediterrània i modernitzar-la; a la pràctica, és una promesa que va canviant de data. Per exemple, entitats empresarials han tornat a demanar inversions i terminis clars i situen fites com el canvi d’amplada al tram Tarragona-Castelló programat per al 2027, que és d’aquelles dates que, dites en veu alta, ja porten incorporat un “ja ho veurem”. I quan el corredor s’encalla o obliga a obres i talls, el que queda és la sensació de sempre: la Mediterrània no és un eix, és una gimcana. Plataformes d’usuaris també han avisat del risc de col·lapse quan hi ha talls llargs, reclamant alternatives per a no deixar territoris penjats com un vagó sense enganxall. 

El més trist és que tot plegat es viu amb una normalitat impostada, com si els retards fossin un fenomen meteorològic inevitable, com la boira. Però aquí no parlem només de núvols: també hi ha infrastructura, inversió, manteniment i gestió. El comissionat pel traspàs de Rodalies, Pere Macias, ha arribat a dir que no serà fins el 2030 que es podrà “superar” la desinversió acumulada entre el 2000 i el 2018, i això, traduït al català de carrer, vol dir que ens queda una temporada llarga d’aquesta sèrie dolenta, amb possibles spin-offs i capítols especials de Servei parcial. Mentrestant, els usuaris fem el que podem: desenvolupem habilitats de supervivència, calculem transbords com si fóssim enginyers aerospacials i aprenem que l’expressió “retard indeterminat” és, en realitat, una filosofia de vida.

I, així i tot, allò que irrita més no és el vent, ni la vaga, ni l’obra necessària, ni la incidència inevitable: és la sensació que el sistema et tracta com un figurant. Que l’únic que se t’ofereix és esperar, mirar el panell i, si tens sort, rebre un missatge críptic quan ja fa estona que has pres la decisió d’anar-te’n amb autobús, cotxe compartit o teletransportació mental. El corredor mediterrani “inexistent”, en el fons, no és només una obra que avança a batzegades: és la metàfora perfecta d’un servei que, quan falla, també falla a l’hora d’explicar-se. I així qui dia passa any empeny, fent humor perquè és l’única manera de no fer un drama cada matí: avui el tren potser arriba, potser no, potser s’atura a mig camí, potser anuncia una cosa i en fa una altra, però tu, tu sempre hi ets, a l’andana, pensant que algun dia això serà normal, i que “normal” voldrà dir una cosa tan revolucionària com sortir quan toca i saber què passa quan no. I mentre el corredor mediterrani continua sent una promesa amb data de caducitat prorrogable i Rodalies fa de loteria quotidiana, nosaltres anem fent via… però sovint no pas per la via bona, sinó per la via morta, que és aquella on sempre acabes aparcat quan el sistema no sap –o no vol– portar-te enlloc.