10.11.2025 - 21:40
Hi ha un camí entre Banyuls i Portbou conegut com a camí de l’exili. És una sendera estreta que s’ha travessat en una direcció i una altra per fugir del feixisme i té el nom oficial de Ruta Walter Benjamin, el filòsof que la va seguir fugint de la persecució dels nazis. Ahir, vaig veure el documental Walter Benjamin, l’aura del camí, del director argentí Jacobo Sucari, a FRONT. Mostra Internacional de Cinema de Conflicte i Pau de les Terres de l’Ebre. Sucari fa aquesta travessia que dura unes cinc hores i va entrevistant tots aquells peregrins que s’hi troba i que, d’una manera o una altra, la transiten per honrar la memòria de Benjamin o les rutes migratòries en general. “Les rutes migratòries són l’obsessió de la meva vida”, diu un caminant mentre remena entre els arreus que porta a la motxilla. “Jo, el pensament de Walter Benjamin, no l’entenia massa, era complex per a un home humil com jo, em quedo amb la seva poesia i la seva tràgica experiència vital”, deia un altre. Aquesta ruta, també la fan molts anònims els diumenges sense tenir ni idea del que va representar. Però ja ho diu Wikilok: “Vigila, que el darrer tram és força costerut.”
Una de les figures més desconegudes d’aquesta fugida i que va fer el camí juntament amb Benjamin va ser Lisa Fittko, que descrivia amb tota precisió de detalls, com si es tractés d’un mapa parlat, cada revolt del camí per facilitar la fugida a tots aquells que s’escapaven de la persecució. Ella donava instruccions verbals com si fos un GPS modern i també facilitava un petit dibuix. Quan arribes al turonet dels quatre pins, has de girar a l’esquerra, la muntanya plena de vinya indica la meitat del camí, quan trobis la caseta a l’esquerra el camí es bifurca o passava tal cosa o tal altra. Com sempre, les figures femenines no han reeixit i encara ara som en plena tasca de recuperar-ne la memòria. Lisa Fittko, una dona jueva que va néixer a Hongria l’any 1909 i va morir a Chicago l’any 2005, era això que es coneixia com una passant o passadora d’exiliats. Un rol potser desconegut ara, però habitual en aquella època en què les persones fugien de la Gestapo per travessar la península i des de Portugal embarcar cap al continent americà. La passadora era la que en un moment tan delicat agafava les persones de la mà per acompanyar-les cap a la llibertat i fer-les arribar a Portbou. No sé per què aquest havia de ser un rol femení, però té molt de sentit, perquè em recorda oficis ja desapareguts com les acabadores, aquelles senyores que ajudaven a morir amb la tendresa i el ritual de pas necessari. Però aquest és un altre tema. En principi, les passadores acompanyaven enmig de la muntanya en direcció a la vida. Entre el setembre del 1940 i l’abril del 1941, aquesta activista que va lluitar contra el nazisme a Berlín va ajudar a travessar els Pirineus més d’un centenar de fugitius perseguits amb la connivència dels francesos.
El primer “client” de Fittko va ser el berlinès Walter Benjamin, que també va convidar la senyora Henny Gurland i el seu fill Joseph a travessar amb ell aquesta geografia escarpada des d’on es veia el mar. Quan va ajudar Benjamin, Fittko no era gaire experta en la zona, encara. Ella travessava els Pirineus per aquest camí de contrabandistes aconsellada per l’alcalde de Banyuls llavors, Vincent Azéma, que la coneixia de primera mà perquè ja era un camí de fugitius. Aquesta ruta ja havia estat travessada anys abans i era coneguda com a ruta Líster de la guerra civil espanyola, que després, el 1940, va ser reanomenada per Fry com la ruta F.
Segons el documental que us explicava al principi, Benjamin va fer aquell camí ja psicològicament molt fràgil. El qui era alcalde de Banyuls l’any 2006, Roger Rull, va començar a recuperar la memòria de Benjamin quan el metge de Portbou en aquell moment li va proposar de recuperar la ruta. I és que fins l’any 2000 els habitants de les dues poblacions no tenien gaires notícies de Benjamin ni de Fitkko. De fet, la primera vegada que en van sentir a parlar va ser quan un senyor es va presentar a l’Ajuntament de Banyuls per demanar que es fes un monument d’homenatge a la passadora. Rull, ja jubilat, va voler fer la sendera amb Sucari i, sobre el terreny, indicava la cabana on segurament va fer nit el filòsof. Explica que aquella nit de 1940 al ras, amb el fred de finals de setembre, va determinar el seu tràgic final. Benjamin no va poder dormir en tota la nit a causa dels sorolls i la por de l’obscuritat, i a l’alba va haver de netejar-se les ulleres del gebre de la nit que també tenyia els arbres i les roques. Aquest desesper, unit al fet que les autoritats franquistes no li havien donat el visat, va provocar un desgast psicològic irreparable, i va fer que aquesta travessia fos la darrera. Benjamin es va suïcidar en un hostal de Portbou el 26 de setembre, després que la policia espanyola l’amenacés de retornar a la França ocupada el grup de refugiats amb el qual es trobava. Després de la mort de Benjamin, la resta del grup, afortunadament, va poder continuar.
Fittko va quedar totalment impactada pel tràgic destí del filòsof i va voler escriure el testimoni d’aquesta travessa en un llibre, La meva travessia dels Pirineus, publicat per Reremús el 2021. L’activista hongaresa li dedica el capítol “El vell Benjamin”, en què, entre més coses, parla del famós maletí que portava el filòsof i que ell deia que era més important que la seva vida. El contingut del maletí sempre va despertar l’interès de la intel·lectualitat europea, per la simbologia de portar una vida encapsulada durant aquesta itinerància.
Actualment, com mostra aquest documental, hi ha un grup de dones joves alemanyes que es denominen Las Cimas que s’encarreguen de recuperar la memòria de les dones de la resistència, entre elles, la de Fittko. Defensen que el camí que ha portat el nom de Walter Benjamin hauria de portar el de Fittko, la passadora. Per elles, senzillament, és la ruta Fittko. Ella va ser qui la va travessar unes quantes vegades, qui la va custodiar i la va recórrer d’anada i tornada i al detall.
