14.09.2025 - 21:40
Mitjans de comunicació i comentaristes han estat molt ocupats comptant assistents a les manifestacions de la Diada promogudes per l’ANC a Barcelona, Girona i Tortosa, amb la col·laboració d’Òmnium, el Consell de la República, l’AMI, la Intersindical i els CDR, però no han tingut en compte la concentració, també promoguda per l’ANC, davant la seu del tribunal colonial espanyol (TSJC) per l’última sentència contra el blindatge de la nostra llengua a l’escola –un autèntic cop d’estat. Tot seguit d’haver tingut coneixement del nou embat genocida contra el català, l’ANC va publicar una declaració en què reafirmava que només la independència podia garantir la supervivència i la plena normalització del català en tots els àmbits. El matí de la Diada es va advertir que calia donar una resposta al nou desafiament de l’estat cridant la gent a concentrar-se a migdia al passeig de Lluís Companys de Barcelona, on hi ha el Palau de Justícia; però algú va recordar que la seu del TSJC era a la Via Laietana, on, finalment, es va fer una convocatòria a les quatre de la tarda: la urgència de la crida no va impedir que uns dos milers de persones es presentessin davant el tribunal colonial espanyol abans d’incorporar-se al gruix de la riuada del passeig de Colom.
La combinació audaç de l’acte davant la seu del TSJC amb la manifestació de la Diada és un punt d’inflexió del moviment iniciat a l’estació de Sants contra la política colonial espanyola a Rodalia, prosseguit a Montserrat contra la visita del rei dels espanyols, dos cops a les portes del MNAC contra l’espoliació de l’art català i davant del Liceu, novament contra la presència de la corrupta monarquia borbònica. I és un punt d’inflexió tant per la quantitat de gent aplegada davant el TSJC –fet que demostra la importància cabdal en la consciència nacional de la lluita en defensa de la llengua– com pel valor simbòlic que significa el lligam entre les lluites concretes contra l’estat i la lluita general per la independència. Faltant partits o organitzacions polítiques que sàpiguen lligar la lluita al carrer amb l’estratègia independentista, l’ANC assenyala el camí correcte a seguir per a superar tant els paràsits que es van afegir a última hora a la manifestació de la Diada –i que no faran mai un comunicat contra el TSJC ni mouran la gent en defensa de la llengua– com els aspirants a entrar al pròxim parlament neoautonomista aprofitant el graner de vots de l’ANC.
El discurs del president, Lluís Llach, al final de la Rambla de Barcelona es pot considerar més o menys llarg, segons l’anàlisi que es faci del moment polític: en aquest sentit, a mi se’m va fer curt. I se’m va fer curt perquè vivim una situació de confusió i desconcert que obliga a educar-nos políticament, en cada ocasió i en distints escenaris, on es mobilitzi el nostre poble. En aquest moment, n’hi ha que no volen construir, sinó destruir el moviment; n’hi ha que el volen reanimar, però en clau partidista; i n’hi ha que el volen reconstruir perquè la gent autoorganitzada recuperi el poder propi: vet aquí les actuals línies divisòries al si del moviment independentista. En el seu discurs, Llach va remetre al Primer d’Octubre l’origen i la legitimitat del nostre esforç, i no feia retòrica: ens recordava que només el poder popular ha de ser al centre de la lluita política per damunt de partidismes i de capelletes; tornava a posar la desobediència al cor mateix del combat polític contra l’estat; i advertia que cal formar-se i organitzar-se per lluitar allà on es reprodueixi el domini espanyol per foragitar-lo i alliberar-nos. Per acabar, ens deia que, sense aquesta tasca fonamental, a peu de carrer, malament podrem fer la independència i, encara menys, sostenir-la.
Poc que va durar el discurs, a parer meu, davant la tasca que ens espera.
