The Washington Post · Rachel Chason

Dubai, Emirats Àrabs Units. Una columna de fum negre s’eleva sobre l’aeroport internacional de Dubai dissabte, poc després de l’impacte d’un dron iranià prop d’una terminal. Poques hores després, l’impacte d’un dron contra una torre residencial retruny pel front marítim de la ciutat. L’endemà, diumenge, les estridents alarmes antimíssils ressonen pels quiosquets que s’estenen al llarg de la platja, majoritàriament buits.

Quan fa més d’una setmana que els Estats Units i Israel van atacar l’Iran i en mataren el líder suprem, els països del golf Pèrsic continuen essent el blanc de les represàlies iranianes, que no donen senyals de treva. La contraofensiva iraniana ha sacsat països que aquestes darreres dècades han passat de ser nacions desèrtiques escassament poblades a centres de negocis i turisme de renom mundial, i n’han posat en qüestió la reputació com a oasis de riquesa i estabilitat en una regió turbulenta.

Segurament, cap indret encarna més bé l’auge del golf Pèrsic –i les amenaces que hi planen– que Dubai. La metròpoli futurista és la ciutat més poblada dels Emirats Àrabs Units (EAU); més d’un 90% dels 4 milions d’habitants que es calcula que viuen a la ciutat són estrangers.

Dubai “es veu a si mateix com un refugi, una marca i un model a seguir”, diu Abdulkhaleq Abdulla, politòleg dels EAU, en declaracions a The Washington Post. “El mal a aquesta imatge ja està fet. La pregunta és quant durarà aquest impacte”, afegeix.

La transformació de països del golf com ara els EAU, l’Aràbia Saudita i Catar ha estat possible, en bona part, gràcies a la diplomàcia dels seus dirigents, que han mantingut bones relacions amb l’Iran tot i acostar-se progressivament a Occident, fins al punt de permetre la construcció de bases nord-americanes al seu territori.

Els EAU, per exemple, signaren els Acords d’Abraham, promoguts per Trump per normalitzar relacions entre el món àrab i Israel, però també han estat un centre de negocis clau per a l’economia iraniana.

Ara, expliquen els analistes, aquest delicat equilibri sembla que s’ha trencat irremeiablement. Les estatístiques del govern emiratià revelen que, aquests darrers nou dies, l’Iran ha disparat si fa no fa el doble de drons i míssils contra els EAU que no pas contra Israel. L’aeroport de Dubai i alguns dels monuments més emblemàtics de la ciutat han estat blancs dels atacs iranians.

“‘Sorpresa’ és una paraula massa suau: estem en xoc”, diu Abdulla. “L’Iran ha estat el nostre veí durant generacions. Durant els darrers quaranta-set anys de règim islamista, ha estat una amenaça. Ara és el nostre enemic.”

Públicament, els dirigents del golf Pèrsic s’han mostrat confiats en les seves capacitats defensives, i han remarcat que prop d’un 94% dels atacs iranians havien estat interceptats. En el cas dels EAU, la xifra de víctimes mortals dels atacs iranians s’ha mantingut relativament baixa: quatre persones han mort i un centenar han resultat ferides d’ençà del 28 de febrer, d’una població total d’11 milions d’habitants. Així i tot, tant el país com la regió continuen contenint la respiració, ateses les vulnerabilitats estratègiques del golf –que depèn d’aliments importats i de la dessalinització de l’aigua– a un conflicte prolongat.

Alguns residents de Dubai en fugiren els primers dies de conflicte; els qui s’hi han quedat diuen que confien en el govern emiratià, però que no saben què pot passar les setmanes vinents.

El president iranià, Masoud Pezeshkian, es disculpà dissabte amb els veïns de l’Iran pels atacs dels dies anteriors, i afegí que Teheran cessaria les hostilitats en cas que els països del golf renunciessin a permetre que els Estats Units llancessin atacs contra l’Iran des del seu territori.

Tanmateix, poques hores després, un dron impactà prop d’una terminal de l’aeroport internacional de Dubai, la culminació d’un cap de setmana en què els EAU han registrat ni més ni menys que 229 atacs amb drons i 26 atacs amb míssils balístics.

Els analistes diuen que la contradicció entre les disculpes de Pezeshkian i els atacs del cap de setmana evidencia el grau de discòrdia al si del govern iranià, ara encapçalat per Mojtaba Khamenei, fill de l’ex-líder suprem Ali Khamenei.

Un funcionari del golf, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició de mantenir-ne l’anonimat atesa la delicada situació militar, diu que les defenses antiaèries del país encara són capaces de protegir-ne els residents d’atacs futurs, però adverteix: “La fragmentació del procés de presa de decisions [de les forces iranianes] podria abocar la regió a un conflicte encara més ampli que no podrà controlar ningú.”

“Els estats del golf han invertit molts recursos en defensa i plans de contingència, però la defensa antiaèria, per si sola, no pot estabilitzar una regió si la via política s’esfondra”, diu el funcionari.

Fins ara, els dirigents del golf Pèrsic s’han defensat, però s’han abstingut d’afegir-se a la lluita contra l’Iran. Segons que explica Abdulla, els EAU han fet ús de la seva influència diplomàtica per provar de pressionar el règim iranià entre bastidors, tant per canals diplomàtics com amb l’amenaça de sancions.

“En qualsevol moment, l’Iran podria atacar un objectiu específic que empenyés els estats del golf a canviar de posició”, diu Esfandyar Batmanghelidj, director executiu de la Bourse & Bazaar Foundation, un think tank especialitzat en l’Iran. “Però com més temps duri aquest conflicte, més difícil serà oblidar-ne l’impacte, i més afectada quedarà la imatge del golf.”

A Dubai, una ciutat especialment preocupada per la seva imatge global i un dels grans epicentres per als influenciadors de tot el món, el discurs mediàtic i social sobre el conflicte ha esdevingut objecte de gran disputa.

Els EAU s’enorgulleixen d’atendre les necessitats dels seus ciutadans i oferir-los serveis d’alta qualitat. Però el país també és famós per la seva repressió interna, perquè castiga sovint els crítics o dissidents amb penes de presó i multes. Aquests darrers dies, el govern emiratià ha advertit els ciutadans que podien ser detinguts per fer fotografies, o compartir-ne, dels punts atacats per l’Iran, amb el pretext d’evitar de causar “alarma social” i fer perill la seguretat nacional.

Després dels primers atacs, els mitjans internacionals informaren de residents que fugien frenèticament de Dubai, i la presentaren com una ciutat assetjada. En resposta, milers d’influenciadors de la ciutat, en una reacció aparentment coordinada, s’afanyaren a publicar vídeos d’ells mateixos en parcs i piscines i declararen que no tenien por perquè se sentien protegits.

La realitat és més matisada, però no pas menys surrealista. A la ciutat vella de Dubai, els veïns de classe treballadora continuen anant a treballar cada dia, per molt que l’afluència de clients s’hagi desplomat en qüestió d’una setmana.

Als emblemàtics clubs de platja de Dubai, les festes del cap de setmana han estat molt menys concorregudes que no és habitual, segons que expliquen els assistents, però han continuat igualment. “Hi ha alts i baixos, però en general preval una sensació de calma i seguretat”, diu Tiarna McCormack, una empresària australiana que pren unes copes en un club amb els seus amics.

La dona explica que li sembla còmic que la gent li pregunti si el govern li paga per dir que se sent segura. “No, ja m’agradaria”, diu, i afegeix que confia de debò en el govern del país, però que manté un ull posat en l’actualitat i que no descarta anar-se’n si la situació empitjora.

La ciutat també s’ha convertit en un refugi per a moltes persones que fugen d’unes altres guerres, i a les quals el conflicte actual els sembla insignificant. Dissabte, tres amigues d’Europa de l’Est sopaven quan, de cop i volta, un projectil impactà contra un edifici molt alt a poques illes de distància. Les dones –dues russes, una letona– miraren breument cap al cel i continuaren prenent vi com si res.

L’endemà, Miroslav Melih, gerent d’un club de platja, cridava “50% de descompte” per provar d’atreure clients al local, gairebé buit.

Melih, que va créixer a Sèrbia durant els bombardaments nord-americans de final dels anys noranta, diu que “la guerra a Dubai no sembla una guerra”. Afegeix que no vol cap mal a ningú, però que potser no aniria malament que els residents de la ciutat veiessin “de primera mà allò que la resta de la regió ha viscut durant anys”.

Heba Farouk Mahfouz, del Caire estant, ha contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb