El drama dels desnonaments: “És un assetjament continu, és com tenir un càncer”

Una de les cares més crues del drama de l’habitatge són els desnonaments. A les Illes, l’any passat se’n van executar 880, segons les dades del Consell General del Poder Judicial espanyol. La majoria, per impagament del lloguer (un 85%). En relació amb les ocupacions, es van fer 107 judicis verbals ràpids (un 9,3% menys que l’any anterior).

Són dades que ajuden a entendre la realitat a les Illes, però que encara no expliquen com viuen un desnonament els afectats: haver de conviure amb la incertesa de si demà podran dormir entre quatre parets o no. Els preus del lloguer s’han enfilat aquests darrers anys, però els sous, no. Llogar un habitatge s’ha tornat inassumible per a moltes persones i famílies, com és el cas dels testimonis amb qui hem parlat. L’angoixa és gairebé un denominador comú: no hi ha alternatives.

Desnonada per una “negligència” de l’advocat

Na Maria (nom fictici, com la resta de testimonis, que s’estimen més de no donar la identitat per evitar més represàlies), de setanta-set anys, va anar a viure amb el marit, avui difunt, a un pis de Santa Catalina (Palma), una de les barriades més transformades per la pressió turística d’aquests darrers anys, el 1976. No van fallar mai en el pagament mensual, tampoc quan el marit es va morir i l’únic ingrés que tenia na Maria era la pensió de viduïtat.

Com que és una renda antiga, el preu és molt més baix que no pas el que es demana ara per un pis com el seu. A la propietat, per tant, no li interessava de mantenir aquest lloguer, però no hi podia fer res. Tanmateix, fa uns quants anys va rebre una notícia inesperada: l’havien denunciada per no haver pagat l’impost de béns immobles (IBI).

“Com que va veure que no em podia treure quan va morir el meu marit, em va denunciar per l’IBI”, diu na Maria. Explica que el contracte no en diu res, d’aquest pagament: “No hauria d’haver estat ni demandada”, es queixa. Ara, arran d’això, té una ordre de desnonament, sense data. “És com un càncer, passes pena contínuament. Una persona no pot viure així de cap manera”, lamenta. I hi insisteix: “És un assetjament continu.”

El problema amb na Maria es va agreujar per l’advocat d’ofici que li va correspondre. Diu que no va actuar correctament, perquè ni tan sols va presentar el contracte al jutge. Amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), van anar quatre vegades al jutjat. “L’advocat se n’ha desfet”, diuen fonts de la plataforma, que han ajudat na Maria a presentar una reclamació.

El desnonament, de moment, s’ha aturat enguany per poder presentar-hi un recurs en contra. Però abans na Maria ha de demanar un canvi d’advocat. Ja va poder presentar un escrit a final de l’any passat en què suplicava al jutge que revisés el procediment atenent el contracte, “que mai no ha estat sol·licitat ni pels meus advocats, ni pel jutjat, atès que jo no havia de pagar el deute pel qual ara em volen desallotjar.” En l’escrit, al qual ha tingut accés VilaWeb, destaca que “els advocats no han fet la seva feina”.

“Hi ha gent a qui això li destrossa el cervell”

N’Aina té cinquanta-set anys i no li van voler renovar el contracte d’un pis a Palma. “T’espanta molt quan arriba una carta que diu que has de partir”, conta. Té una ordre de desnonament sense data i, per evitar-la, mira si li poden expedir el certificat de vulnerabilitat. “El problema no és que no vulguem partir, sinó on i com”, diu.

Quan va acabar el contracte, va continuar pagant un mes més, però després ja no. Ara ocupa el mateix pis. “Et fa estar molt nerviosa. Jo encara tenc el cap bé, però hi ha gent a qui això li destrossa el cervell”, conta en una conversa telefònica. “Si pogués, compraria un pis i invertiria. Volem les coses més bàsiques, no per a sobreviure, sinó per a viure.”

Ella és artesana i ven els productes que fa. També, diu, com que el mercat laboral està malament, ven tot allò que té per internet. “Pos anuncis i em desfaig de tot el que puc, per alleugerir pes i començar una altra vegada”, diu. Sap que no hi podrà estar eternament, allà, que un pis que no és seu no pot pretendre de mantenir-lo sempre. “El problema –afegeix– és que necessites diners per a traslladar-te, i en un lloc en què no estàs en la mateixa condició. I ja no tens la mateixa energia que a vint anys o quaranta; ara et desanimes més.”

Els amos del pis són els propietaris de tota un bloc de pisos buits, que fa anys que no lloguen. En el seu cas, diu, “volen cobrar molt, la gent és molt boja”. Hi ha estat vuit anys pagant 650 euros per un habitatge “que cau”, i diu que s’ha sentit molt pressionada perquè no li deixaven pujar ningú al pis.

“Cal més lloguer social”, insisteix. Ella, evidentment, és inscrita a les llistes. Però el problema és tan gran que hi ha gent en pitjors condicions que li passa davant. L’única cosa que l’ha salvada és saber que el procés de desnonament no anirà tan de pressa com pensava. Així mateix, lamenta que un dels problemes amb què es troba tanta gent com ella és no saber gestionar la paperassa: “Quin ensurt que tens quan t’arriba tot.”

Ocupant amb un sou indefinit

En Daniel és electricista. A quaranta-cinc anys té feina amb un contracte indefinit, cobrant poc més de mil euros el mes. No ha pogut concebre de viure tot sol en cap moment. Ni ara ni fa uns anys. Ell ocupa un pis a la barriada de Son Fortesa (Palma) d’ençà de fa dos anys i mig –el va trobar per unes altres persones que ocupaven–, quan es va trobar sense casa.

Dos petits inversors van comprar la casa a un fons d’inversió enmig del procediment de desnonament. El mes passat van demanar de posar-hi data. “La sort és que els jutjats estan saturats”, diu. De fet, s’esperava la data del desnonament d’ençà de passat l’estiu.

Ell viu la situació amb una mica més de tranquil·litat. Fa anys que forma part del moviment per l’habitatge i, en part, va decidir d’ocupar per activisme. “Estalvio tant com puc, ara que va pujant l’habitatge. Quan partesqui d’aquí hauré de compartir pis. És molt complicat”, conta.

En Daniel vol denunciar la criminalització que hi ha contra la gent que ocupa. De fet, no preveu de continuar ocupant quan partesqui d’aquest pis. Sap que haurà de pagar més que els 400 euros que pagava per una habitació fa més de dos anys. En tot cas, diu que no hi oposarà resistència i reconeix que la situació és millor que la de més casos que posa d’exemple, com la d’una dona amb un fill amb discapacitat o la de famílies amb quatre o cinc menors. Això sí, ha hagut d’heure-se-les dues vegades amb l’empresa Desokupa. “Es passa malament”, diu.