Dos matins a la Drova amb Josep Piera

Hi ha territoris literaris habitats molt marcats. Espais escrits que només poden tenir el nom dels metres que en defineixen la toponímia i la topografia. Josep Piera és un d’aquests poetes que ha destil·lat la clorofil·la dels dies. I de les nits. Dius la Drova, i la o oberta és una incitació al viatge, és la bena que et cau dels ulls, és el verd i el groc i el blau, és la poesia i és la revolta. La casa de Josep Piera a la Drova ha estat cau i refugi. “Una Grècia sense temples”, ens va dir. Seu i hàbitat de tota mena d’animals literaris, de personatges il·lustrats, de poetes, de polítics, d’artistes, de fumadors i de bevedors. De creadors. I d’aspirants a una cosa i una altra que han contribuït a fer gran i sòlid aquest oceà sempre inestable de les pàtries fetes de paraules.

La casa de la Drova és pintada d’un groc llampant amb els sostres alts, amb un disseny quasi laberíntic del també poeta Gaspar Jaén. Hi ha escales i sales mig amagades, un piano antic, i les finestres semblen atzaroses, però en realitat són marcs per a ressaltar la vall, entre el Mondúver i el Buixcarró. I amb tot això, també és una llar, amb els sofàs desgastats per l’ús i els anys, amb el racó i les mantes per al gos… És la llar de la mestra Marifé Arroyo i del poeta Josep Piera.

Per a mi era una contrada mítica, però mai no havia anat a casa de Josep Piera. I tot d’un cop, l’any 2023, hi vaig anar dues vegades. La primera, el 27 de gener, per a entrevistar Marifé Arroyo. No recorde amb motiu de què, si cal algun motiu per a entrevistar la mestra que va obrir tants panys i va tancar tantes boques. Ens van rebre molt amables, en aquella saleta de la planta baixa, on el sol es passeja amb una certa mandra, però tan oberta al paisatge que fa escarrufar. I tot aquell silenci que només saben regalar les muntanyes, com ara el Cingle Verd, que és l’espill d’una casa plena de vida. No dic records. Dic objectes viscuts. Hi ha un gos, fotografies, records de viatges, llibres, molts llibres per tot arreu, i carpetes, i més llibres i papers. “Si plovia o feia vent, la muntanya es convertia en una orquestra simfònica; en deia ‘tempestes wagnerianes’, quan els trons ressonaven com timbals estereofònics a causa de l’eco.” Avui, que és abril i és primavera, i no hi ha cap tempesta, potser hi ha més silenci, perquè avui Josep Piera ha faltat.

La segona vegada que vam anar a la Drova, ja sabíem el camí. Aquells revolts del camí. “La Drova estava unida a Gandia per una carretera que travessa un coll de muntanya, una vall convertida en un hort infinit de tarongers…”, va escriure Josep Piera. Era el 5 de juny, i faltaven pocs dies perquè a Barcelona li lliurassen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ens van tornar a rebre com si fóssem amics de sempre, amb una amabilitat que surt natural, gens impostada, exercida durant anys.

El poeta estava content. El Premi d’Honor li venia bé, va dir, sobretot, per a l’ànim, perquè ambientalment i política, la situació no estava per a tirar coets. Tot just feia una setmana que la dreta i l’extrema dreta havien sumat la majoria a les Corts Valencianes. I per això, l’entrevista va començar seriosa. Després, ell es va deixar anar. Tots ens vam deixar anar, crec. Va ser una entrevista d’aquelles llargues que, en acabat, costen tant de transformar en un text amigable per als lectors del diari.

Ens va contar coses de la infantesa, coses de la vida amb la Marifé, coses dels viatges amunt i avall amb una motoreta, coses dels viatges i de les malalties, i de la febra per l’escriptura, i de la poesia que es veu que feia prou temps que no el visitava. I ens va dir que, arran del premi, els joves, com anomenava la generació de poetes que l’ha succeït, que l’han cuidat, que l’han tingut com a far i com a mestre, organitzaven no sabia ben bé què per celebrar el Premi d’Honor. També hi va haver temps per a la nostàlgia, per aquells anys fantàstics viscuts al límit, en tots els sentits, i amb tots els sentits.

Va posar, coquet com era, amb molta paciència per a les fotos. Va suggerir llocs, fons i posats, i ens va ensenyar, entre totes les fotografies seues penjades a les parets, de quines se sentia més orgullós.

Aquells dies, també acabava de publicar Canvi de rumb. Els fantàstics setanta, 1975-1979, que seguia a un primer volum de memòries que va titular Els fantàstics setanta. A la vista tenia els llibres d’autor que l’editorial li havia enviat i ens en va donar un. De tornada a casa, el vaig obrir per les primeres planes i vaig veure aquella descripció de la pluja wagneriana a la Drova i de les corbes per la carretera que resseguíem en silenci.

Hi vam ser més de dues hores, en la penombra del despatx. Quan ja ens acomiadàvem, va aparèixer la Marifé, a qui havíem trobat a faltar. Tenia un braç en cabestrell, conseqüència d’una mala caiguda. La vam felicitar pel premi i ens va dir que, tal com estava, no podia anar a Barcelona a l’acte al Palau de la Música. Piera ens acabava de parlar de la milotxa i de la corda. Ell, la milotxa, és clar, sempre volant, sempre amb el cap i el pensament a lloure, sempre poeta. I ella, la corda, que de tant en tant el feia tocar de peus a terra.

Ens van acomiadar tots dos junts a la porta de ferro de la casa i em van deixar una sensació de fragilitat infinita. Vaig pensar en una d’aquelles tempestes que a vegades queden enganxades a les muntanyes i en els ecos dels trons ressonant per la casa.

Coda: un deute

Ara hi ha el silenci, perquè Josep Piera ha partit i en el munt de llibres que hi ha damunt la taula, hi ha un deute. Hi ha una darrera conversa amb Josep Piera que mai no vaig tenir. Ara diré que és per culpa de tanta feina que se’ns va girar després de la gota freda, de la voràgine que ens engoleix als periodistes, i del dia a dia que es menja les bones intencions. El deute és un llibre titulat Ací s’acaba tot, que Piera va publicar l’any 1993, però que la jove editorial Cap de Brot, va reeditar l’any 2025. És una edició revisada per Piera. És un volum molt acurat que l’editorial em va enviar. Els vaig dir que telefonaria a Piera i li faria un parell de preguntes i que escriuria sobre el llibre a VilaWeb. Mai no ho vaig fer. Avui el llibre em mira en un diàleg impossible. L’ací s’acaba tot del títol, em fueteja. I aprofite per demanar disculpes als editors i per maleir-me, per no haver fet aquella telefonada, i per no haver escrit sobre el llibre.