Dos-cents mil morts a la postguerra per la fam de Franco

La propaganda franquista i els pactes de silenci de la transició espanyola ens han fet creure que la fam de la postguerra era conseqüència de la guerra del 36-39 i els factors internacionals. No és veritat. La fam, la misèria i els dos-cents mil morts per inanició i malalties derivades tenien uns objectius polítics d’autarquia, repressió, propaganda i revenja.

El menyspreu als vençuts i les conviccions autàrquiques del règim van ser els fonaments per a construir un sistema blindat que impedia que l’alimentació, la salut i la sanitat arribessin a totes les llars de l’estat espanyol. Especialment, si eren llars de rojos, moltes de les quals eren regides per dones vídues o soles, amb criatures i vells a càrrec seu, ja que els marits havien estat morts, executats, empresonats o exiliats.

El ciment per a construir aquest sistema que per a milers i milers de persones va ser mortal –principalment, a les regions del sud: Múrcia, Andalusia i Extremadura– fou la immensa corrupció del règim, el robatori i l’estraperlo a gran escala dels rics i càrrecs polítics. Des dels familiars i amics de Franco i la Falange fins a ministres i governadors civils, passant per l’Església Catòlica, els militars, la policia i els funcionaris de presons i camps de concentració i, evidentment, els grans, mitjans i petits empresaris afins.

En la postguerra, el règim continuava la política d’extermini duta a terme durant els tres anys de guerra. Un capítol més a considerar en la llarga i lenta batalla per la memòria que es lliura d’ençà que va morir el dictador al llit, ara fa cinquanta anys.

‘La hambruna española’

L’historiador Miguel Ángel del Arco publica La hambruna española (Crítica), el treball de recerca més complet sobre la fam d’aquells anys que revela la magnitud, les causes ocultes i la finalitat política d’aquell crim de guerra a la postguerra. Els franquistes inauguraven la pau deixant morir de fam dues-centes mil persones, entre 1939 i 1942, i unes vint mil, l’any 1946, sobretot a Andalusia.

És una recerca exhaustiva feta en arxius nacionals i internacionals, públics i privats, amb contundents i inapel·lables estudis econòmics, mèdics i de salut pública de l’època i posteriors. Tot ben contextualitzat respecte de la situació política d’Europa i la història internacional de les fams com a arma de guerra.

Amb el suport valuós de fonts orals i infinitat de testimonis escrits, emmarcats també en el reflex que va tenir la fam en la cultura, la literatura, el cinema, l’humor popular, les cançons i les arts escèniques. Des de Carpanta fins a Pa negre, passant per Paracuellos, de Carlos Giménez, Miguel Delibes, Joan Margarit, Miguel Hernández, Jaime Gil de Biedma, Tiempo de silencio, de Luis Martín Santos, Manuel Vázquez Montalban o Juan Marsé.

La fam no és un simple desastre humanitari, ho sabem avui que en tenim un exemple terrible a Gaza, cal entendre-la com una atrocitat més o un crim contra la humanitat. En el segle passat, la gent va sofrir fams  devastadores a Ucraïna, Irlanda, Rússia, Casaquistan, Bengala o la Xina. També Espanya. La van practicar Stalin, Hitler, Churchill i Mao. També Franco.

Encara que ara la dreta i l’extrema dreta pretenen d’emblanquinar i “humanitzar” (sinistra ironia) la figura del dictador espanyol, la investigació històrica demostra reiteradament que Franco és digne de figurar entre els grans criminals de guerra de la humanitat. Novament, el general gallec no podia ser menys.

Les mentides del règim per a justificar la fam

En els primers capítols del llibre, Miguel Ángel del Arco desmunta, una per una, les mentides que van esdevenir mites del franquisme per a justificar la fam i les seves víctimes, durant molts anys, especialment a la dècada dels anys quaranta.

El primer mite era el de les conseqüències de la guerra del 36-39. Es culpava de la fam els efectes de la guerra. Segons el règim, tant l’origen del conflicte com les destruccions que se’n derivaren eren responsabilitat de “les hordes roges” republicanes. Tanmateix, molts historiadors han demostrat que les conseqüències de la guerra no van ser especialment devastadores per a l’economia espanyola i que, per si mateixes, no explicarien ni la fam ni més d’una dècada d’enfonsament econòmic.

El segon era el de l’aïllament internacional. Segons el franquisme, l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i, posteriorment, en acabar el conflicte, l’ostracisme a què va ser “injustament” sotmesa Espanya –tal com repetien sense parar– van provocar la fam i l’escassedat generalitzada de qualsevol producte. Però els historiadors demostren que això no és cert. La realitat és que, durant la guerra, l’Espanya franquista es va alinear voluntàriament amb les potències feixistes, fent exportacions de matèries primeres i aliments que, molt sovint, es negaven als ciutadans de l’estat espanyol. Això va fer que els aliats li apliquessin un blocatge econòmic lògic durant la guerra. A més, després del 1945, Espanya va anar refent lentament les relacions comercials amb tothom.

El tercer mite, molt recurrent i habitual en discursos, proclames, la premsa i el NO-DO, era el de la sequera duradora, la “pertinaz sequía”. El règim va insistir durant deu anys, o més, que la fam era culpa del fet que no plovia. És molt curiós que ell, que creia que tenia contacte directe amb la Divina Providència, en fos tan perjudicat. Aquesta mentida de la propaganda ha estat refutada per historiadors i meteoròlegs de l’època: els anys quaranta no van ser especialment secs si se’ls compara amb els anys trenta i, fins i tot, els cinquanta.

La veritat de la investigació

Aquest estudi ens demostra que la fam no va ser accidental, ni provocada per la guerra del 36-39, ni per factors internacionals ni la sequera. No va ser una carestia, va ser una fam, una gran i llarga crisi de fam especialment motivada per decisions humanes.

Sense menysprear les conseqüències de la guerra, l’autor assenyala sobretot les funestes mesures econòmiques adoptades pel franquisme: la política autàrquica. Una estratègia delirant de superioritat d’inspiració feixista que consistia a fer creure o creure’s que Espanya era autosuficient en tots els terrenys. Que podia autogestionar-se, alimentar-se i viure sense necessitat de cap mena d’ajut ni col·laboració del món exterior. Però, en realitat, com explica aquest llibre, la política autàrquica va estancar l’economia i va impedir que es recuperés fins que aquestes idees feixistes van quedar obsoletes als anys cinquanta.

Una dada important: els dos centenars de milers de morts van ser, principalment, nens i vells, especialment de les classes baixes, que s’identificaven o s’havien identificat amb la Segona República. De fet, la fam del franquisme, afirma Del Arco, va ser també la fam de la “victòria”, perquè les lògiques del càstig als vençuts es van estendre a les lògiques de la gestió de la fam i van posar fi a les vides de molts republicans i els seus familiars.

La fam, arma per a reprimir i castigar rojos

“Ni un hogar sin lumbre, ni un español sin pan”, deia Franco i repetia insistentment la propaganda falangista d’Auxilio Social, però la crua veritat és que la “victòria” de Franco va penetrar fins als plats, els aliments i els cossos dels espanyols. La fam va esdevenir una arma per a reprimir i castigar els republicans dins i fora de les presons i camps de treballs forçats. Eren dues cares de la moneda: a l’anvers, el pa i la victòria; al revers, la fam i la derrota. El revengisme de franquistes i falangistes, en estreta col·laboració amb l’església nacionalcatòlica, va ser extraordinàriament cruel i mortal.

Moltes de les informacions que aporta el llibre, a més dels arxius nacionals i internacionals, provenen d’informes redactats per organitzacions i diplomàtics estrangers de viatge pel país. Així sabem que, molt sovint, les autoritats donaven instruccions als metges perquè falsifiquessin els certificats de defunció. Va passar amb interns psiquiàtrics que vivien en condicions deplorables, amb els captaires i pobres de Madrid interns a l’antic escorxador sense els mínims de garanties humanes i sanitàries, i amb presos polítics de tot el país.

Un informe de la Policia de Vigilància i Defensa de l’Estat portuguesa (PIDE) sobre els reclusos morts a la presó de Huelva constata que es falsificaven certificats de defunció. La situació va arribar a ser tan greu que els supervivents cridaven als guardians: “Digueu a Franco que preferim l’afusellament que no morir lentament de fam.”

Els rostres de la fam

El llibre és ple de petites històries de gent. Són els protagonistes del llibre, en el fons. Un poeta del poble que, per haver-se negat a renegar de les seves idees, va morir famèlic i tuberculós en una presó d’Alacant. Un antic president del congrés dels diputats que va netejar latrines i, vell, desnodrit i malalt, va morir a la presó de Carmona (Sevilla). Vells famèlics que els dies freds d’hivern morien tots sols en coves, xaboles i forats. Presos desesperats que, en un monestir de Galícia, dibuixaven grafitis de banquets o animals suculents. Gent que menjava gossos, gats, rates, porcs infectats que desenterraven, algues o herbes dels camps per sobreviure.

Famílies trencades per la guerra i la violència que es dedicaven a la mendicitat, que eren tancats en espais per no ser vists mentre els rics celebraven Nadal, i de vegades trobaven la mort en reclusió. Dones soles, moltes vegades vídues, vestides de dol, que venien al mercat negre o es prostituïen per alimentar els seus fills. Nens que morien abans de fer l’any, que ningú no recorda. Nens que eren lliurats a unes altres famílies perquè les mares no podien alimentar-los. O els que acabaven en mans del règim franquista, en les llars de l’Auxilio Social falangista, on el poc menjar es donava en canvi d’omplir-los la ment de preceptes catòlics i feixistes. O, fins i tot, els desesperats que optaven per suïcidar-se. Que n’hi va haver molts i són difícils de comptabilitzar.

L’estraperlo i la farsa de l’Auxilio Social

La corrupció i el gran estraperlo omplia les butxaques dels franquistes i les cuines dels rics i de l’església. Són molts, els casos que relata el llibre. Per exemple, Miguel Primo de Rivera, germà de José Antonio i ministre d’Agricultura durant els anys de fam (1941-1945). La seva família va ser denunciada per amagar les collites de blat de moro de les seves grans propietats andaluses i destinar-les al mercat negre.

O el del “senyor de la fam”, el cas més escandalós, Manuel Ángel Veglison, governador civil i cap provincial de FET i de les JONS a Mallorca, que va construir una espessa trama d’empreses fraudulentes, a les quals ell proveïa de productes intervinguts destinats a la població. Per exemple, va arrabassar i destinar grans quantitats de sucre per a abastir el poble a empreses fictícies de llet condensada que, després, la venien d’estraperlo.

La crueltat i l’avarícia dels funcionaris del règim era inhumana. Els funcionaris de les presons robaven productes dels paquets de menjar que les dones portaven als presos, en molts casos, privant-se elles de menjar, per a vendre’ls d’estraperlo. I en els camps de concentració molts administradors es quedaven els diners o el menjar per a alimentar els presos, i així feien els seus negocis al mercat negre. Això va succeir, per exemple, al camp de concentració madrileny Miguel de Unamuno. El 1942 es va obrir una investigació per l’enriquiment d’un capità que gaudia de luxes, perfums i prostitutes. En el llibre, hi ha infinitat de casos de tota mena que il·lustren la perversitat criminal del règim.

A més a més, en els menjadors falangistes d’Auxilio Social el desastre va ser generalitzat. El règim els utilitzava per fer propaganda de les seves “bones intencions” cap al poble, però, en realitat, tot era façana. El règim no els atorgava gaire pressupost. La major part dels seus mitjans econòmics depenien de donacions o “ajuts voluntaris”. Les donacions les feia gent que volia millorar la seva imatge davant la dictadura, com Joan March o José Millán-Astray. Tot era negoci.

Els informes asseguren que molts d’aquests menjadors de la Falange estaven desproveïts, o es desviaven els productes cap al mercat negre. Hi havia manca de condicions higièniques, de plats i vasos, d’estris de cuina. En molts casos els productes estaven en mal estat. Les cuines falangistes utilitzaven productes més mala qualitat, productes que eren rebutjats al mercat negre.

Com a rematada, una dada significativa: el règim, orgullós de la seva adscripció al feixisme europeu, sempre va desconfiar dels oferiments d’ajut de països o organitzacions del món dels aliats. La política es posava sempre per damunt de les necessitats de la població. Quan la guerra s’acabava, el règim va exigir controlar el repartiment d’aliments. Va imposar a les organitzacions internacionals que tan sols les institucions del règim lliuressin aliments als espanyols.

Això, i els impediments posats als quàquers britànics i americans, va fer que aquestes organitzacions abandonessin l’estat espanyol en els anys de la fam, quan el seu ajut era més que necessari. El llibre documenta casos com el del líder falangista, ministre d’Exteriors i cunyat de Franco, Ramon Serrano Suñer, que rebutjava ofertes dels EUA d’enviament d’aliments o medicaments.

El 1945, quan va arribar la pau al món, el règim estava aïllat políticament i diplomàticament, la qual cosa va fer que no arribessin a l’estat espanyol els ajuts de grans organitzacions com l’Administració de les Nacions Unides per a l’Auxili i la Rehabilitació (UNRRA) i el Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF), que podrien haver dedicat programes d’ajut a Espanya per a fer front al terrible any 1946. Fins als acords amb els EUA de 1953 no va arribar l’ajuda alimentària multitudinària. Malauradament, per a més de dues-centes mil persones i les seves famílies, ja era massa tard.