Dinamita nuclear

El plantejament és simple: un míssil nuclear vola cap al seu objectiu. El film es diu A house of dynamite i s’estructura en aquest compte enrere abans de l’impacte o per a evitar l’impacte, les morts immediates (milions de morts) que causarà si finalment cau, la devastació que s’estendrà tot seguit quan l’atac tingui resposta, i la resposta també tingui resposta i el món entri en l’espiral maligna que quan engega és impossible d’aturar.

Feia temps que un film no em deixava un pòsit tan amargant, tan clar. Feia temps que un film no em deixava pòsit, ara que hi caic. Però aquest, sí. I això que, des de la meva fatídica manca de retenció cinematogràfica (tinc un cervell capaç de negar que hagi vist una pel·lícula encara que li ofereixi proves clares que demostrin que sí), m’hi vaig encarar amb l’única pretensió de veure’n una d’acció, un thriller ben confegit com tants que n’hi ha i prou. No vaig relacionar el nom de la directora amb aquelles altres obres de treure’s el barret i saludar amb reverència, ni amb En terra hostil (que va guanyar un Oscar a la direcció l’any 2010 i que va ser el primer que s’atorgava a una dona en aquesta categoria: el primer, l’any 2010, quines coses, eh?), ni amb Detroit (aquella crua descripció del racisme i l’abús policíac), ni amb cap altra, i per això encara em va impressionar més. Perquè no recordava que Kathryn Bigelow és Kathryn Bigelow i no em pregunteu que com és possible, si us plau, que no ho sé pas i prou que me’n dolc. Hauria d’haver-hi caigut d’entrada però no ho vaig fer i, malgrat tot, me n’alegro, perquè no em va guanyar cap apriorisme sinó l’obra mateixa, l’obra sola i sense ornaments. Potser per això l’entusiasme és encara més gran.

La història és allò que he dit al començament, el míssil que no se sap d’on ha sortit i que va rabent (menys de vint minuts, diu el cronòmetre inclement enganxat a la paret) cap a Chicago. Que no tindria més cosa que aquesta si no fos per la mà de la directora, del guionista (Noah Oppenheim), per la manera que tenen de narrar i de mostrar-nos els fets i les persones que els viuen, que els pateixen, que els creen també: repetint el mateix moment (aquells vint minuts terribles) en tres capítols des de tres angles diferents, teixint la història passada a passada, sense cap protagonista principal i augmentant la tensió en cada repetició, amb una contenció com de documentari que no oblida els detalls, els sentiments (trucar a la filla tan sols per sentir-li la veu i dir-li, res, que com estàs, i ella que fa, ai, pare, vinga, que me n’he d’anar; trobar-se a la butxaca un petit dinosaure de joguina i posar-lo molt a poc a poc a sobre de la taula de la Sala de Crisi i continuar la feina sense cridar). És magistral.

Cadascuna de les tres parts del film s’obre amb un títol que n’assenyala el missatge central: “Inclination is flattening” (la inclinació disminueix, diuen, quan constaten que la trajectòria del míssil el du a tocar terra, directe als EUA), “Hitting a bullet with a bullet” (perquè el sistema per a interceptar el míssil és com picar una bala amb una bala: difícil de garantir-ne l’èxit) i “A house filled with dynamite” (una casa plena de dinamita, la imatge gràfica que fa de títol al conjunt i que en resumeix també el missatge central: vet aquí el món que hem bastit; la proliferació nuclear té, per definició, un altíssim risc de catàstrofe). Aquesta triple visió encadena el fracàs del sistema d’intercepció, la impossibilitat d’aturar l’atac (o de saber si és un error o el començament d’algun atac més gran o què dimoni) i l’automatisme del protocol de resposta que condueix de manera inevitable, gairebé mecànica, a la guerra nuclear. No hi ha una diversitat de mirades ni d’interpretacions, ni girs de guió ni informacions inesperades: pràcticament ho sabem tot des del primer bloc i, malgrat això (o precisament per això, i perquè està tan ben narrat), no podem alçar el cul de la cadira. I l’angúnia creix. Perquè la roda gira i la seva lògica ho trinxa tot.

És tan real, ben mirat, que el Pentàgon mateix ha considerat pertinent fer un comunicat per a respondre a la seva manera i obviar el fons i dir que les coses que mostra el film no són veritat i que els sistemes de defensa funcionen perfectament i, en fi, allò que fa tanta angúnia de sentir perquè ja sabem com acaba: que està tot controlat.

“He crescut en una era en la qual amagar-se sota el pupitre era el protocol per a sobreviure a un atac nuclear. Així d’imminent es percebia”, deia Katrhyn Bigelow al Festival de Venècia. “Des d’aleshores”, continuava, “l’amenaça tan sols ha crescut, i, tot i això, pràcticament ha desaparegut de la consciència pública. Un grapat de països tenen prou arsenal per a posar fi a la civilització en minuts, però sembla que ho contemplem mig endormiscats.”

I aquesta és una altra de les virtuts de A House of Dynamite: que torna a posar a sobre de la taula una qüestió més que important, que ens obliga a pensar-hi. De vegades, l’art fa aquestes coses. I ara, quan ens arribin notícies com les que han corregut aquests dies, que si Donald Trump vol reprendre les proves nuclears, que si Vladímir Putin presumeix del torpede que diu que és tan potent i capaç de devastar àmplies zones costaneres amb tsunamis radioactius (el llenguatge superlatiu forma part de la propaganda en un “jo la tinc més grossa” de manual, però també marca el signe dels temps), quan ens arribin aquesta mena de coses, potser ens adonarem que ens afecten directíssimament.

Potser reviurem aquells angoixants minuts que tan detalladament relata Bigelow, des que es detecta el míssil i proven d’interceptar-lo fins al final de la pel·lícula que no explicaré perquè no vull aixafar la guitarra a ningú. He aguantat fins aquí sense dir-ne res i ja gairebé està. Muda, ssst, encara que me’n mori de ganes perquè el final és clau per a entendre l’estona que passes quan ja s’ha acabat tot, la pel·lícula i els crèdits i tot, i resulta que encara romans allà asseguda, immòbil, pensant, o tement, o dient-te com en som d’imbècils, els humans.