Difamació

Qui segueix la premsa internacional s’adona ben aviat que als diaris catalans molts articles d’opinió –i molts dels comentaris que en són l’extensió diguem-ne social– consisteixen essencialment en atacs. És difícil de trobar-ne que no posin algú a la picota, que no deshonrin algun col·lectiu, institució o persona. En pocs anys s’ha passat d’informar a difamar. Què o qui s’ataca? Aquest, aquell o el de més enllà, qualsevol que es trobi circumstancialment en l’objectiu mediàtic. L’objecte importa menys que la pràctica, perquè darrere del ritual hi ha una enorme pulsió destructiva. Demolir l’ídol de palla desperta la mena de satisfacció que la psicoanàlisi anomena sadisme, però que resulta més ajustat qualificar de compensació d’una frustració de gran escala. Hi ha articulistes especialitzats en aquesta modalitat de captatio malevolentiae, gent que complau en proporció directa a l’agressivitat exhibida. Com més acerb i menys matisat el to, més escalfa l’ànim de determinats lectors, els quals, sense consciència d’incórrer en contradicció, després es queixaran de la degradació de la vida col·lectiva.

El físic i filòsof britànico-hongarès Michael Polanyi, al llibre The Tacit Dimension (‘La dimensió tàcita’), atribuí la paràlisi intel·lectual i moral contemporània a la fusió de l’esperit crític amb l’exigència moral. Aquesta síntesi moderna ha resultat, deia, en un individualisme absolut irat. El 1966 Polanyi endevinava l’adveniment del català emprenyat. I alhora observava que aquella fusió d’actituds extremades engendrava doctrines polítiques que beneïen la supressió de l’individu.

D’ençà de Descartes, la filosofia moderna ha promogut el dubte sistemàtic. Afirmar que l’única cosa certa és el pensament implicava negar validesa cognitiva a tota altra experiència i enfonsar el món i l’acció mundana en un núvol de motivacions suspectes. El dimoni, de qui Descartes temia la capacitat demiúrgica i conjecturava que podia ser l’artífex d’una realitat al·lucinada, s’ha convertit en el geni dels motius ocults. Per a la saviesa popular ningú no actua per les raons confessades. Tota raó és una racionalització, un pretext per a dissimular motius irracionals. Als polítics no els interessa res més que la cadira, o més brutalment, “la pagueta”; als professors i els mestres sols els atreu la bicoca funcionarial; els homes són depredadors sexuals recoberts d’un subtil vernís d’hipocresia; el periodisme és la professió mercenària per excel·lència, und so weiter und so fort. Per aquest camí arribaríem a parafrasejar la dita de Samuel Johnson: “El patriotisme és l’últim refugi dels canalles”, canviant-la per: “La democràcia és l’últim refugi dels cretins.”

L’era de la sospita, expressió que prenc del títol d’un llibre de Nathalie Sarraute, correspon a l’època que m’ha tocat de viure, car el llibre es publicà l’any que vaig néixer. Que els mòbils materials afecten poderosament la conducta sols ho negaria un idealista descordat. Ara bé, una vegada s’ha vulgaritzat, el reduccionisme ha transformat la qualitat de la vida i les relacions socials. Extrapolant el principi de falsació de les teories científiques a totes les formes de validació del discurs, s’ha arribat a invertir el sentit comú i les regles de l’evidència. En lloc d’exigir proves del compliment de la teoria (proves de causació en l’ordre natural o de culpabilitat en el terreny moral), ara se n’exigeixen de l’incompliment de les tesis impugnades. Algú acusa una persona o una institució de cometre un crim i quan li demanen proves dels fets denunciats, l’acusador respon demanant la prova que no s’han produït. L’obligació de demostrar ja no recau en l’acusació, que esdevé gratuïta i pot multiplicar-se a discreció, sinó en l’acusat, que pot ser qualsevol i per qualsevol dels motius consagrats per la “veritat” hegemònica del moment.

La difamació, que no s’ha de confondre amb la grolleria o l’insult (sortides de to que caracteritzen automàticament qui les profereix), cerca conseqüències adverses per al seu objecte. És un atemptat en tota regla i un pecat greu en les morals judeocristiana i islàmica. En tant que agressió al caràcter i condició social de la persona, la difamació no pot pas emparar-se en la llibertat d’expressió, que protegeix les idees en tant que idees. Però si l’immoralista pot caure en la temptació de flagel·lar sense escrúpols, és curiosament l’absolutisme moral que esperona l’agressivitat i obre la porta a la difamació benpensant. 

Amb la popularització de la sospita d’aparença racional, el món s’ha acostumat a prescindir de la raó com a instrument persuasiu, ço és com a procés que cerca d’harmonitzar les representacions i voluntats conflictives. La raó com a propietat d’una persona o d’un grup de persones unides negativament en l’escomesa en lloc de cuitar positivament per l’assentiment és la clau de l’essencialisme contemporani. Declarar-se’n tenidor en nom d’algun principi immutable té per efecte desapoderar la raó. Quan la raó crítica sols serveix d’estilet per a ferir mortalment el contrari, la gent s’adona que no té cap virtut de convenciment i que al moment decisiu caldrà posar el cos de testimoni d’una veritat instintiva, que serà noble o innoble segons l’hegemonia doctrinal del moment.