05.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 05.11.2025 - 21:41
Un personatge de l’escriptor italià Erri De Luca, al llibre Impossible, és interrogat per un fiscal i, de sobte, diu: “Des del meu punt de vista, vostè no sap res. Però té el poder de decidir inclús sense saber res. Aquest és l’objectiu màxim del poder, arribar al grau màxim d’incompetència i decidir sobre qualsevol cosa.” Hi esteu d’acord? Jo, sí, sens dubte. I encara diria més, com els Dupond i Dupont d’Hergé: la judicatura espanyola (dir-ne justícia és un ditirambe) ens demostra que, des de la ignorància i l’odi, com el cas que descriu De Luca, exerceix un poder despòtic. No m’entretindré a donar-ne exemples, llevat d’un: Pablo Hasel.
No vull parlar de la judicatura espanyola, però. Crec que la cita de l’escriptor italià ens permet avançar cap a un aspecte més greu d’aquesta coronació del no saber res. I, més greu encara, refocil·lar-se en aquesta condició de l’ignorant. El sistema on vivim està aconseguint que la nostra societat s’hagi inclinat cap a l’extensió generalitzada d’aquest fenomen ulterior a la postmodernitat: el descrèdit del coneixement. En pocs anys, s’ha establert un mode de funcionar segons el qual, a les xarxes, i a segons quins mitjans periodístics (l’ofensa a la raó que suposen tantes i tantes tertúlies), tothom opina sobre gairebé tot. I es fa sense la necessitat de tenir cap formació específica sobre moltes de les matèries sobre les quals es deixen anar sentències a tort i a dret. Com si es tingués raó a desgrat de no tenir cap base per a formular judicis.
Fixem-nos que aquest és un canvi de paradigma respecte del món d’on veníem: la formació valia per a alguna cosa; i la transmissió de coneixement, també. A les escoles i a les universitats, l’educació havia de servir per a preparar persones instruïdes. I havien de ser aquestes persones les que participessin en el futur de les generacions que van arribant.
Però aquest model il·lustrat està en crisi. Ara, arriba un jugador de futbol i s’atreveix a dir que la terra és plana, que ens fumiguen per a inocular-nos no sé quins microbis. I uns li riuen les gràcies i uns altres deuen pensar que té raó. Però, si arribem a saber aquestes creences nauseabundes, és perquè algú li fa preguntes o esbomba impúdicament allò que ell ha dit vés a saber on. Els esportistes professionals, un dels sectors amb menor formació acadèmica, tenen una presència mediàtica que embruta l’imaginari de la nostra societat. I el periodisme se’n fa ressò, que és una manera de posar-los en l’aparador. Encara que alguns, després, en facin befa. El mal ja està fet.
El científic Isaac Asimov ja ho va advertir fa molts anys, en un article publicat a la revista Newsweek el gener de 1980: “Hi ha un culte a la ignorància als Estats Units, i sempre n’hi ha hagut. La tensió de l’antiintel·lectualisme ha estat un fil conductor constant que s’ha anat obrint camí a través de la nostra vida política i cultural, nodrit per la falsa idea que la democràcia significa que ‘la meva ignorància és tan bona com el vostre coneixement’.” Que consti: on Asimov deia Estats Units, hi podem posar ara Espanya o Catalunya, que aquí no se salva ningú. Al Principat hem tingut presidents sense formació universitària i que a penes saben parlar català. I n’hi ha d’altres, a tots els nostres països, que potser tenien estudis, però no ho semblava. Perquè, malauradament, mantes vegades el poder no s’exerceix des del coneixement, sinó des de la mentida.
El problema em recorda la teoria de la cultura de mosaic que va plantejar Abraham Moles a la segona meitat del segle XX: abans de l’aparició d’internet, ell ja va prescriure un nou model de coneixement, fet amb fragments (les tessel·les del mosaic), enfront del coneixement de la Il·lustració, que suposava un aprenentatge sòlid o holístic. La cultura de mosaic suposava que l’individu aprenia coses de manera desordenada, fruit de la societat massificada. La seva hipòtesi va quedar corroborada amb l’arribada d’internet i amb el desplegament veloç de dispositius i plataformes que permetien que els ciutadans opinéssim sense exigir-nos que aquestes opinions vinguessin avalades per un discurs, per un argumentari, encara que fos dèbil. (Diguem-ho clar: amb els dos-cents vuitanta caràcters que permet Twitter, has de ser un geni de la reducció per a poder anar més enllà de l’elogi o de l’insult desmesurats.)
No voldria que s’entengués aquest escrit com una reivindicació del passat en termes absoluts. En el model de la Il·lustració, el coneixement estava segrestat per les classes dirigents; era el poder (l’església, la noblesa, la burgesia) el qui administrava qui podia estudiar i qui no. I el grau d’analfabetisme era, en segons quines èpoques, molt notable. Ara, en canvi, hi ha una democratització de l’educació; tothom o gairebé tothom hi pot accedir (almenys, en el món occidental). Però això comporta una responsabilitat per part de tots nosaltres. I, al meu modest entendre, avivar l’opinió per l’opinió, el gust pel gust, sense matisos, sense arguments, ens posa en un registre molt similar al d’aquells que es critiquen. Em refereixo a aquella responsabilitat que Tolkien expressava, per mitjà de Gandalf a El senyor dels anells: en comptes de queixar-nos dels temps en què vivim, preguntem-nos què fem nosaltres per a transformar-los.
N.B.: Com a il·lustració d’aquest text podeu veure una peça de l’escultor Auguste Rodin: El pensador a les portes de l’infern.
