03.09.2025 - 21:45
1. Policia invisible. Me n’adono al cap d’uns dies de ser a Dinamarca: no hem vist cap policia. No és que n’hi hagi pocs o que siguin discrets, no, és que no se’n veuen. Ni a l’aeroport, ni a les carreteres, ni quan passeges per Copenhaguen. Alhora, estic segur que quan els crides, apareixen. I també estic segur que no són mares Tereses de Calcuta. Com tots els estats, Dinamarca també té capítols foscos i només cal mirar la relació amb Grenlàndia per confirmar-ho. Però això de la policia fa pensar i diu molt de la cultura d’un país. En posem a tot arreu perquè sense policia ben visible ja sabem que automàticament apareix el caos i la destrucció o som capaços de conviure pacíficament i respectar-nos sense necessitat de tenir una porra i una pistola apuntant-nos directament?
2. El pant. Aquesta és de les meves preferides i l’escric en danès perquè el fenomen ens és tan llunyà que no tenim ni paraula específica per a designar-lo. A casa nostra es veu que n’hem de dir sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR). Efectivament, el pant són uns diners que es paguen de més per l’envàs de la majoria de begudes. És un mini-impost que s’aplica als preus de les ampolles i llaunes de refrescs, aigua i cervesa, i que es reemborsa als consumidors si, un cop usats, els retornen als punts específics de devolució. Als països on s’aplica, com Dinamarca o Alemanya, les xifres de reciclatge d’aquests envasos arriben a superar el 90%.
3. Botigues de segona mà. Els danesos també apliquen el reciclatge a la roba i els objectes que ja no fan servir, si fem cas de la quantitat de botigues de segona mà que hi ha. A ciutats com Helsingør, gairebé sembla que n’hi hagi més de segona mà que de primera. Però és que, a més, moltes cases particulars també ofereixen allò que ja no volen o necessiten, sovint anunciant-ho com a loppemarked. Hi ha des de qui deixa una pila de llibres a l’ampit de la finestra fins a qui munta un penja-robes davant de casa i l’omple de penjadors. A vegades t’ho pots emportar de franc i a vegades hi ha un preu simbòlic, que pots pagar amb el Bizum local (MobilePay). Evidentment, ningú no controla que realment ho facis, perquè a ningú no li passa pel cap de no fer-ho.
4. Louisiana, museu idíl·lic. Aquest és un museu d’art modern que trobem a Humlebæk, 35 quilòmetres al nord de Copenhaguen. És el museu d’art més visitat del país, amb una àmplia col·lecció permanent d’art modern i contemporani, que va de la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat. A banda la col·lecció permanent i les exposicions temporals, el més atractiu és el magnífic jardí ple d’escultures, inclosa una de Joan Miró, amb vistes a la mar. Obra dels arquitectes Vilhelm Wohlert i Jørgen Bo, el museu també es considera una fita en l’arquitectura moderna danesa per la síntesi que aconsegueix entre art, arquitectura i paisatge.
5. Bells edificis, per dins i per fora. Gairebé tothom coincideix a dir que els països nòrdics tenen una arquitectura i un disseny que enamoren. L’estil escandinau es basa en la simplicitat, la funcionalitat, la calidesa i l’elegància. Veus una casa per fora i és bonica. Entres a dins i encara ho és més. Com que la major part de l’any a fora és fosc i hi fa fred, els interiors maximitzen la llum natural i la comoditat. Sabent tot això, i sense que llum i calor em semblin excuses suficients, és realment un misteri per quins motius nosaltres continuem insistint a fer nyaps arquitectònics i omplir les cases d’escultures de Lladró, orles universitàries, fotografies del casament i miniatures de la Torre Eiffel i el Big Ben.
6. No criden. Per norma general, els danesos parlen, riuen i es comuniquen de manera civilitzada, és a dir, sense cridar. Segur que hi ha excepcions, però són exactament això, excepcions, i no la norma. No hi ha res més a dir. A alguns potser els semblarà avorrit, a mi em sembla meravellós.
7. Legolàndia. Ja sé que es diu Legoland, però a casa en diem així perquè algú del sector infantil, no sense raó, va decidir que si de Finland en diem Finlàndia, de Legoland n’havíem de dir Legolàndia. Per als no instruïts en la matèria, Legoland és el nom que reben els parcs d’atraccions de la casa Lego, i a Dinamarca hi ha el primer que va existir, a Billund, creat l’any 1968. La idea de construir un imperi a partir de peces de plàstic encaixables em sembla formidable. Per als qui ens agrada el Lego, Legolàndia és el paradís, és clar. Són parcs d’atraccions diferents, que donen més importància a oferir espais d’interacció, participació i creativitat que no a posar-te cap per avall el màxim d’estona possible. Els meus pares m’hi van dur quan jo tenia pocs anys, jo he fet això mateix amb els meus fills i només em queda confiar que la cadena s’allargui de generació en generació.
8. Bicicletes a tot arreu. Dinamarca comparteix alguns trets característics amb els Països Baixos, i l’afecció a les bicicletes clarament n’és un. Als pobles i ciutats, tothom va amunt i avall amb bicicleta. De fet, aquest és un dels objectius: que cap bicicleta no se t’emporti si camines badant i no endur-te’n cap si vas amb cotxe. A més de la tirada a les bicicletes urbanes, hi ha una amplíssima facció de danesos que tenen bicicletes de carretera, surten ben abillats i disposats a emular els seus ídols del Tour sempre que poden i aspiren a convertir-se en el nou Jonas Vingegaard o Mads Pedersen.
9. Les curses de crancs. Si el teu grau màxim de maltractament animal consisteix a pescar crancs i després tornar-los a mar, això també diu molt d’un país. I aquest és, efectivament, un passatemps molt popular entre els danesos, especialment els que tenen mainada, és clar. A totes les poblacions costaneres hi ha una plataforma dissenyada especialment per poder-hi pescar crancs. I allà a la vora hi ha també, atenció, una pista de fusta, amb carrils i un mecanisme per a garantir una sortida a l’uníson, on els pescadors dipositen els crancs que han pescat perquè facin curses.
10. La temperatura estival. Aquesta és la darrera, però no la menys important: mentre el sud d’Europa es fonia per les onades de calor i les temperatures tòrrides, a Dinamarca ens anàvem posant i traient el jersei segons si el sol s’amagava més o menys. I sobretot, sobretot, sobretot, que sense descans nocturn no es recarreguen les bateries, el luxe de poder dormir a les nits ben tapats amb un edredó, dels finets, això sí.
