Deu mesos engabiats, la situació dramàtica en mil finques sense ascensor per la gota freda

El divendres dia 22 d’agost, a les vuit del matí, Pepe Escamilla, del Forn d’Alcedo, estava vestit i preparat davant la porta de l’ascensor per a eixir al carrer. Tan sols feia mitja hora que els tècnics havien donat el vist-i-plau, que tot era correcte i el podien fer servir. Feia prop de deu mesos que Escamilla, de vuitanta-sis anys, afectat per un ictus, no podia eixir de casa. Viuen al primer pis i el seu ascensor és un dels deu mil que, segons la Generalitat, van ser malmesos per la gota freda del 29 d’octubre.

Vicenta Tamarit, la dona d’Escamilla, que el mes de març va explicar en aquest reportatge de Laura Escartí com se sentien, diu ara a VilaWeb que està contenta i que han tingut sort. Que Pepe, per fi, ha recuperat l’alegria d’eixir al carrer, encara que ara, el mes d’agost, al barri hi ha pocs coneguts, perquè molts són fora passant l’estiu i encara no s’ha pogut retrobar amb els amics. Amb tot, Tamarit es queixa de la lentitud amb què es fan les coses. “L’ascensor ens l’han posat per les condicions en què està ell. Ací en el barri hi ha tres o quatre ascensors que encara no els han arreglat. Tinc entès que ara, a última hora, l’Ajuntament de València va voler intervenir en les pedanies. Em cridaren quan ja estaven treballant ací i els vaig dir que ja obraven. Han tardat massa a reaccionar, ho haurien d’haver fet abans.”

El cas de Pepe Escamilla s’ha repetit aquests darrers mesos en els pobles de les comarques danyades per la barrancada, però encara, deu mesos després, hi ha uns mil ascensors que no funcionen. En alguns casos són en procés de reparació i tenen una data aproximada de posada en funcionament. En uns altres, encara no saben quan els tocarà.

Aquesta gent ha vist passar l’hivern, la primavera i l’estiu tancada a casa. Durant aquests mesos, els afectats, la major part gent gran, han patit un gran deteriorament en la seua qualitat de vida a causa de la immobilitat o de la manca de socialització i l’alteració dels costums o la seua vida quotidiana.

En una primera avaluació, el Consell va dir que la gota freda havia malmès uns deu mil ascensors. Just uns quants dies abans de dimitir, l’ex-comissionat del govern espanyol per a la Reconstrucció, José María Ángel, es va reunir amb els Comitès Locals de Reconstrucció per tractar el tema i els va dir que els aparells malmesos eren vuit mil i que en faltaven mil per a posar a punt. Aquesta dada era del 30 de juliol. El de casa de Vicenta Tamarit i Pepe Escamilla s’ha de descomptar, però durant el mes d’agost, l’activitat de les empreses ha estat mínima.

D’aquests mil, uns cinc-cents tenien una solució més complicada que la resta perquè, per exemple, no tenien mides estàndard, o es necessitava alguna peça que s’havia de fabricar a mida.

Prioritat per a les finques amb veïns amb mobilitat reduïda

Ruth Moyano, del comitè de Benetússer, que va ser present en aquella reunió, explica a VilaWeb que el comissionat els va comunicar que s’havia fet una llista amb dues-centes quaranta finques on era prioritari que s’arreglassen els ascensors perquè hi vivien veïns especialment vulnerables, com ara gent gran o persones malaltes o amb mobilitat reduïda. És el cas de Pepe Escamilla, que hem contat al principi.

A desgrat d’això, Moyano considera que aquesta llista no és del tot fiable i posava l’exemple de casa seua, on al primer pis viu Francisco, de vuitanta-tres anys, amb un grau 3 de dependència reconeguda i un grau de discapacitat del 81%. Ho van comunicar a l’ajuntament, perquè la inclogueren, i finalment no és a la llista. “Hi ha una mena de buit i no se sap molt bé quina és la guia a través de la qual el comissionat obté la informació sobre quins ascensors han de ser prioritaris perquè els ajuntaments no tenen les instruccions gaire clares.”

Els voluntaris de Creu Roja

Fernando, el fill de Francisco, lamenta, en una conversa amb VilaWeb, que en aquests deu mesos ha eixit molt poques voltes al carrer. Únicament ho ha pogut fer quan voluntaris de la Creu Roja l’han baixat una volta a la setmana amb una cadira especial. “Vam demanar ajuda a l’ajuntament, perquè eixir al carrer és fonamental per a persones com el meu pare, que té problemes de tota mena. Estar entre quatre parets, sempre amb ma mare o amb la persona que ens ajuda, no li va bé. Quan ha eixit al carrer, s’ha notat que li ha anat bé.” Els voluntaris de la Creu Roja estan sobrepassats de feina i a voltes no poden traure’l, però a partir d’aquesta setmana hi tornaran.

Rosario, engabiada

En un tercer pis de Benetússer també hi viu Rosario, de setanta-sis anys. Pateix de diferents malalties, com ara artrosi i fibromiàlgia, i també l’han d’operar dels genolls. Baixar al carrer per a ella és un suplici. Ho fa, encara que necessita ajuda i no pot pujar gens de pes. Per telèfon, ens explica que ja està molt farta d’aquesta situació, perquè són molts mesos de no poder fer la vida que feia abans de la inundació. “He baixat al carrer amb moltes pastilles al cos, amb un pegat de fentanil, això tan perillós amb què els americans es tornen mig bojos. I quan em fa un poc d’efecte, puc baixar quan he d’anar als metges perquè tinc molts mals. Ho passe molt malament.” Diu que fa la compra al Consum perquè li la porten a casa. Abans de la barrancada, eixia cada dia amb el carretó i comprava allò que necessitava. Ara, a més del dolor que té als genolls, té por. “Tinc por de caure per l’escala i trencar-me un maluc. La por m’impedeix baixar més vegades. Necessite l’ascensor. Si em diguessen que encara ha de tardar molt més a funcionar, me n’aniria d’ací, buscaria una casa baixa. Això no és viure. Les persones que estem malament vivim engabiades. Fem voltes per la casa, pel passadís. Això és viure en una gàbia.”

Els tècnics van començar les obres de reparació de l’ascensor de la finca de Rosario, però durant l’agost han fet vacances. Algunes peces són al pati de la finca i tant ella com els seus veïns confien que la setmana vinent els operaris tornaran a treballar.

Ciriaca, morta en vida

Ciriaca és una dona de noranta-quatre anys que just la setmana després de la gota freda va caure i es va trencar dues vèrtebres. Sense ascensor no ha pogut baixar més al carrer. Tan sols ha eixit de casa les tres voltes que ha hagut d’anar a l’hospital i una ambulància ha anat a cercar-la. Francis, la seua filla, explica que fins i tot amb els recursos dels sanitaris, té dolor quan la baixen. “Els metges li diuen que ha de prendre el sol i en un esforç que va fer per obrir la porta del balcó es va trencar dues vèrtebres més. Jo he parlat amb els veïns, a veure què podem fer, perquè això és una mort en vida. Una persona amb noranta-quatre anys, que ja ha patit molt en la vida, ara que estem amb ella, que no haja pogut eixir en tot l’estiu, amb la calor que fa, sense parlar amb ningú. Ara s’ha tornat depressiva per la mala qualitat de vida que té. Si tinguérem l’ascensor, amb una cadira de rodes, la podríem traure a passejar, que li tocàs el sol i l’aire.” Els veïns de la finca s’han oferit a traure-la amb una cadira, però ara la seua situació és molt delicada, perquè té els ossos molt fràgils. “Ha perdut un any de la seua vida tancada a casa. Podrien haver fet més via arreglant l’ascensor…”, diu Francis.

Una càrrega per a les comunitats de propietaris

Davant aquests casos i tots els que encara hi ha, Ruth Moyano, com a membre del comitè de reconstrucció de Benetússer, expressa la seua indignació pel fet que determinats ascensors sí que van poder ser reparats amb celeritat. “Ens genera molta ràbia el fet que els centres comercials com Bonaire, MN4 o MediaMarkt, és a dir, la gent amb recursos, funcionen. És igual si es necessiten peces especials o que s’hagen de dur de fora. Ells ja tenen l’ascensor funcionant. En canvi, a les comunitats de propietaris, ens han posat això damunt, com si fos un problema individual i no un problema col·lectiu. Cap institució ha dit, anem a totes perquè la gent puga continuar amb la seua vida diària.”

Moyano reconeix com a positiu l’acord que es va signar entre el govern espanyol i la patronal dels ascensors perquè destinassen 14.000 hores perquè les empreses arreglassen abans de final d’any tots els que continuaven malmesos.

Una de les preocupacions més grans dels comitès de reconstrucció és la impossibilitat d’arreglar els ascensors en comunitats de propietaris de finques modestes ocupades per persones amb poc poder adquisitiu. “Això passa molt al parc Alcosa, d’Alfafar, que és un barri humil i hi ha comunitats que no tenen diners, o bé perquè no han cobrat del consorci, o bé perquè han prioritzat uns altres desperfectes en les infrastructures”, diu Moyano.

Mentrestant, els més vulnerables continuaran caminant pel replà de l’escala o baixant i pujant amb gran dificultat.