Deu anys de Junts pel Sí, el record i l’aprenentatge d’una unitat excepcional

Fa deu anys, la política catalana va viure un moment d’excepcionalitat. En un context de mobilització ciutadana sense precedents i amb l’independentisme creixent amb força, naixia Junts pel Sí, una candidatura unitària que agrupava Convergència Democràtica, Esquerra Republicana, Demòcrates de Catalunya, Moviment d’Esquerres, independents i les principals entitats sobiranistes, com ara l’ANC i Òmnium Cultural. L’objectiu era clar: guanyar les eleccions del 27 de setembre del 2015 i engegar un procés d’independència.

En les eleccions del 27 de setembre, la candidatura va aconseguir 62 escons, però no va assolir la majoria absoluta, cosa que va dependre sempre dels deu diputats de la CUP. D’allí en va sorgir el govern del Primer d’Octubre, encapçalat pel president Carles Puigdemont, una volta que la CUP es negués a investir el president Artur Mas.

Il·lusió, esperança, tensió, enuig. El còctel d’emocions que transmetia Junts pel Sí era ben complet, tant per l’una banda com per l’altra. Així i tot, va ser un punt d’unió entre forces de l’esquerra i la dreta per a construir una majoria transversal pensada per a la independència. Però també va ser un mirall de les tensions internes del moviment, de les contradiccions entre partits i de les dificultats de crear realment un full de ruta sòlid, malgrat les intencions. Un reguitzell de dificultats que han anat sorgint amb el pas del temps.

Deu anys després de Junts pel Sí, i amb un escenari polític completament diferent, hem conversat amb els caps de llista de totes quatre demarcacions: Raül Romeva (Barcelona), Germà Bel (Tarragona), Lluís Llach (Girona) i Josep Maria Forné (Lleida). Els hem demanat quin llegat ha deixat i què n’ha quedat viu –o no– en l’independentisme d’avui.

Quin record en queda, de Junts pel Sí?

Romeva, Bel, Llach i Forné, que van viure la coalició de dins estant, coincideixen a assenyalar-ne el caràcter excepcional, però amb alguns matisos. Romeva assenyala que va ser una “aposta insòlita de generositat política i d’unitat estratègica”, que va ser capaç d’unir sensibilitats ideològiques molt diverses entorn d’un objectiu comú: “El record que en guardo és intens, fràgil i profundament humà. Com tota obra col·lectiva feta a contrarellotge i amb més fe que garanties.”

Forné destaca que la campanya va ser molt il·lusionant i el projecte era engrescador, tot i que en el recorregut hi va haver “clarobscurs”: “Des de les eleccions, amb la constitució del parlament i la dissolució amb el 155, sempre hi va haver alts i baixos.” Diu que aquests moments obscurs ja s’han fet evidents amb el pas del temps, i lamenta que a vegades pesessin tant les ingerències partidistes. Sobre els objectius, creu que “potser no es van encarar amb prou astúcia ni mesura de força”. Bel també és del parer de Forné, però critica amb duresa “la gent que va entrar en la fórmula a contracor i la va torpedinar des de dins”. “Cadascú en pot extreure conclusions”, diu.

Llach en destaca sobretot l’entusiasme de tota la gent que va participar en la campanya electoral, que diu que va ser única. I pensa en Muriel Casals: “Era una punta de llança, la millor pacificadora que teníem, i la seva absència ens va afectar, però vam mirar de substituir-la.” Segons Llach, la precisió del programa electoral també era bona, tot i que els esdeveniments van anar canviant: “Era allò de guanyar espais d’independència per obligar l’estat espanyol a negociar. Després hi va haver canvis, el referèndum i es va haver d’improvisar molt. Els que vam acceptar sabíem bé la concreció del programa.”

Els aprenentatges i el llegat

Segons Forné, el principal aprenentatge i llegat de Junts pel Sí és que el projecte de país manté una vigència plena, que existeix una massa social disposada a mobilitzar-se quan li parlen en clau de país, més enllà dels interessos de cada partit: “Hi ha una massa social important en el país que si se li parla en clau de país, està engrescada, que supera amb escreix la suma de les masses socials que s’adhereixen a projectes partidistes.”

Per a Romeva, l’experiència va demostrar que la unitat no es pot imposar, però sí construir quan hi ha generositat i confiança. Assenyala que no n’hi ha prou amb compartir un objectiu comú: “Cal compartir també el camí i els codis per a recórrer-lo.” I que sense una “cultura de pacte sostinguda en el temps”, qualsevol estructura unificada pot acabar esberlant-se: “L’aprenentatge és que cal cuidar no només el què, sinó el com i el qui. Això inclou el respecte mutu, la transparència i una estratègia compartida.”

A parer de Bel, Junts pel Sí ha permès de fer un gran aprenentatge a qui hagi volgut fer-lo: “Sempre que en la vida es decideix tenir objectius i camins, s’han de tenir clars els instruments que requereixen les eleccions […] Si es volia fer un referèndum unilateral, s’havien de tenir en compte tots els instruments que no es van tenir en compte, per un exercici d’incompetència o inconsistència.” I afegeix que un altre aprenentatge és “saber quina és la via per la qual no hi haurà independència a Catalunya, i que les unions forçades no van enlloc”.

Sobre el llegat, Llach apunta que n’hi ha un de clar: “Que només tindrem la independència quan anem junts, sobretot quan els partits de centredreta i centreesquerra, majoritaris a Catalunya, tinguin un mandat.” Romeva també diu que el més valuós és que va desmentir el mite segons el qual les esquerres i les dretes catalanes no poden treballar plegades per un objectiu de país: “Va demostrar que, en moments clau, el país és capaç de trencar les lògiques partidistes.” Però també diu que hi ha hagut un llegat amarg: “El de veure com, un cop desapareguda la coalició, va tornar la desconfiança i el càlcul tàctic […] Potser el llegat més important és la consciència que només amb un gran sentit d’estat i una nova cultura política podrem tornar a alçar quelcom similar.”

L’estira-i-arronsa entre partits

Un dels aspectes més delicats de Junts pel Sí, sens dubte, va ser l’estira-i-arronsa entre els partits i la convivència entre cultures polítiques molt diferents dins una mateixa estructura, malgrat que hi havia el mateix objectiu. Romeva destaca que va viure moments de “solitud interna” com a independent: “La tensió entre les estructures dels partits i la realitat de la coalició afloraven de manera subtil, però persistent […] I, personalment, el desencaix emocional d’estar encapçalant un projecte que molts aplaudien en públic, però qüestionaven en privat.” També assenyala que la incomprensió de part del sobiranisme, que veia la fórmula com una renúncia o com una anomalia, tampoc no ajudava a fer que el clima fos bo.

En la mateixa línia que Romeva, Llach assenyala que part de les funcions dels independents era intentar que les tensions fossin les mínimes entre partits que “no estaven acostumats a anar junts”. Destaca que la direcció política anava prou unida, però que les divergències van començar a notar-se les darreres setmanes: “En el programa electoral, dèiem que no volíem que la gent patís conseqüències, que érem nosaltres, la classe política, qui havíem d’assumir els riscos. L’1 d’octubre tot se’n va en orris perquè la classe política perd protagonisme i qui l’agafa és la gent, defensant les urnes d’una manera extraordinària.”

El fet que causa més decepció a Llach és que no tot el govern anés a l’exili: “Va ser un error descomunal. Tota la resta es pot explicar pels dubtes, xantatges, amenaces de sang, per l’imprevist de la situació. Però que el govern no anés a l’exili sencer i es plantés amb coratge a Brussel·les, que des d’allà hauria pogut proclamar la DUI, em va decebre molt i és el moment polític més dramàtic.”

A parer de Forné, la feblesa de tot plegat és que no es va mesurar prou bé la dificultat. Destaca que els moments més difícils que els va tocar de viure van ser entre el setembre i l’octubre del 2017, quan s’acostava el Primer d’Octubre: “A mesura que avançava, els fets de la Conselleria d’Economia, i el 3, 9, 25, 26 i 27 d’octubre, també són molt complicats.”

És possible un altre Junts pel Sí?

Llach té claríssim que la independència implica l’aparició d’un nou moviment com el de Junts pel Sí: “Enteníem que la unitat era l’única condició indispensable d’un enemic tan poderós com l’espanyol […] Dependrà de si ho fem bé i ho tenim preparat, o si el territori l’hem fet nostre, però de totes les condicionals, la primera és que només es farà si l’aventura Junts pel Sí es repeteix amb la mentalitat amb què es va fer.”

Forné creu que seria possible si les circumstàncies ho facilitessin, tot i que, ara per ara, ho descarta: “Pesen més les ferides que els objectius compartits i amb les ferides, no pots construir res […] Estic convençut que tornarà a venir un moment d’unió de forces, amb un enemic compartit és més fàcil. A mesura que l’espanyolisme creixi i sigui més punyent i agressiu, hi haurà moments en què farà falta unir forces.”

Romeva també veu possible una repetició de Junts pel Sí, només “si es torna a posar el país per davant de les sigles”. Segons ell, el projecte no es pot copiar ni repetir com una fórmula matemàtica perquè va ser fruit “d’un moment irrepetible”, però que sí que se’n pot recuperar l’esperit: “El de la cooperació estratègica, la confiança i la visió compartida […] Més que repetir una marca, el que ens cal és reaprendre a actuar com a poble que sap sumar diversitat per assolir objectius comuns.” A parer seu, el futur s’ha de construir generant “espais nous de reconeixement mutu i corresponsabilitat, ja sigui per part dels partits de vocació independentista com dels diversos actors de la societat civil”. “Junts pel Sí va ser una resposta d’esperança. Ara ens cal construir una nova resposta, igualment esperançadora, però més sòlida i madurada pel camí recorregut.”

Dels quatre caps de llista, Bel és l’únic no que creu que sigui viable que hi torni a haver una figura semblant a Junts pel Sí, “perquè hi havia molta falsedat en l’acceptació de la fórmula i molta hipocresia”. “Els actors són els mateixos. Com pots esperar coses diferents?”