09.01.2026 - 21:40
Les mans li tremolaven. Recordo que va entrar a l’aula amb la mirada clavada a terra i no va ser capaç d’alçar-la per a mirar-nos fins que no va arribar, ben bé, davant la seva taula. No era una dona gaire avesada als somriures, però aquell dia alguna cosa en el seu posat em va fer sospitar que la Cecília estava alterada. Va agafar aire profundament i es va palpar la cara. Tenia les galtes vermelles, tal vegada per la vergonya de la confessió que era a punt de deixar-nos anar. “Us he de demanar disculpes”, va dir. “Recordeu que fa un temps va venir a visitar-nos l’Enric Marco, el president de l’Amical de Mauthausen? Bé, doncs avui hem sabut que és un impostor, que no va ser mai víctima de l’Holocaust.” Aquella escena en què la nostra professora d’història, desfeta i abatuda, ens confessava la gran mentida del senyor Marco, em va quedar gravada al pensament i, a vegades, torno a la meva cadira d’institut i la revisc. Feia molt que no hi pensava, però aquesta setmana vaig topar amb un article sobre la manera com el model educatiu finlandès (un dels més admirats mundialment pel seu enfocament en humanisme i per l’alt nivell dels docents) treballa per pal·liar els efectes terribles de les fake news en la canalla, des de la primera infància. Ja fa dècades que a les aules del país nòrdic han declarat la guerra educativa contra la desinformació i ensenyen a desenvolupar el pensament crític entre la canalla per a distingir la realitat de la ficció a internet. Segueixen un concepte que anomenen alfabetització mediàtica i per al qual han bastit un programa educatiu sòlid i extens contra la desinformació actual, amb un èmfasi especial a fer-los entendre què és la IA i que perillosa que pot ser si no se’n comprèn l’abast i si no es fa servir correctament. Amb tot, la voluntat del govern de Finlàndia és d’aconseguir futurs ciutadans amb un pensament lliure i crític per a ajudar-los a tenir més habilitats cíviques i fer-los més resistents a la propaganda –sobretot de la manipulació informativa perpetrada per Rússia–, per la seguretat del sistema democràtic.
Però tornem a la meva adolescència, al meu institut. Per a qualsevol professora d’història deu ser dolorós de confessar que s’ha facilitat als alumnes una informació fal·laç o esbiaixada sobre fets històrics, contemporanis o no. Però, en el cas de la Cecília, la meva professora, l’abast de la seva culpa i vergonya era encara més immens del que seria habitual perquè representava per a nosaltres la mestra del rigor. Fou gràcies a ella i al seu sentit ètic que vam aprendre, precisament, a detectar les notícies fraudulentes quan encara no s’anomenaven fake news. La Cecília solia portar diaris a classe i ens feia fer molts exercicis amb notícies perquè entenguéssim, justament, que un mateix fet pot explicar-se o justificar-se de moltes maneres, algunes de contradictòries entre si, segons els interessos periodístics, polítics i empresarials. Va ensenyar-nos a cercar, sempre, qui finançava cada diari i cada publicació, i quines tendències polítiques s’escolaven dissimuladament o intencionadament rere cada línia editorial. Aquella lliçó em va quedar gravada i sempre l’he admirada per haver portat a l’aula una vocació que la convertia en molt més que una professora que es treia les classes de sobre per complir. Gràcies a ella, d’aleshores ençà, sempre cerco qui hi ha al darrere de les informacions, dels comerços, dels bancs… I em demano: qui es beneficia que jo cregui X o que faci Z? Crec que va ser durant les seves classes que vaig començar a encaminar-me cap al periodisme, malgrat que no m’hi he acabat llicenciant.
La Cecília, aquell dia, estava trencada per dins, desconsolada fins al punt de no poder impedir que els ulls se li neguessin de llàgrimes perquè la magnitud d’aquella mentida d’Enric Marco l’havia tocada personalment i considerava que la seva credibilitat com a persona i com a docent havia quedat qüestionada. És clar que no era així, que davant d’un impostor com Marco, ningú més que ell –o tal vegada l’Amical, tangencialment–, n’era el responsable. La Cecília el coneixia personalment i el va dur a les aules. Fou la primera vegada que el vaig conèixer i que vaig escoltar un dels seus monòlegs o, més ben dit, “el seu monòleg”, perquè sempre deia el mateix, exactament el mateix. I això em va fer sospitar que en aquell home hi havia alguna cosa estranya, tot i que mai podria haver imaginat que la mentida, que la farsa, arribaria a ser tan grossa. Enric Marco va venir al meu poble una altra vegada: l’acte es va fer en un teatre i hi havia mots més assistents. Sense saber-ho, presenciant les conferències vivencials d’aquell home, posava en pràctica allò que la Cecília ens havia ensenyat a classe, el pensament crític, gestar el dubte, analitzar en profunditat cada detall; escoltava en aquell moment una fake new de l’època, un discurs de IA de principi dels 2000. I, de la mateixa manera que ara, quan veiem alguns vídeos o imatges, dubtem si són creats amb IA, ja aleshores el meu cervell es va disparar mirant de detectar què hi havia de peculiar en el discurs de Marco, la curiosa manera com narrava la fam que havia passat. I aquell detall: els nazis els llençaven una patata florida i els deien “Friss, du widerliches Schwein!” (menja, porc fastigós!)
No és que no em cregués la seva història –vaig escoltar-la bocabadada i sentint-me afortunada de poder ser testimoni d’una suposada víctima que afirmava haver estat deportat al cap de concentració de Flossenbürg, a Baviera–, però en algun moment vaig pensar que tenia el discurs molt ben après i que hi havia una fredor estranya en ell, una distància entre els fets viscuts i el relat. No hi vaig donar importància perquè aquesta mena de coses solen passar quan s’han viscut experiències traumàtiques. Sigui com sigui, l’any 2005, gràcies a les investigacions de l’historiador Benito Bermejo, es va descobrir la veritat.
Malgrat tot, haver viscut aquella mentida, haver-nos-la creguda col·lectivament i que tot allò m’enxampés en els anys d’adolescència, em va servir de lliçó vital per a aprendre a discernir veritats de fal·làcies, per a aprendre que a vegades les coses no són com semblen, per a entendre que la informació és una arma i que hi ha qui la utilitza amb la intenció més vil. Formo part d’una generació encara analògica, a la qual la digitalització ens va arribar després d’anys d’una escolarització en què els valors, l’ètica i la vocació dels mestres formaven part dels fonaments educatius. Clarament, hem anat a pitjor en tots aquests aspectes: les relacions líquides, la manca de contacte grupal i social, la solitud rere les pantalles i l’auge de l’extrema dreta d’ara, al costat de mestres estressats, desbordats, deprimits i, la majoria, sense vocació.
He perdut bastant la fe en el sistema educatiu públic del nostre país, per la manca de defensa real de la llengua catalana, però també per la deixadesa propiciada durant dècades, en general. De manera que només em queda l’esperança que les meves criatures trobin mestres compromesos que salvin, amb la seva personalitat i rigor, les mancances d’un sistema que sembla massa lluny de poder disposar de prou recursos per a formar el nostre criaturam en l’alfabetització mediàtica finlandesa.
Mentrestant, continuarem picant pedra a les llars per no perdre més generacions d’adolescents en el nihilisme depriment que regna actualment.
