Després de Guadalajara. Que rigui la gent i que jo vagi calent?

Han passat uns quants dies des que es va tancar la participació catalana a la Fira de Guadalajara (Mèxic). I vull expressar algunes incomoditats. Ho voldria fer amb respecte pels col·legues que van ser-hi convidats; sense amagar, però, algunes preguntes que tot allò em van suscitar. Glups! Em posaré dalt de la maroma de l’acròbata i miraré de no prendre mal. 

He de confessar que vaig viure les imatges i les notícies que arribaven des de Mèxic amb cautela i, de vegades, amb disgust. Vaig llegir un reportatge de Jordi Nopca on, un cop acabada l’experiència, alguns dels convidats a la fira expressaven les seves impressions: la majoria, la gran majoria, eren visions positives perquè es basaven en el suposat èxit d’assistència als seus actes. Un resum caricaturesc, si em permeteu, d’aquell reportatge: si a mi em va anar bé, és que la cosa va anar bé.

També algunes fotografies que penjaven a les xarxes els que havien estat convidats a l’esdeveniment eren autocomplaents: que bé que ens ho hem passat a Guadalajara, quanta gent hi havia, que ben organitzat que era tot… I, a banda d’això, fotos turístiques, pagades amb diners públics (ara em direu que sóc demagògic, tant se val), que, en cap cas no retrataven la crua realitat de la societat mexicana, una part de la qual explicava des de Catalunya l’escriptora Lolita Bosch, mentre que en aquella convenció semblava que Mèxic era un paradís.

Jo celebro que alguns dels meus col·legues amb qui compartim camins, símils o dissímils, això és poc rellevant, s’ho hagin passat molt bé. Però em queda per saber quina feina col·lectiva hi han fet, més enllà de promocionar els llibres o projectes respectius. Aquesta és la qüestió: hi havia un projecte comú dels que van anar a la fira? Un projecte comú que no es limités –això és important!– a sancionar explícitament o implícita els propòsits de Jaume Collboni i Xavier Marcé?

No jugo amb avantatge, que consti. El mes de juliol, quan es va saber que Barcelona organitzava la presència la fira mexicana, vaig escriure aquí: “Fa pocs dies, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la participació de la ciutat en la propera Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic). A primera fila de la fotografia hi havia l’alcalde Collboni i el regidor Xavier Marcé, entre més autoritats somrients i persones del món de la cultura. Tot amb una opulència gens dissimulada; sempre emergeix aquesta Barcelona que vol fer les coses a l’engròs. Hi ha una aspecte que m’amoïna: tots els que han estat convidats a assistir a la fira estan d’acord amb aquesta clara voluntat de fer veure que el català i l’espanyol juguen amb les mateixes prerrogatives culturals? Estan d’acord amb la presència majoritària de gent que escriu, canta i actua en espanyol a Catalunya? No els fa por sentir-se comparses? Resistiran trobar-se Marcé papallonejant per tots els indrets on pugui mostrar la importància que ell mateix, arrogant om és, creu que té?”

Vinc d’uns temps en què hi havia la voluntat de crear objectius comuns en el món de la cultura; es tractava d’anar més enllà dels beneficis individuals. Vinc d’uns temps en què hi havia xarxes i trinxeres, per minúscules que fossin. Més enrere, encara, recordo que Ricard Salvat explicava que, durant la dictadura, per a impulsar punts de resistència cultural, hi havia converses i més converses per a marcar estratègies i aprofitar els càrrecs de què alguns podien gaudir. I, a parer meu, perdoneu-me!, si ningú o quasi ningú no posa en qüestió les polítiques de la dupla Collboni-Marcé i fem veure que ens mereixem anar a Guadalajara perquè hem estat triats per una comissària designada per la corporació municipal, no veig quines virtuts col·lectives pot tenir l’operació.

Amb tot això, mentre es desenvolupava la fira, Collboni anuncia això de la beca per a premiar una obra en llengua espanyola que interpreti la nostra realitat. Jo no sé l’impacte que la notícia va tenir en la delegació catalana de Guadalajara. Però aquí es va viure com el que és: una bufetada majúscula, provinciana, demagògica (ells sí): paguem perquè ens vegin des de fora i que ho escriguin, no en algunes de les llengües que es parlen al continent americà, sinó en espanyol, com enyorant aquells temps en què Barcelona acollia el boom literari llatinoamericà. Algú a Mèxic va agafar Marcé i Collboni i van explicar-los la miserabilitat de la seva iniciativa? Des de Mèxic van arribar les veus enfadades de Núria Cadenes i Carlota Gurt; potser n’hi va haver més, i a mi se’m van escapar.

Ho he explicat massa vegades i no em resisteixo a insistir-hi: aquí tots arrosseguem les nostres contradiccions, però hi ha persones de l’entorn cultural que sempre fan servir una retòrica aparentment de combat: que si la llibertat dels creadors, que si la cultura ens farà lliures, que si la necessitat de l’avantguarda… Però aquests discursos són hipòcrites i vacus: els qui els diuen sempre han estat a redós del poder, volen nedar entre tots els corrents, també entre els corrents hegemònics que dirigeixen els qui n’haurien de ser adversaris. O enemics. I, aleshores, aquesta retòrica esdevé buida. El compromís, la trencadissa de què parlen no és enlloc. Un exemple: ja fa temps que vaig demanar que algú ens salvés de Xavier Marcé, un personatge perillós. Però n’hi ha que, per més que en malparlin per darrere, li fan la gara-gara per si n’obtenen alguna prebenda.

Ja sé que alguns diran que aquest escrit no surt sinó de l’enveja de no haver anat a Guadalajara. Vade retro: tothom no té el sentit del compromís tan amunt com el seu ego. Jo no hi havia d’anar a fer res allà; no sóc ningú comparat amb molts dels col·legues que van anar a predicar a Guadalajara. Tot i que, tampoc no seré tan auster, sóc més que alguns que hi van anar. Aquest no és el problema. Aquest escrit no vol situar-se moralment per damunt de ningú (jo, de moral, no en gasto).  Però políticament, sí. És inconcebible que gairebé ningú (el poeta David Caño em consta que sí) hagi posat en qüestió la morterada de diners que la comissària de la fira ha guanyat mentre el món literari, artístic i teatral viu en la més absoluta precarietat. I si això torna a semblar demagògic, no demanaré perdó. Perquè  la demagògia i l’autoritarisme són al cantó del poder. I del qui li riu les gràcies.

Des d’aquí exposo una hipòtesi final: i si des de la cultura  comencem a crear fronts comuns, xarxes de contacte (això, primer) i d’actuació? Fora de les institucions, només per ensinistrar-nos en la cosa comunal. De tal manera que, quan torni a venir una iniciativa institucional com la de l’Ajuntament de Barcelona (segur que ja en van pensant alguna de grossa), no solament fem cadascú la nostra feina, sinó que entre uns quants defensem la de tots?