12.10.2025 - 21:40
Fa poc més de quaranta anys, va néixer el partit que va donar esperança al regionalisme de centredreta illenc i que, alhora, es va convertir en el pitjor enemic. Avui encara se n’arrosseguen les conseqüències. Jeroni Albertí, procedent d’UCD, el va fundar amb vista a les primeres eleccions al Parlament de les Illes, tot i que en els darrers anys va ser més conegut per ser el partit de Maria Antònia Munar, àlies, “la Princesa”. Parlam d’Unió Mallorquina (UM), el partit que va tenir la clau per a decidir qui havia de governar a les Illes durant més de trenta anys.
Malgrat la diversitat de partits, que després han acabat per anar a diferents coalicions, Unió Mallorquina va ser durant molts d’anys el referent en aquest espectre polític. Ho va ser sense un gran nombre de votants, però sí els necessaris perquè Munar pogués pujar unes escales que l’acabarien duent al precipici. En un principi, la idea que Albertí tenia per a UM era assemblar-se a la Convergència de Jordi Pujol, però en compte de definir-se com a nacionalistes, ho van fer com a regionalistes.
El partit frontissa
Les eleccions del 1983 van deixar una idea clara sobre què seria UM durant unes quantes dècades: un partit frontissa. En total, 46.915 vots (llavors, 30.000 més que el PSM) i sis diputats. L’empat tècnic entre Gabriel Canyelles (PP) i Fèlix Pons (PSIB), a 21 diputats, donava al partit d’Albertí la clau per a elegir president, tot i que, segons que va relatar anys més tard, va ser el banquer Carlos March qui el pressionà per votar Canyelles.
El 1987, UM va obtenir dos diputats menys. Però això no va evitar que Munar entrés en escena com a consellera de Cultura. Una decisió que va acabar essent un gran maldecap per al president Canyelles, perquè ella feia i desfeia com volia. En la legislatura següent, la va destituir. Era el 1992 i Munar maniobrava per refer el partit i encapçalar-lo. De les negociacions amb Unió Independent de Mallorca i Convergència Balear –presidida per Josep Melià i Pericàs– va néixer la nova Unió Mallorquina, ara sí autodefinida com a partit nacionalista.
Auge i declivi de Munar
El 1999, en el primer Pacte de Progrés, aquesta dreta mallorquina –esforçada per a ubicar-se en el centre– va tornar a ser clau. Ara, cap a la banda contrària. Tot i que el PSM havia superat UM en nombre de votants i en diputats, no era prou per a superar els 28 escons aconseguits per Jaume Matas. La venjança de la Princesa cap al PP culminaria amb un pacte amb Antich i l’esquerra. Es reeixia un pacte que s’havia assolit quatre anys abans en una altra institució, el Consell de Mallorca, del qual Munar va ser presidenta tot i tenir el nombre de vots més baix.
El 2003, havia revalidat el càrrec tot pactant, amb un nou canvi de jaqueta, amb el PP. I el 2007, amb un altre canvi, va donar suport a Francesc Antich per a la formació del govern balear en el Segon Pacte de Progrés. En virtut de l’acord, va ser nomenada presidenta del parlament.
A partir d’aquí, la història d’UM –i del partit que representava la dreta mallorquina– començà a decaure. El 2007, va esclatar el cas del Pla Territorial de Mallorca i el partit en va sortir esquitxat. I, a partir d’aquí, un rere l’altre: Son Oms, Maquillatge, Peatge, Voltor, Can Domenge… El 28 de febrer de 2010, Munar plegava de presidenta del parlament i UM esclatava pels aires. Munar va sumar condemnes de catorze anys a la presó, on va entrar el 2013. El 2020 va obtenir-ne el tercer grau.
El camí per a formar el PI
El 2011, l’entorn d’UM que havia sobreviscut als casos de corrupció que van envoltar el partit sabia que era necessari de fer un canvi de nom i “rompre amb el passat”. L’encapçalà Josep Melià –fill–, que en les eleccions del mateix any va aconseguir 11.922 vots, uns quatre-cents manco que la Lliga Regionalista de les Illes Balears, encapçalada per Jaume Font, l’ex-conseller del PP i ex-batlle de la Pobla, on va aconseguir que els morts el votassen anys enrere en els comicis municipals.
Ambdós partits, que no van treure escons, van trobar adient de confluir a partir del 2012, tot creant un nou partit: Proposta per les Illes. Ho van fer amb Unió Menorquina i el Nou Partit d’Eivissa.
El PI també es volia situar en el centrisme, tot i que abraçava la dreta, dins el regionalisme balear. En les eleccions del 2025 i les del 2019, va obtenir tres escons, amb 34.000 vots i 31.000 en cadascuna. De tota manera, el partit va anar de més a menys i no va acabar de consolidar-se. De fet, ja no forma part de la cambra balear, perquè en les eleccions del 2023 va caure en picat, amb la meitat dels vots que havia obtingut quatre anys enrere. Això sí, va poder mantenir-se dins el Consell de Mallorca, en què va obtenir 18.905 vots i dos escons, amb Toni Salas –hereu de Munar a Costitx– encapçalant el partit a la institució.
Des que els escons del PI van deixar de ser necessaris per a formar govern, el partit es tornà a enfonsar. De fet, ha viscut una forta crisi aquests darrers anys a causa de l’enfrontament entre l’ala de la Lliga de Jaume Font –que va dimitir– i la de Convergència de Josep Melià –que també va abandonar. Les pugnes entre assolir un discurs més identitari i un de més moderat van fer que la gent plegués, van generar desànims i forts retrocessos.
Melià, en una entrevista de fa poc a VilaWeb, responia això sobre si es pot ser mallorquinista i independentista: “Evidentment que sí, però crec que més enllà del sentiment individual de cadascú, el projecte independentista a Mallorca no té predicament ni força social per a créixer, i, a més, genera uns anticossos que s’han de valorar. Al final, necessites un suport social. De vegades, determinats plantejaments polítics han de tenir en compte que darrere ha de venir la gent, perquè si no ve la gent, per molt convençuts que estiguem, haurem de reorientar el relat. Sense base social serà un discurs d’intel·lectuals.”
Tot refundant UM
Per si la disparitat de posicionaments no fos prou, a començament de l’any passat Unió Mallorquina anunciava la refundació. Ex-dirigents del partit van voler tornar a crear-lo, entre els quals hi ha Damià Nicolau, qui fou secretari general amb Maria Antònia Munar. La presideix Víctor Martí, batlle de Binissalem.
Fa un mes es presentaven en un acte a Palma. Martí va arribar a dir, en una entrevista a Diario de Mallorca, que UM mai no ha partit, però que no s’ha presentat a les eleccions les últimes tres legislatures: “UM està totalment viva perquè sempre ha existit.” “Som de centre i hi ha un votant que fuig d’aquestes estridències [referint-se a Podem i a Vox] perquè cerca que es treballi des del seny. Necessitam moderació”, deia.
En aquesta línia, assegurava que si hi ha un partit que ha pagat la corrupció és el seu, i advocava per fer un gran bloc: “El PI no ha sabut o no ha pogut fer-ho. Farem el nostre camí i, si al final els nostres camins es troben, que seria lògic, fantàstic.”
Som Mallorca
En paral·lel als moviments de refundació d’UM, ha sorgit fa poc un altre partit sobiranista que en alguns aspectes del discurs pot semblar que aspira a ocupar l’espai de l’extrema dreta nacionalista: Som Mallorca. El seu discurs se centra a denunciar l’espoli de l’estat espanyol, que xifren en 6.000 milions d’euros; a defensar un nou model econòmic que superi la dependència del monocultiu turístic; la capacitat de decidir sobre el creixement poblacional i limitar la massificació; recuperar la gestió de ports, aeroports, imposts i serveis públics; i la protecció del territori, l’habitatge i la cohesió social en benefici dels residents.
Aquestes són unes polítiques semblants a les que pot defensar l’esquerra, Més per Mallorca, però amb una clara diferència: el discurs migratori. En aquest aspecte, per exemple, Som Mallorca van més enllà que el PP i volen que només puguin optar a determinades ajudes aquells que acreditin més de quinze anys de residència efectiva a les Illes.
Joan Lladó, que va ser president de la Federació Regional d’ERC, encapçala aquest projecte. Deia, en una entrevista a Última Hora, que ell, més que per la independència, es troba enfocat en la “supervivència” i, com Prohens, feia un discurs de “el resident, primer”, tot i que es desmarcava de la teoria de la “substitució demogràfica” pròpia dels més extremistes. Una teoria que pocs dies abans, segons el mateix diari, havia fet servir en la presentació del grup: “Ni l’esquerra ni la dreta ens han donat solucions per a seguir essent mallorquins: no volem ser substituïts.” En l’entrevista l’ex-dirigent d’Esquerra, que afirma que “la independència ja no és l’objectiu”, es definia com a “liberal-social” i criticava el que qualifica de dogmatisme ideològic de les esquerres en qüestions com ara l’ocupació d’habitatges i la immigració.
En el congrés constituent del partit, Som va aprovar d’impulsar una coalició amb el PI i més forces mallorquinistes per recuperar poder polític. Per part seva, el PI treballa també per impulsar una veu “política, forta i cohesionada” i aglutinar formacions polítiques per a les eleccions següents.
Queden dos anys per a les eleccions i el futur que segueixin aquests partits marcarà molt les opcions reals de tenir representació parlamentària. Què els pot beneficiar? Arrossegar electorat del PP que no estigui content amb la deriva del partit cap a postulats de Vox. És possible que ho faci? És difícil, sobretot, si no hi ha una opció sòlida. La fragmentació que hi ha és evident, i entrar a la cambra es paga car. Ara bé, aconseguir-ho pot tenir premi. Qui sap si tornaran a ser el partit frontissa o l’esperança del PP per a no dependre de Vox.
