10.08.2025 - 21:40
Continuem la sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat, d’una manera o d’una altra, els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. Ja hem visitat Tabarca amb L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; Sueca, amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli; la Palma d’Ebre, amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals; i Arnes, amb Les Bruixes d’Arnes, de David Martí. També ens hem desplaçat fins a la Mallorca interior i, segurament, la més desconeguda amb El temps de les magranes, de Caterina Karmany; i vam continuar els viatges insulars amb Soldats abandonats, de Gavino Balata, situada a l’Alguer. Tornem a terra ferma, a una de les àrees més singulars del país, amb Guilleries, de Ferran Garcia, i el territori homònim, però amb una aturada primer a Taradell, un altre escenari principal de la novel·la. La setmana vinent serà el torn del Pallars Sobirà amb Una tempesta, d’Imma Monsó; visitarem el país dels Pirineus amb Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat; i acabarem al Conflent amb Canigó blues, de Carles Sarrat. Hem intentat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen aquests últims quaranta anys llargs de producció literària del país. Esperem que vagi de gust.
El viatge literari d’avui presenta un problema geogràfic important i a la vegada es converteix en un banquet per als amants de la bona literatura. Vagi això per endavant abans d’endinsar-nos en el particular univers de Ferran Garcia i d’aquest Guilleries, que el 2022 es va convertir en un dels principals èxits literaris del país que la gent es recomanava amb el boca-orella que mai no falla i que, a més, venia avalat per la pàtina de qualitat que impregna els llibres de Males Herbes, l’editorial que va publicar el text i que compta amb un dels catàlegs més originals, arriscats i suggeridors del conjunt d’editorials independents catalanes nascudes i crescudes aquests darrers tres lustres.
Guilleries té per protagonista principal en Boi i com a escenari Taradell i els boscs de la Plana de Vic i de les Guilleries, aquest sorprenent conjunt natural que ara alberga dos pantans, el de Sau i el de Susqueda. Aquest darrer és un dels espais naturals més inquietants d’un quan temps ençà, com palesa a bastament el llibre de Tura Soler El pantà maleït. Ferran Garcia va néixer a Taradell el 1971 i en llegir el seu llibre és inevitable pensar en uns altres mestres de la descripció de la vida rural i les seves violències, com són Antoni Pladevall i Arumí (Taradell, 1961) i Emili Teixidor (Roda de Ter, 1932-2012), tot i que en el cas de Ferran Garcia hi ha una capa de misteri i de poesia que ho embolcalla tot.
L’època en què transcorre l’acció són els últims anys del segle XIX. La contrada ha estat escenari d’algunes de les principals crueltats de les guerres carlines i en Boi encara en viurà les darreres violències i conseqüències quan en el seu camí apareguin bandolers, emboscats i més gent de malviure. Aquesta violència és un dels temes que ha impregnat la narrativa catalana contemporània d’ençà de fa un temps, que ha cercat en la ruralitat i la seva reinterpretació una font d’inspiració de primer ordre i d’èxit inesperat, com pugui ser Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, una altra autora osonenca (Malla, 1990) d’una altra generació molt diferent de la de Garcia, però que comparteix no tan sols alguns escenaris, sinó també imaginaris semblants, ja que en el llibre de Garcia també hi ha una presència molt interessant de diferents elements de la nostra mitologia més ancestral.
Amb tot això, el paisatge de Taradell, els dels boscs de la Plana, el de les Guilleries, aquesta violència tan explícita, la descripció bellíssima del paisatge de la zona, els cavalls, la mitologia i uns personatges totalment inquietants, Ferran Garcia ha creat una petita obra mestra que la mateixa editorial no dubta a qualificar de western crepuscular. Un western absolutament diferent, sense desert ni grans planes, i que podria entroncar perfectament amb obres mítiques del gènere (amb molts més referents cinematogràfics que no pas literaris). Seria com si agaféssim Grup salvatge, de Sam Peckinpah; Sense perdó, de Clint Eastwood; i Valor de llei, dels germans Coen, i els passéssim per una batedora juntament amb alguns llibres de Cormac McCarthy, com ara Tots aquells cavalls o No és país per a vells, i els de Daniel Woodrell. El resultat seria quelcom d’espectacular, intens, brutal i, segurament, la cosa més propera a Guilleries que podríem trobar. I això és un elogi dels majúsculs.
“La Noia respirava boira. La xuclava pels narius i l’expulsava per la boca només per xuclar-la de nou unes passes més enllà, i tot això a un ritme constant. Caminava de pressa, provant de situar els peus descalços allà on no hi havia bassals. Unes roderes de carro havien dibuixat dos caminets al fang. S’hi acumulava un pòsit d’aigua bruta. En dies com aquell, amb la boira per tot arreu, Taradell era un món minúscul de la mida de quatre o cinc pams. Tot el que veies, amunt, avall, dreta i esquerra, estava dins d’aquells pams. Més enllà, la nit blanca. Com els talps, la Noia s’orientava pels sons, les olors i la memòria d’haver de passar per allà desenes de vegades. Entre penombres blanques, va veure les tres parets del molí vell que quedaven dempeus. Es veu que l’última carlinada l’havia esbotzat i ningú no tenia interès en arreglar-lo, la següent tornaria a fer el mateix. Algú, no sé on, havia decidit que el nostre poble fos liberal, tot i que ningú no ho era, de liberal, i cada dos per tres partides carlistes baixaven de les Guilleries, mataven algú i esbotzaven el molí. Es deia que l’última partida que va venir fou la que comandava Doña Blanca, tornant de la batalla d’Alpens. Jo això no ho sé, però si que sé que en aquell molí esbotzat hi passaven coses. La Noia, doncs, va aturar-se en veure les tres parets que quedaven dempeus, i va tancar els ulls. Més que el silenci va escoltar l’eco del silenci. Aquell so que he escoltat dins les coves buides, les barques enfonsades, el del peix mort surant al riu, el de la darrera brasa en apagar-se. Es va abraçar fort. Després va sospirar i va entrar per l’arc de la porta que encara s’aguantava. Tothom entrava per la paret enfonsada, però ella no, passar sota aquell arc que s’aguantava miraculosament l’ajudava a trobar la força necessària per fer el que havia de fer.”
Amb aquest fragment de la novel·la de Ferran Garcia comencem el viatge a la zona límit de les Guilleries, tot descobrint un dels llibres més ben valorats pel públic i la crítica d’aquests darrers anys i una contrada tocar de Barcelona amb molts encants que fan que la descoberta pagui la pena.
Com arribar-hi?
Taradell és un indret força ben comunicat. Si preteneu d’anar-hi en cotxe esteu a una hora justa des de Barcelona, i una hora i quaranta minuts des de Tarragona. Des de Lleida, una hora i cinquanta minuts, com si hi vinguéssiu des de Perpinyà, i una hora també des de Girona. Si voleu arribar-hi des de Vielha, teniu tres hores de trajecte, i dues hores i quart des d’Andorra. Des de València són quatre hores i cinc minuts, i des d’Elx, cinc hores i poc. Si hi voleu anar en transport públic ho teniu bé des de Girona i Barcelona, ben comunicades en autobús amb Vic. Una volta a la capital d’Osona, haureu de fer transbordament i agafar l’autobús fins a Taradell. El trajecte complet des de Barcelona, si teniu sort amb les combinacions, és d’aproximadament una hora i mitja en bus i dues en tren i bus.
Visita en un dia
Com bé sabeu, ens interessa que els llocs que us recomanem es puguin visitar en un sol dia i això ho podreu fer a Taradell sense gaires problemes. Un dels espais que heu de visitar és el centre cultural Can Costa, situat en una antiga fàbrica. Sempre hi ha exposicions interessants i, a més a més, acull la biblioteca pública Antoni Pladevall. La sala d’actes és on es fa anualment el festival Taradell Negre. Can Costa es va inaugurar el 1999 i l’edifici original era del 1927, tot i que l’actual és de la dècada del 1940.
La ubicació del poble permet de veure com és la transició entre tres espais geogràfics tan singulars i marcats del territori com són la Plana de Vic, el conjunt muntanyós i boscós de les Guilleries i el massís del Montseny. Tot plegat fa que els amants de les excursions i del senderisme puguin gaudir de nombrosos itineraris, entre els quals destaquen el castell de Taradell i les coves d’en Rocaguinarda. El castell és a uns dos quilòmetres i mig del poble i data del segle IX, tot i que s’hi han fet reparacions i restauracions. Les coves d’en Rocaguinarda són unes balmes situades a prop del poble que se suposa que van fer de refugi del famós bandoler Perot lo Lladre.
La nostra visita a Taradell passarà també per l’església parroquial de Sant Genís, que compta amb un important campanar d’estil llombard. El pas del temps no perdona i ara mateix és un edifici barroc neoclàssic que es va fer entre el 1755 i el 1765. Un incendi el 1904 i la profanació del temple el 1936 en el context de la guerra del 1936-1939 fan que no es puguin veure els retaules que hi havia.
La torre de don Carles és un altre dels elements arquitectònics que no us podeu perdre. Es va aixecar a mitjan segle XVI, quan el senyor de Taradell era Carles de Cruïlles i de Vilademany, i d’aquí en prové el nom. La podeu veure entre la plaça i els carrers d’en Quintana i de Guillem de Mont-rodon. Precisament aquest carrer està batejat amb el nom del templer que va fer de tutor del rei en Jaume durant la seva estada al castell de Montsó, on va rebre la formació i la preparació per a ser rei. La torre d’estil gòtic tardà tenia la funció de torre de guaita i de defensa i, possiblement, era el fonament d’una obra de fortificació. Va servir fins a temps moderns com a presó del terme.
Per acabar, us proposem també una visita al parc de la Font Gran, situat a la part baixa del poble, a la riba de la riera de Taradell. La font és del 1790, una vegada canalitzada l’aigua de la zona que sortia de les roques i que fou un dels elements clau en la conformació del nucli, ja que abastia d’aigua els molins. Veureu que té set brocs de metall i un cap de lleó de pedra al centre. En aquest parc hi ha un arbre monumental, un plataner molt corpulent i més que centenari.
El plat que no us podeu perdre
És difícil de destacar un sol plat de la variada gastronomia de la zona de les Guilleries o de Taradell i, per tant, us recomanarem uns quants elements variats per a incloure en les vostres propostes gastronòmiques. Les castanyes de Viladrau tenen molta fama i són molts els plats que s’hi poden cuinar, però us proposem una crema de castanyes a la qual podeu afegir un altre element clau de tots aquests boscs: la trumfa negra. Aquest producte de gran vàlua també el podeu fer servir en molts plats, des del més senzill, com pugui ser la truita de patates amb trumfa, fins a coses moltes més elaborades, com ara el rissotto de bolets amb trumfa. I, és clar, no podem deixar d’esmentar la gran varietat d’embotits de la contrada: llonganisses, fuets, somalles i secallones per a tots els gustos, que s’acompanyen amb un deliciós pa amb tomàquet fet al forn de llenya. No us oblideu de tastar el pa de coca. També són clau els bolets quan és temporada. El que és segur és que no ens morirem de fam!
L’anècdota
Guilleries és un llibre que ja ha transcendit l’àmbit popular, el de les ressenyes en premsa i el boca-orella, i ja ocupa un espai a l’acadèmia. Mariona Fontseré va presentar al primer congrés de novel·la negra Vic Negre, de la Universitat de Vic, la ponència “Western a la plana: una lectura de Guilleries i Sau, de Ferran Garcia”. Explicava Fontseré: “Ambdues novel·les, especialment la primera, han circulat sota l’etiqueta de western. Es tracta de pensar les potencialitats i les limitacions d’aquest gènere, molt localitzat geogràficament i temporal, i de quina forma s’adapten els seus codis a un altre espai geogràfic. Aquests westerns no tenen lloc al llunyà oest dels Estats Units, sinó que se situen a Taradell, a Sant Romà de Sau, a Vic. En aquest sentit, cal tenir en compte els codis preexistents en la tradició catalana, amb els quals conviurà el codi del western i pels quals es veurà afectat. Amb quines tradicions del polisistema local, català, dialoga l’obra de Garcia? I amb quines altres tradicions externes? I encara més: quins camins i quines possibilitats obren aquestes novel·les en la tradició catalana d’ara endavant?” Haurem d’esperar a la publicació de les actes per poder veure els camins que obre Garcia i com els ha estudiat Fontseré.
