Una de les il·lustracions de Joan Junceda al llibre.

Segurament tots nosaltres associem el nom de Josep Carner a la poesia. No és debades que en la seva època fos considerat el príncep dels poetes, però també va fer incursions en la narrativa, l’assaig i el periodisme, com tants altres homenots del seu temps. Fruit d’aquesta dèria i d’aquesta passió grafòmana, Carner va publicar el 1922 el llibre La creació d’Eva i altres contes, que cent anys després ha recuperat Edicions 62.

Carner va publicar quatre volums de prosa: Les planetes del verdum, el 1918; Les bonhomies, el 1925; Tres estels i un ròssec, el 1927, i aquest que ara es recupera i que és considerat unànimement el millor de tots quatre, el 1922. És format per vint-i-quatre relats que ja s’havien publicat a la premsa i alguns altres que eren inèdits.

Segons l’editor Jordi Cornudella, aquest és “el gran llibre de contes d’uns dels escriptors més notables que hi ha hagut mai a Catalunya, i, a més, és l’únic llibre de ficció narrativa de Carner, a part d’algunes provatures juvenils”. En aquesta edició, Marcel Ortín ha esmenat els errors del volum de 1922 tot tenint en compte els texts que Carner havia publicat a la premsa. A més, s’hi recuperen les il·lustracions de Joan Junceda i Xavier Nogués, de manera que també es fan valer ambdós il·lustradors.

Una prova de la genialitat de Carner és al pròleg que endreça al seu amic Bonaventura Sabater, on escriu: “No negaré pas que hom pugui formular certes objeccions psicològiques contra els nerviosos fumadors de cigarreta i certes objeccions estètiques contra els embadalits fumadors de pipa. Però els fumadors de cigars com vós i com jo em semblen aproximadament inatacables. Allò que nosaltres fumem no és pas una mixtura de paper i de tabac, o de tabac i de brossa adventícia de la butxaca, sinó aquella pura i ben curada i delectable fulla que, diran els metges el que voldran, és molt més salutífera que el més gran nombre d’aigües, olis, polsims, que els apotecaris conjuminen en una sospitosa clandestinitat. Tinc la impressió que els fumadors de cigars formen una categoria humana excel·lent i, per què no dir-ho, agençadora. Un senyor que fuma un bon havà pot comparar-se en excelsitud a una senyora en décolleté. De fet, hom ens mira amb aquella certa simpatia respectuosa que demostra que l’home no és pas, nadiuament, un animal bolxevic. Som els Cavallers del Reialme del Fum, que és un reialme més positiu que no pas els de terra i pedruscall, estirats recelosament entre unes quantes fronteres.”

Presència constant a la premsa

Aquest enginy en la prosa de Carner podria sorprendre avui dia, i segurament serà així per a molts lectors, però per als ciutadans de la segona i tercera dècades del segle XX Carner era un dels prosistes més destacats de la premsa catalana. L’escriptor va començar col·laborant a la Veu de Catalunya i després llogà la ploma a la Publicitat. D’aquí en van sortir els volums de proses i els relats que ara tot just han fet cent anys. Carner escrivia als millors diaris i els més venuts del moment, cosa que li generà una gran capacitat d’influència i també un públic fidel als seus articles.

La publicació de La creació d’Eva i altres contes és un dels colofons de la commemoració de la mort de l’escriptor, el 1970. Cornudella afirma que, amb aquest llibre, Edicions 62 compleix un dels seus objectius principals: la difusió dels clàssics de la literatura catalana. Aquesta nova edició de Marcel Ortín posa en mans dels lectors uns texts confiables que recuperen el gran prosista que també va ser Carner.

L’any Carner va coincidir amb els moments més durs de la crisi sanitària originada per la covid-19, cosa que va fer que bona part dels actes prevists se suspenguessin o fossin deslluïts.

Josep Carner i Puig-Oriol va néixer el 1884 a Barcelona i va morir a Brussel·les el 1970. A més de poeta i de prosista, va excel·lir com a traductor i autor de teatre, va ser un dels primers introductors de les novel·les de Georges Simenon a casa nostra i un dels grans usuaris de pseudònims catalans, els especialistes diuen que en va fer servir quaranta-nou.

La vida atzarosa i enfeinada del príncep dels poetes

Carner tenia una gran capacitat de treball, com ho demostra el fet que es va llicenciar en dret el 1902 i dos anys després en filosofia i lletres. Abans d’acabar el segle XIX ja havia guanyat –a només quinze anys– el primer premi literari als Jocs Florals de Barcelona, guardó que va aconseguir tretze vegades més. El 1911 ja era membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, havia dirigit nombroses publicacions i fins el 1921 es va guanyar la vida amb la literatura i les traduccions. El 1906 va publicar un dels llibres més importants, Els fruits saborosos. A principi de segle es va guanyar el sobrenom de príncep dels poetes, però com que la poesia no bastava per a viure, va haver de traduir a escarada un munt d’obres de tots els gèneres.

També va excel·lir en la traducció. Les seves versions de grans clàssics anglesos com ara Dickens, Shakespeare, Mark Twain i Lewis Carroll, i francesos com Molière, són encara tot un referent.

El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa, amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep. El 1920, després de la mort de Prat de la Riba, per a qui havia treballat durament en la renovació del periodisme polític, es va presentar a Madrid a unes oposicions al cos consular i, el març del 1921, va començar la carrera diplomàtica: va marxar de Catalunya cap a Gènova per a instal·lar-s’hi amb tota la família com a vice-cònsol d’Espanya. Va viure-hi fins al 1924. Com a diplomàtic, va exercir a Gènova, San José (1924-1926), le Havre (1927-1932), Hendaia (1932-1934), Beirut (1935-1936), Brussel·les (1936-1937) i París (1937-1938). La primera dona es va morir el 1935, mentre eren a Beirut, i es va tornar a casar amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet. Amb l’arribada de la guerra del 1936-1939, Carner es va mantenir fidel a la República (va ser un dels pocs diplomàtics a fer-ho) i es va haver d’exiliar des del 1939. L’exili va comportar que alguns dels títols més importants es publiquessin molt després de ser escrits. Per exemple, Nabí, del 1938, no es va publicar fins el 1941, a Buenos Aires.

A Mèxic, on va estar exiliat del 1939 al 1945, es va integrar a la vida cultural del país i per guanyar-se la vida va tornar a la traducció i a les feines editorials, a més de fer classes. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, va tornar a Europa i es va instal·lar a Brussel·les, on va ensenyar llengua i història de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d’Europa de Bruges.

L’abril del 1970, vell i malalt, Carner va fer una visita fugaç a Barcelona, després de trenta anys de no haver-hi estat i de quasi cinquanta de no residir-hi. El 4 de juny de 1970, pocs dies després de la visita, es va morir a Brussel·les.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.