“Em fa molta por el futur”: els desallotjats del B9, sense alternativa

Ja són quarts d’onze del matí, però al barri de Sant Roc de Badalona continua fent molt de fred. La matinada ha estat molt pitjor, i fa dies que la pluja i les baixes temperatures no tenen aturador. Costa d’imaginar-se com ha de ser passar una sola nit al carrer, però al campament de la sortida 210 de la C-31 ja n’hi han passades quatre. Desenes de desallotjats de l’antic institut B9 continuen acampats ací, sense sostre, sense novetats, sense lloc on anar ni esperança de tenir-ne. De moment, també sense cap resposta de les administracions ni una mínima alternativa residencial. Els quatre-cents desallotjats s’han dispersat pel municipi, en alguns casos ajudats per entitats socials i iniciatives solidàries que ofereixen un sostre temporal, però que no són ni tan sols una solució a curt termini.

Sota el pont, s’han anat acumulant desenes de tendes de campanya primes i petites, i a part de quatre palets per a seure i unes piles de roba donada no tenen gran cosa més. Han de dormir pràcticament a terra, dins les tendes, i allò que més els ha fet la guitza ha estat la pluja, que ho ha anat deixant tot xop i que ha fet caure malalts alguns acampats. Ben aviat, unes voluntàries els han dut entrepans i cafès, però no donen l’abast i se’n fan creus que ni tan sols hi hagi uns lavabos portàtils que garanteixin una higiene mínima.

“Una esclavitud mental”

“Això és una esclavitud mental, ens volen destruir el cervell. Això no són drets humans”, diu en Hammed, que fa un mes que va arribar de Gàmbia. “Fa quatre o cinc dies que no dormim bé, que no ens dutxem, que no mengem bé. Ens tornarem bojos. Hi ha molta gent cada vegada més estressada i desesperada.” La ràbia, la incomprensió i la tristesa són sentiments comuns entre els acampats. “Estem al carrer des de dijous, amb pluja, fred i mal al cor”, explica l’Amadou, que va venir del Senegal fa vint-i-un anys. “Hem dormit sobre l’aigua, ens hem llevat molls. Falten banys, mantes…  No tenim cap ajuda perquè l’alcalde diu que no hi destinarà ni un euro. Per sort, els veïns no s’aturen i ens porten roba i menjar. No tots ens donen suport, però molts sí. L’alcalde ens ha decebut molt, no té humanitat. Ara mateix em fa molta por el futur.”

A més, algunes de les pertinences dels acampats van restar a la nau quan la policia la va desallotjar, i no les han pogudes recuperar. “Tinc això que porto posat i prou. Tota la roba que tenia es va quedar allà”, explica en Mamadou, que va venir fa quinze anys del Senegal. “El meu telèfon es va quedar a la nau i fa cinc dies que no puc parlar amb la meva família, no saben què m’ha passat”, afegeix en Hammed.

Cadascú té una història diferent, però hi ha molts punts en comú. N’hi ha que, malgrat que fa molts anys que són aquí, no han pogut regularitzar la situació i s’han trobat obligats a vendre ferralla. És el cas d’en Mamadou: “Fa quinze anys que sóc aquí i no tinc papers. Abans venia al top manta, però la policia ens perseguia i vaig haver de dedicar-me a la ferralla. Vaig venir fa vint-i-un anys, la meitat de la meva vida, i sempre he anat empitjorant, cada dia pateixo”, explica l’Amadou. “Si tinguéssim papers treballaríem i tindríem una vida normal. Volem una nòmina i pagar seguretat social, com tothom.”

En alguns casos, malgrat aconseguir la regularització, també hi ha dificultats. “Tinc amics amb papers que treballen i paguen impostos i que igualment no troben un lloguer perquè són negres”, explica en Hammed. “Per a mi venir fins aquí ha estat molt dur. He passat per un munt de països i he travessat el Mediterrani. No sé nedar, però he arriscat la vida per trobar un futur millor. He perdut amics pel camí, i pràcticament em perdo a mi mateix. I ara em veig pitjor que no estava. Vaig venir a buscar feina, a ajudar la meva família, a pagar impostos. No som criminals, ens llevem cada dia per dedicar-nos a la ferralla. No sé on anar, no tenim feina, no tenim menjar, no tenim diners, no tenim res.”

Alh Saity, que ha vingut a donar suport, sí que té una feina i un lloc on viure, però igualment constata aquestes dificultats: “Sóc aquí des de fa vint anys i no tinc papers. Tinc família i els envio diners, però no els puc veure. Tinc un fill de vint-i-set anys i no el puc veure. Jo no puc marxar i no vull que ell vingui.” Va viure a la nau del B9 fins l’any passat i explica que intentava que la convivència fos bona, però la situació, amb tanta quantitat de gent en situació d’exclusió social, era complicada. “Vigilava que ningú no es barallés, però alguns no m’escoltaven.”

La visió dels veïns

Un altre punt en comú que destaquen tots els acampats és un gran agraïment als veïns. Malgrat episodis com el blocatge d’abans-d’ahir a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat perquè els desallotjats no hi poguessin dormir, remarquen que molts altres veïns sí que els han ajudats. És el cas de l’Ana, que els ha dut roba i cafè de bon matí. “Hi ha gent que tant li fa tot, ja no som humans… Alguns poden haver comès delictes, però no la majoria, ni tots els qui en cometen vénen de fora. Quina pena haver de passar tant de fred i que no importi a ningú”, lamenta. Però alhora entén el malestar d’alguns veïns arran pels conflictes viscuts a la nau. “Entenc el seu malestar. Tots sabem que són aquí, però ningú no els vol tenir a prop de casa seva. És molt i molt trist.”

No els ajuden tan sols veïns de Badalona. En Jordi, de Vallirana, ha anat fins al campament a servir cafès després de veure per la televisió, impotent, com dormien al carrer. “La situació és crítica i fa falta que la gent s’hi impliqui més, s’ha de fer pressió social, això és inhumà. No pot ser que hi hagi gent que no vulgui que una església doni sostre a persones.”

Però no tothom ho veu de la mateixa manera. Al barri de Sant Crist, a uns cinc quilòmetres, alguns veïns mostren malestar per l’ocupació de l’alberg municipal de Can Bofí Vell, que va tancar el maig del 2024 i que ara acull una desena de desallotjats que, sense aquest sostre, també haurien de dormir al carrer. Fora d’aquest antic alberg, no hi ha pràcticament moviment, més enllà d’alguns vianants que fan petar la xerrada. En menys d’una hora, dues discussions entre veïns. Alguns repeteixen tòpics racistes i no volen que els immigrants hi siguin. Uns altres els paren els peus, responen amb insistència i recorden la brutalitat i la gravetat de la protesta d’abans-d’ahir.

Precisament davant la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat patrullen uns quants agents dels Mossos d’Esquadra. Una dona se’ls acosta, preocupada: “Jo no sóc racista, però, si us plau, que no vinguin aquí.” Passen els dies i l’administració no respon. Mentrestant, l’extrema dreta alimenta allò que sempre li funciona i que en barris empobrits és fàcil de fer esclatar: la guerra de l’últim contra el penúltim.