Denigrar el càrrec fins el dia de la dimissió: Carlos Mazón s’ofega en el seu relat

Ni en el moment de la dimissió va tenir grandesa. Carlos Mazón va renunciar al càrrec de president de la Generalitat en un discurs en què no va pronunciar en cap moment el verb dimitir. El va substituir per una frase que volia sonar a confessió, i va dir que ni ell ni la família no podien més, i que algú altre li havia de prendre el relleu. No es trobarà mai en cap arxiu ni hemeroteca la veu de Carlos Mazón conjugant en primera persona el verb dimitir. Va deixar el càrrec sense ganes, convençut que ho havia fet tot bé, i amb la seguretat que encara li queden molts dies d’ocupar el càrrec en funcions. A més, passe què passe, si no es convoquen eleccions, continuarà essent diputat i, per tant, conservarà l’aforament. El nàufrag ha caigut del iot, que és la presidència, però s’agafa a un flotador, que és l’acta de diputat. Tot sota control, de moment.

Mazón es fa la víctima

Però abans d’arribar a aquest punt del discurs, Mazón va repetir tots els tics de les compareixences sense preguntes que ha fet fins ara. També tot allò que ha dit en les entrevistes que ha fet del Nou d’Octubre ençà. Com a premissa, va enumerar tots els esforços que s’havien fet en la recuperació i reconstrucció.

I es va fer la víctima. Va dir que havia estat un any molt dur, que alguns havien convertit en esport nacional dir-li assassí, que havien dit que estava incomunicat, que tenia el mòbil apagat. Després, va treure el comodí del masclisme per referir-se a aquells que feien referència al dinar tan llarg amb Maribel Vilaplana, i que allò que va passar el 29 d’octubre ho durà sempre damunt.

En acabat, va repetir les mateixes expressions que ja va dir el 15 de novembre en la compareixença de les Corts, com ara “tsunami inimaginable” o “revolució meteorològica”. Sintagmes vells i desgastats, com si no hagués succeït res en tots els mesos que han passat, com si no s’haguessen descobert informacions sobre el seu capteniment.

A continuació, va atacar, com ha fet d’ençà del primer dia, les agències estatals AEMET i Confederació Hidrogràfica del Xúquer perquè, insisteix a dir, no van avisar d’allò que venia. I va dir assassins als seus responsables amb el truc retòric de dir “jo no els diré assassins, als responsables”.

I, en acabat, va carregar totes les culpes al govern espanyol dient que no havia enviat ajuda, que no havia posat diners en la reconstrucció, i que tot el que s’havia fet havia estat gràcies a la Generalitat. Va obviar que, segons el visor que s’ha posat activat fa poc, el govern espanyol ha consignat 16.000 milions, dels quals n’ha executats prop de 8.000, la meitat dels quals, del Consorci de Compensació d’Assegurances.

Guanyar el relat com a sinònim d’engalipar el personal

Tot això formava part de l’estratègia per a guanyar això que en diuen el relat, que, normalment, es pot traduir com “la manera d’engalipar el personal”, és a dir, gastar moltes paraules i molt de temps per a contar alguna cosa perquè el receptor del missatge ni tan sols tinga temps de contrastar-ho amb la realitat. Però quan la realitat és tan tossuda com la que es viu al País Valencià, qualsevol relat inventat va destinat a fracassar. Això li ha passat a Mazón, ara ja president en funcions. L’ha aguantat un any i cinc dies, però després s’ha fos.

Per fer esclatar aquesta bombolla, n’hi havia prou de traure el cap i observar. Ahir va ser un dia paradigmàtic. Mentre Carlos Mazón feia aquest discurs on va ser incapaç de pronunciar la paraula “dimissió”, al món real passaven dos fets que el desactivaven immediatament.

Un és que al jutjat de Catarroja compareixia la comunicadora amb qui es va entaular el 29 d’octubre, quan Utiel ja es negava. Davant la jutgessa, Maribel Vilaplana va dir que, durant tot l’àpat, Carlos Mazón va mantenir una actitud distesa, que no tenia pressa, que “van passejar”, que quan la va acompanyar a l’aparcament parlaven de futbol. Mazón, al discurs, va dir que admetia l’errada política de no anar-se’n a corrents a Utiel. Però és que la distensió amb què alternava els plats i les telefonades li va impedir, per exemple, de trucar al batlle d’Utiel.

Un altre fet que passava en el món real, en el de la gent que no té una actitud distesa quan li diuen que el seu poble s’ofega, un grup de familiars de víctimes de la gota freda eren dins un TGV cap a Madrid perquè avui compareixen al congrés espanyol. La cambra els cedeix l’altaveu de la comissió d’investigació sobre la gota freda perquè puguen explicar què va passar aquell dia, quan elles vivien amb angoixa, encara sense saber què els esperava.

Les víctimes, que fa un any que demanen insistentment la dimissió de Carlos Mazón, reivindiquen la renúncia com un èxit propi. Un èxit de la seua tenacitat i resiliència, i del suport de la societat valenciana que els ha fet costat. Però no estan satisfetes de la comunicació que Mazón va llegir ahir al Palau, amb tot el seu Consell capcot, amb cara de circumstàncies, sabent que quan el president signàs el paper de renúncia al càrrec i es publicàs al diari oficial, ells també estarien en funcions.

Carlos Mazón amb prou feines es va referir a les víctimes, va ser de passada, per complir l’expedient, però no hi havia cap tret de sinceritat quan va dir que tenen tot el dret d’expressar-se com creguen adient. Això no s’avé gaire bé amb les acusacions de politització o de falta de representativitat que els ha atribuït ara i adés. Per això qualificaren d’indigna aquesta declaració. En les manifestacions criden “Mazón dimissió” i “Mazón a la presó”. La primera part ja l’han assolida. Els falta la segona, i ara continuaran la batalla judicial.

De fet, una representació de les associacions es va concentrar ahir al vespre a la Porta dels Apòstols de la catedral de València, al mateix lloc on es reuneix el Tribunal de les Aigües, per impartir justícia.

Encara més als braços de Vox

Abans de comparèixer davant els mitjans de comunicació, Carlos Mazón va telefonar al dirigent de Vox, Santiago Abascal. En la part final del discurs, va apel·lar a la majoria de la cambra “que, clarament, van votar els valencians”, perquè elegesca el seu successor. Es va referir a la majoria “viva, vigent i en marxa”. És a dir, incloïa els seus quaranta diputats i els tretze de Vots.

Mazón no va telefonar als síndics del PSPV i de Compromís per anunciar-los, per pura cortesia, què era a punt de fer. En el discurs tampoc no els va citar, sinó per a dir que s’han instal·lat en l’insult; ni els va demanar, ara que ell ja no serà un destorb, d’obrir un període de col·laboració institucional i acordar diversos aspectes de la reconstrucció. En compte d’aplanar el camí al seu successor, Carlos Mazón li va posar deures i, com a llegat, li va deixar un enfrontament irremeiable amb l’oposició.

Carlos Mazón va trucar a Santiago Abascal, amb qui té molt bona relació personal, per a pidolar-li el suport dels tretze diputats de Vox a les Corts. Això vol dir que no caldria convocar eleccions i ell no perdria l’aforament que mantindrà, perquè tan sols renuncia al càrrec de president, no al de diputat. És molt probable que Vox acabe investint el candidat proposat pel PP, però en canvi d’un preu molt car. De fet, José Maria Llanos, el síndic ultra a les Corts, ja va demanar ahir que, de moment, el PP s’aclaresca internament i que, mentrestant, la seua única línia de treball és defensar les idees de Vox. D’ençà del 29 d’octubre del 2024, aquesta tasca els va eixint redona, perquè el PP els dóna tot el que volen. A més, els sondatges els somriuen, i si no voten el candidat del PP i s’arriba a eleccions avançades, Vox podria cobrar un bon botí en forma de diputats i, per tant, de poder per a imposar la seua doctrina negacionista del canvi climàtic, d’oposició frontal a la rebuda de menors immigrants, de denigració de la llengua…

Que el PP s’aclaresca

Quan Llanos va dir això en el passadís de les Corts, encara tenia els dits bruts de tant de sucar pa en la ferida oberta del PP. Carlos Mazón va anunciar dijous passat que obria un temps de reflexió. Les escridassades dels familiars de les víctimes al funeral d’estat li van fer veure, clarament, que no podia continuar. Durant el cap de setmana ha estat tancat a Alacant amb els seus col·laboradors més estrets per a dissenyar una eixida digna, després d’un any d’aferrar-se al càrrec com una pegellida. El Partit Popular espanyol ja havia marcat una distància sideral amb Carlos Mazón. Diumenge va parlar unes quantes voltes amb Alberto Núñez Feijóo perquè no arribaven a cap acord sobre la fórmula de fer efectiva la dimissió. Feijóo volia que ho anunciàs diumenge mateix perquè si ho feia l’endemà, com així va ser, taparia totes les notícies sobre el judici al fiscal general de l’estat que començava ahir. Però Mazón tenia uns altres plans, perquè allò que li interessava era tapar la compareixença de Maribel Vilaplana al jutjat de Catarroja.

Ahir, davant els dirigents del partit, Alberto Núñez Feijóo va defensar Mazón, però poquet. “No és un assassí”, va dir, i després va demanar que l’interinatge duràs poc.

A Madrid tampoc no va caure gens bé la reunió de divendres entre el secretari general. Juanfran Pérez Llorca i els tres presidents de les diputacions per a ungir com a successor de Mazón el president de la Diputació de València, Vicent Mompó. A Madrid volen que la successora siga María José Català, cosa que el PP valencià no vol de cap manera. A més, saben del cert que Vox no la votarà.

Per tot això, ni Mazón ni els dirigents del PP al País Valencià no han dit oficialment qui serà el candidat que proposaran perquè les Corts el voten. I per això el síndic els va demanar que s’aclarissen.