04.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 04.08.2025 - 21:45
Elx va ser a punt de tenir un temple egipci de 2.000 anys d’antiguitat al cor del seu palmerar. Era l’any 1968 quan Egipte va decidir de regalar a l’estat espanyol l’antic Temple de Debod com a agraïment pel seu ajut a l’hora de salvar els monuments de Núbia. Però allò que semblava una oportunitat d’or per a la ciutat es va convertir en una lliçó amarga sobre com funciona el poder a Espanya: Madrid es va quedar el temple, que cinquanta anys després sofreix un greu deteriorament que no sofriria a Elx.
Mig segle després, els experts donen de manera unànime la raó a Elx i expliquen que la decisió d’emportar-se el temple a Madrid no tenia sentit. L’egiptòleg Zahi Hawass, antic ministre d’Antiguitats egipci, ho va dir clarament: “El temple ha sofert més a Madrid en unes quantes dècades que no pas en tota la seva vida de 2.000 anys.” Una crítica demolidora que valida tot allò que la ciutat d’Elx va argumentar, sense èxit, perquè s’enfrontava al centralisme espanyol.
La gran oportunitat perduda
Tot va començar amb una gesta extraordinària. La construcció de la presa d’Assuan va amenaçar d’inundar 479 quilòmetres de la Baixa Núbia i els seus monuments mil·lenaris. La UNESCO va llançar l’operació de rescat arqueològic més gran de la història: cinquanta estats participaren en les operacions, que tingueren un cost global de 80 milions de dòlars de l’època.
L’estat espanyol, sota la direcció de l’arqueòleg Martín Almagro Basch, hi va contribuir de manera significativa amb quatre campanyes d’excavació a Egipte i tres al Sudan. Com a recompensa per aquells esforços, el 1968, el president egipci Nasser va regalar quatre temples als països que més havien ajudat: Debod per a l’estat espanyol, Dendur per als Estats Units, Taffeh per als Països Baixos i Ellesyia per a Itàlia.
Però aquí va començar el problema. Mentre tots els altres països van allotjar els seus temples en museus amb condicions controlades, Espanya va decidir de col·locar el temple de Debod a l’aire lliure al centre de Madrid, cosa que violava les condicions expresses d’Egipte, que especificaven que “no podia de ser exposat a l’aire lliure sota cap circumstància”.
Els arguments d’Elx: lògica pura
El batlle d’Elx s’havia avançat i havia proposat de bon començament que, si el temple anava a l’estat espanyol, Elx era la ciutat ideal per a acollir-lo. D’aquesta manera, el 22 de febrer de 1966, dos anys abans que Egipte formalitzés la donació, la Comissió Permanent municipal va aprovar una moció que declarava la ciutat com el “lloc ideal” per al temple.
Els arguments eren tan sòlids que avui semblen encara de sentit comú. Primer, el clima: mentre Madrid tenia un clima continental extrem amb temperatures de -10°C a 40°C, tretze dies de gelada anuals i oscil·lacions d’humitat del 59% al 90%, Elx tenia un clima mediterrani estable entre 6°C i 31°C, amb una humitat entre 52% i 72%. Exactament, el que necessitava un monument egipci acostumat al clima desèrtic.
Segon, el paisatge: el palmerar il·licità oferia un marc visual únic, amb 200.000 palmeres que recreaven l’ambient egipci original. Un context autèntic impossible de trobar en cap altra ciutat europea.
Tercer, la justícia cultural: si Madrid retenia la Dama d’Elx, com a mínim, el Temple de Debod podria ser una “compensació moral” per a equilibrar la concentració del patrimoni cultural a la capital espanyola.
La ciutat va mobilitzar suports de tot arreu. Els arxius municipals encara conserven un expedient complet amb cartes de diputacions provincials, ajuntaments, entitats culturals i particulars que donaven suport a la candidatura il·licitana. Fins i tot, la V Assemblea Nacional d’Orientalistes, l’única associació científica d’estudis orientals, va votar per majoria que el temple s’instal·lés a Elx.
Com Madrid va guanyar la partida
Però Madrid tenia una cosa que Elx no podia igualar: el poder polític directe i el centralisme espanyol. Carlos Arias Navarro, el batlle madrileny entre 1965 i 1973 –conegut com el “carnisser de Màlaga” pel seu paper repressor i torturador durant la guerra–, va mobilitzar tots els recursos del règim per robar el temple a la capital del Baix Vinalopó.
L’estratègia va ser brutal en la seva simplicitat: l’Ajuntament de Madrid va assumir tots els costos de desmuntatge, emmagatzematge i transport del temple, uns deu milions de pessetes de l’època. Una quantitat que ciutats com Elx no podien oferir, especialment quan la decisió es prenia en els despatxos ministerials de la capital.
Arias Navarro, que poc després fou ministre de Governació i president del govern espanyol, va convertir la inauguració del temple, el 20 de juliol de 1972, en una demostració de poder. El temple es va col·locar al parc de l’Oest, “prop del Palau Reial”, tot vinculant-lo simbòlicament amb les institucions centrals espanyoles. Per al franquisme, era una mostra d’obertura internacional i de reconeixement exterior, i això va pesar més que res.
El sistema que ho va fer possible
La decisió no va ser casual, de cap manera, sinó que va ser el resultat d’un sistema de centralització cultural construït meticulosament pel franquisme. José Ibáñez Martín, el primer president del CSIC creat el 1939, havia dissenyat un aparell cultural que concentrava tota la recerca arqueològica i totes les decisions culturals a Madrid.
Franco mantenia “una forma de govern completament centralitzada”, que encaixava perfectament amb el projecte. Totes les institucions culturals importants –universitats, museus, centres de recerca– estaven establertes a Madrid o controlades des d’allà. I quan arribava una oportunitat com el Temple de Debod, el sistema ho canalitzava automàticament cap a la capital. Un estil de fer que va continuar després de la mort del dictador, per exemple, amb la decisió d’instal·lar el Guernica a Madrid, malgrat la voluntat signada de Pablo Picasso mateix.
A més, Martín Almagro Basch, que havia dirigit les excavacions a Núbia, també era director del Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Un conflicte d’interessos estructural que va afavorir la capital. Madrid tenia la infrastructura museística –més de cent anys d’experiència arqueològica–, tot i que Elx tenia les condicions ideals de conservació.
Les conseqüències d’una mala decisió
El temps ha demostrat que Elx tenia raó. Els problemes van començar “els mesos següents a la seva inauguració el 1972”, segons que explica Alfonso Martín Flores, conservador del temple. El clima extrem de Madrid va començar a fer-hi estralls immediatament.
Els danys a hores d’ara ja són devastadors: el gel penetra en les microfissures de la pedra i les expandeix, les oscil·lacions tèrmiques causen estrès constant als materials, la humitat extrema promou la cristal·lització de sals que debilita l’estructura, i la contaminació urbana crea crostes de meteorització que alteren la composició química de la pedra.
Zahi Hawass va ser especialment dur. Va descriure l’exposició exterior com a “inconcebible” i va criticar l’enfocament espanyol com una “supervisió” inadequada del regal egipci. La seva crítica reflecteix el consens professional que els monuments egipcis requereixen entorns controlats, exactament allò que Elx havia proposat de bon començament.
La rectificació tardana i el preu del centralisme
El febrer del 2020 –48 anys després de la instal·lació– es van aprovar finalment uns plans per a cobrir i protegir el temple, aleshores ja molt deteriorat. Una rectificació que arribava massa tard però que confirmava tots els arguments originals d’Elx sobre la necessitat d’un entorn controlat.
Aquesta decisió tardana de construir una coberta protectora és un reconeixement implícit de Madrid que l’enfocament original d’exposició exterior era defectuós. Els experts de conservació van haver d’admetre, finalment, la necessitat de protecció que havia estat evident de bon començament. Però, tot i això, han passat cinc anys i no s’ha fet res.
Mentrestant, els altres tres temples egipcis regalats pels mateixos motius viuen còmodament en museus climatitzats. Dendur presideix una sala espectacular del Metropolitan Museum de Nova York, Taffeh està perfectament conservat al Rijksmuseum van Oudheiden de Leiden, i Ellesyia llueix impecable al Museu Egizio de Torí. Cap d’aquests temples, per cert, no és en una ciutat capital. Només Debod sofreix en la intempèrie madrilenya.
La història del Temple de Debod no és, doncs, únicament la crònica d’una oportunitat perduda per Elx. És el reflex perfecte de com funciona el centralisme: les decisions es prenen no pas per criteris tècnics o objectius sinó per proximitat amb el poder.
Elx tenia condicions climàtiques més bones, un entorn paisatgístic únic, l’entusiasme cultural necessari i el suport dels experts orientalistes. Però Madrid tenia Carlos Arias Navarro, el Ministeri d’Educació i la capacitat de mobilitzar deu milions de pessetes sense preguntar a ningú.
El resultat? Un monument de 2.000 anys sofrint més deteriorament en cinquanta anys a Madrid que en tota la seva història anterior. I una lliçó costosa, que s’hauria de tenir en compte en el debat sobre les pintures murals de Sixena, sobre què passa quan el poder polític s’imposa a la lògica tècnica.
[Aquesta notícia ha estat treballada per la redacció a partir del suggeriment d’un subscriptor de VilaWeb.]
