27.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 27.08.2025 - 21:49
Quaranta anys separen dos mons. El 28 d’agost del 1985, quan Òscar Cadiach, Antoni Sors i Carles Vallès plantaven la senyera al cim de l’Everest, Catalunya va viure un moment d’eufòria col·lectiva. Era la culminació d’un somni impossible, una aventura que havia costat anys de preparació, sacrificis enormes i que representava l’entrada del país al club més selecte del món alpinístic. Avui, quatre dècades després, aquella muntanya sagrada que tan sols els més agosarats gosaven desafiar s’ha transformat en allò que l’escriptor Will Cockrell anomena “Everest, Inc.”: una indústria multimilionària on qualsevol amb prou diners pot comprar l’experiència de tocar el cel.
Les xifres són esfereïdores i parlen per si soles. Si fins el 1953 –quan Edmund Hillary i Tenzing Norgay van fer el primer ascens oficial– l’Everest era una quimera inabastable, avui acumula gairebé 12.000 ascensions reeixides per més de 6.600 persones diferents. Tan sols aquesta primavera, prop de 800 alpinistes han fet cim i han convertit la ruta cap al sostre del món en una processó de clients que, segons els testimonis, “s’agafen a cordes fixes prèviament instal·lades, respiren oxigen emmagatzemat per una altra gent i viuen en campaments base amb catifes i calefacció”.
Del sacrifici èpic al xec de sis xifres
L’any 1985 marca el punt d’inflexió. Dick Bass, un milionari texà de 55 anys sense experiència alpinística significativa, va aconseguir allò que semblava impossible: comprar-se el camí fins al cim pagant 180.000 dòlars. “Va ser una aliança molt improbable. Cap guia de muntanya havia portat mai ningú a l’Everest assumint la responsabilitat explícita del seu èxit i seguretat”, escriu Cockrell. Bass no solament va fer cim: va demostrar al món que l’Everest era, al capdavall, una mercaderia.
D’aleshores ençà, la transformació ha estat meteòrica. Les expedicions militaritzades dels anys vint –aquelles que George Mallory i Sandy Irvine no van sobreviure el 1924– han donat pas a paquets turístics que poden arribar a costar 200.000 euros, els més exclusius. Hi ha clients que comencen l’aclimatació setmanes abans en bombolles de plàstic a casa seva. S’han documentat ascensions de cecs, amputats dobles i nens de tretze anys. La tecnologia ha domesticat la muntanya: prediccions meteorològiques precises, oxigen més lleuger i fiable, campaments de luxe.
Les cues de la mort i la tragèdia del 1996
Però aquesta democratització de l’impossible té un preu altíssim. Les imatges de les llargues cues d’alpinistes esperant el torn per a fer el cim en l’anomenada “zona de la mort” –per sobre dels 8.000 metres– s’han convertit en el símbol d’una degradació que va més enllà de l’esport. El 1996, l’any que Jon Krakauer va immortalitzar al seu llibre Into Thin Air, vuit alpinistes van morir en una sola tempesta, atrapats en un embús humà que els va impedir de fugir a temps del mal oratge.
“Amb tants escaladors a la muntanya, pràcticament fan cua a les parts difícils. Molts no arriben al cim fins a les tres de la tarda o més tard. I aleshores, com en aquest cas, arriba el mal oratge”, explicà. La paradoxa és cruel: la tragèdia del 1996, lluny de dissuadir els aspirants, va disparar la demanda. “Vaig baixar d’aquella muntanya, i tenia trucades de tot el món preguntant: ‘Puc escalar l’Everest?’”, recorda Todd Burleson, que va participar en el rescat.
Onze tones de brossa i un esquelet
L’impacte ambiental d’aquesta saturació és devastador. Tan sols l’any passat, el govern nepalès va finançar la retirada d’onze tones de deixalles, quatre cadàvers i un esquelet de la muntanya. Els excrements humans s’han convertit en un maldecap tan greu que ara les autoritats exigeixen als alpinistes que els recullin en bosses biodegradables.
El Nepal, conscient que el turisme de muntanya representa més del 4% de la seva economia i dóna feina estacional entre 40.000 treballadors i 50.000, ha decidit d’apujar les tarifes dels permisos d’un 36%. A partir del setembre, escalar l’Everest costarà 15.000 euros tan sols en taxes oficials, 4.000 més que fins ara. Però en un negoci en què els paquets poden arribar als 150.000 euros per a expedicions exprés de set dies, l’augment és gairebé anecdòtic per a una clientela que ha fet de l’Everest el seu parc temàtic particular.
La muntanya que creix mentre perd l’ànima
Hi ha una ironia geològica en tota aquesta història. Mentre l’Everest perd l’aura mítica, la muntanya continua creixent. Un estudi recent va mostrar que el sostre del món havia guanyat entre 15 metres i 50 aquests últims 89.000 anys a causa d’un fenomen d’erosió fluvial i rebot isostàtic. “L’impacte més gran probablement és per als escaladors, que han de pujar uns vint metres més fins al cim”, fa broma Matthew Fox, coautor de l’estudi.
Però aquests metres extra són irrellevants en una muntanya que ha perdut l’essència. “No tothom està preparat físicament i emocionalment per a escalar el cim. Això és faltar al respecte a l’Everest. Per això hi ha tants embussos al camí del cim”, lamenta l’alpinista nepalesa Purnima Shrestha. El ministre de Turisme del Nepal, Badri Prasad Pandey, prova de quadrar el cercle impossible: “Aquestes muntanyes són sagrades, i és el nostre deure protegir-les per a les generacions futures”, diu mentre el seu govern continua emetent centenars de permisos cada temporada.
L’Everest dels catalans: una gesta èpica avui irrepetible
Quan els membres de l’expedició catalana del 1985 van tornar a Barcelona, van ser rebuts com a herois nacionals. Havien aconseguit una fita que semblava impossible amb mitjans limitats, en un context polític advers i amb l’esforç col·lectiu de tot un país que es va bolcar en el projecte. Era una victòria de la voluntat, del sacrifici, de l’esperit d’aventura en estat pur.
Quaranta anys després, aquell Everest ja no existeix. La muntanya física continua allà, com més va una mica més alta, però l’Everest com a símbol de l’aventura humana, com a frontera última de l’impossible, s’ha evaporat. Krakauer ho va escriure amb lucidesa: “Provar d’escalar l’Everest és un acte intrínsecament irracional: un triomf del desig sobre la sensatesa.” El problema és que quan el desig es pot comprar amb un xec prou generós, quan la irracionalitat es converteix en un producte de consum, l’acte perd tot el significat.
Els catalans del 1985 van pujar a una muntanya sagrada. Els turistes d’avui pugen a un parc temàtic d’altura per tocar un cel que ja no té res de celestial. És el preu –literal i metafòric– de convertir l’heroïcitat en mercaderia.
