De la llengua vulgar, segons Pasolini

Arran del cinquantè aniversari de l’assassinat de Pier Paolo Pasolini, Edicions de 1979 editarà per primer cop, en català, Volgar’eloquio (‘Llengua vulgar’ o ‘Parlar pla’), a partir de l’edició de FPA-Edizioni del Fondo Antonio Piromalli (Roma, 2005), traduïda per Adrià Martín-Mor, amb un pròleg d’Íngrid Guardiola i un epíleg de Julià de Jòdar. El text, editat, successivament, el 1976 (Nàpols, Athena), el 1987 (Roma, Editore Riuniti) i  el 1999 (Milà, Mondadori), reprodueix l’enregistrament d’una conferència-debat, feta per Pasolini dotze dies abans de morir, en una sessió de treball sobre el tema “Dialecte i escola”, amb docents i alumnes a la biblioteca de l’Institut Giuseppe Palmieri, de Lecce. Oferim, seguidament, l’epíleg de la imminent edició en català.

I

La canalla del meu barri literari de Guifré i Cervantes (limítrof dels reals Progrés i Gorg de Badalona) disposàvem d’expressions autònomes per a cada joc: flendi (treure bales de fang d’un rectangle a cops de truca, una bola d’acer); dena (saltar en cadena sobre el burro amb distintes consignes per marcar l’oportunitat i rapidesa del salt, cantades pel primer de la fila –i. e. “estendre matalassos”); pare carabasser (“el pare carabasser, quan va vindre de la plaça, ¿què va portar?”); cavall fort; xarranca…, i així successivament. (Avui, si cerqueu “dena” a la xarxa, hi trobareu la definició del mot –“part del rosari”, “gra de collaret”… –  i l’eufemisme amb  què  vela  la  profanació del  nom de  Déu  –“vatua dena”, “me casu’n dena”… –, però cap referència al joc infantil.) Els diumenges, els carrers es despertaven amb la crida de les dones de davantal emmidonat (“Noieeees, matons…!”) i els dilluns tocava el torn del pellaire reclamant la pell del conill de l’arròs de diumenge (“¿Hi ha cap pell de conill?”). A la plaça Nova (avui, un no-lloc fantasmal), aprenies els mots de cada tribu productora (“de l’art, de l’art!”, cridaven les peixateres) i s’hi reproduïa el tracte individual de parada en parada i de dependenta en dependenta (al súper d’ara, la gent no hi fa vida col·lectiva, ni aprèn mots específics dels llavis dels venedors, perquè, de venedors, pròpiament, tampoc n’hi ha: el cas és que tampoc se solen freqüentar botigues): individu i col·lectivitat feien un tot que es desplegava amb mots, frases i cançons singulars a la feina, al futbol i el bàsquet, en festes i excursions: quan hi havia un bateig, els nanos cantàvem una cançó, que ara no passaria censura, reclamant al padrí el tribut obligat: “Tireu confits / que sou escarransits / si no en voleu tirar /  el nen (o la nena) es morirà.” I l’adaptació de termes estrangers (i. e., del futbol anglès, que, en el seu dia, en Puyal va recuperar per a les retransmissions de futbol) resumia la manera de convertir els sons a la llengua vulgar: “orsai” (offside), “friquic” (free kick), “corna (corner)”, “aus” (out)… Hi va haver un temps literari que podies viatjar d’anada i tornada entre Sinera (Arenys) i Susa (capital de l’imperi persa): “Torno a Sinera / amb galant, cotxe i cuinera”, li etzibava la concubina Basti al rei Assuerus en la Primera història d’Esther espriuana: avui, la distinció espacial i temporal ha desaparegut. El món contenia tots els mons particulars i cada món particular era un gra de la cadena del món. Això també ha desaparegut, perquè, de mons singulars, no en queden (i, per tant, tampoc els mots que els designaven), i la cadena és feta de denes tan uniformes que una de sola pot passar per totes. Aquest era el lament de Pasolini. I a la literatura li toca de preservar els mots genuïns rebuts al llarg dels segles de la llengua de la tribu. Caldrà seguir, doncs, el consell del vell pescador Arístocles al seu fill Euforió: “No t’allunyis gaire d’Ítaca ni, sobretot, l’abandonis, no perquè sigui la terra més bona sinó perquè és el teu únic veritable país. Sigues pobre, però no miserable. Treballa a mar, quan la contemplis de debò serena. I no oblidis que, tant si una modesta fortuna t’acompanya com si has de suportar contratemps i dolors, res no dura, tot s’esborra, els solcs dels rems i de la barca s’esvaneixen de seguida en la calma de la fosca o en la llum de l’aigua tranquil·la, i Euforió no és mai ningú, ni per comparança amb el destí que cregui més humil” (Salvador Espriu, Les roques i el mar, el blau). Pasolini hauria estat d’acord amb aquesta reivindicació conservacionista, pròpia d’una “dreta sublim” (no pas reaccionària). I també compartiria aquesta afirmació de Stendhal a L’abadessa de Castro: “la fibra artística […] viu sempre en les classes baixes”.

II

És interessant de constatar que, en aquesta conferència-col·loqui, Pasolini parli només de bascos –uns dies abans, s’havia produït l’afusellament de dos militants d’ETA –, irlandesos i corsos, en termes de reivindicació “separatista”, i no pas de catalans, tant més que en Carles Cardó era un independentista de pedra picada i alguna cosa n’hi devia dir arran dels seus contactes… (Aquí caldria parar esment en el fet que els pobles que no han pogut ser exterminats pel colonialisme, les persecucions o la imposició dels estats centralistes, com els gitanos, els jueus, els bascos, o els irlandesos, han reunit mite [creences] i logos [relat] en un tot indestructible, que, en el cas dels catalans, es va escindir amb la revolució industrial que va subordinar el camp a la ciutat, la pagesia a la indústria, i el pluralisme comarcal al centralisme de la capital.) ¿Què hauria dit, doncs, Pasolini, sobre el nostre Procés? ¿Quina “imatge poètica” s’hauria empescat per justificar aquella “forma no armada i no estúpida i no fanàtica d’extremisme i de separatisme”? ¿Ens atorgaria el dret moral de “separar-nos” com recomanava a la minoria albanesa de Calàbria? I, si ho hagués fet, ¿com ho lligaria, dialècticament i apassionada, amb la “realitat” viscuda –patida, com ell patia la situació italiana del seu temps– per nosaltres, a la manera que ell mateix la reivindicava com a raó de ser de les seves intervencions públiques? Un cop demostrada la intransigència bel·licista espanyola, ¿defensaria la necessitat de la “lluita separatista armada” en defensa “d’aquell pluralisme cultural que és la realitat d’una cultura”? ¿Seríem, potser, nosaltres, la gent catalana que vol conservar la seva llengua, un equivalent d’aquell dialecte del “subproletariat” liquidat per la uniformització no ja de la llengua unitària de l’estat italià (en el nostre cas, òbviament, l’espanyol), sinó per una cultura neocapitalista esdevinguda “global”, que també està destruint la singularitat de la pròpia cultura catalana, tal com l’havíem conegut (i conservat) encara durant la dictadura franquista, inclosa la parla popular i els dialectes al propi Principat? (En aquest sentit, l’hegemonia centralista de TV3 ha fet de la pluralitat del Principat una part alíquota del consumisme i la folklorització comarcals, de la mateixa manera que Pasolini lamentava la pèrdua de les cultures napolitana, romana, o friülana, víctimes del genocidi consumista italià de la televisió.)

La pretensió pasoliniana de protegir les llengües i literatures minoritàries introduint-les en l’escola mitjana superior té el seu correlat en la immersió del català a tots els nivells de l’ensenyament els anys vuitanta, un projecte veritablement democràtic (n’hi ha que en reclamen el retorn, si no fos, com recorda Lluís de Yzaguirre, que ja no tenim pares i mestres dels anys vuitanta) que amb prou feines haurà servit per formar unes generacions que ara veuen enfosquit l’horitzó material i cultural amb una llengua progressivament desagregada pel despotisme tècnic i la domesticació totalitzadora –fins a negar-ne la funció en la vida individual–, atiats per la invasió imperialista de l’anglès, les onades migratòries, i el consegüent enfonsament progressiu de l’estat del benestar a partir de la crisi de 2008.

III

Un apunt sobre el paper de l’estat. Les xarxes socials promouen, d’una banda, el solipsisme i l’entronització d’un jo, producte directe del consumisme (i. e.: avui dia, a YouTube, la publicitat envaeix qualsevol concert; la versió digital dels diaris ven publicitat amb informació intercalada), que creu no necessitar la política pública per protegir els seus interessos, llevat de les aportacions econòmiques via subsidis, pensions, etcètera, de l’estat. El ciutadà contemporani –em nego a dir-ne subjecte polític– accepta voluntàriament les doctrines deslegitimadores de la funció pública no pas com a projecte econòmic, sinó com a transmutació de l’estat en mútua d’assistència pública per deixar pas a una figura totèmica (dictador democràtic, i passeu-me el contrasentit), de la qual l’individu imaginàriament alliberat rebria dues gratificacions: una exaltació robinsoniana de la llei de natura (paradoxalment representada amb la negació del canvi climàtic i el retorn a l’explotació indiscriminada del medi ambient) i un exemple d’autopromoció que no coneixeria límits legals, ambientals, ni morals. Un programa que, en temps de dislocacions culturals i desmembrament de les institucions, reproduiria fidelitats feudals en forma de vincles entre els més forts (oligarquies globals) contra els serfs (masses empobrides, transportables i indefenses enfront de poders tribals, organitzacions particulars, màfies i extorsionadors) i l’extensió indefinida del seu poder sobre la terra (neomilitarisme). Així es conformaria un disseny totalitari basat en un “estat de coses” ideològicament representat en les figures de la por a la “delinqüència”, el “terrorisme”, l’“excés de govern”, la “immigració”, etc., per reclutar masses informes urbanes i suburbanes, en particular, que acceptin una lumpenpolítica a canvi d’una plena llibertat fantasiejada. ¿Què en diria Pasolini, d’aquest neofeixisme, que combina la repressió selectiva contra minories i opositors mentre la dictadura unipersonal clàssica rep el “consentiment democràtic” d’una massa esdevinguda mercaderia de les xarxes i de la propaganda del poder? I, en particular, ¿què en direm, a casa nostra, quan necessitem com l’aigua un estat que ens alliberi d’Espanya? ¿Es podria desentendre, aquest estat català de nova planta, de la seva funció pública reguladora i permetre el regnat de la llei de la selva capitalista entre la majoria social? Si fos així, el deliri de lliurar-se a una robinsonada no seria altra cosa que la fugida cap endavant d’unes víctimes del naufragi mundial, que, si alguna cosa ens ensenya, és que no queden illes on reconstruir un home edènic que no ha existit mai. Tot allò que passa en el món no ens és pas aliè: la forja del nou homo catalaunicus s’haurà de fer des del “desordre” del qual formem part, i el qual, mal que ens pesi, alimentem.

IV

D’aquí, partirien ulteriors consideracions entre alliberament nacional (“emancipació” del jou espanyol –per molt que el mot li semblés “envellit” a Pasolini– que permetés d’usar tota l’energia alliberadora per canviar la base reproductora del país) i nou paradigma civilitzador (¿retrocedir cap a un decreixement econòmic per poder avançar cap a una economia sostenible, justa, i alliberadora del treball explotat per uns pocs?), amb la conseqüència que hauríem d’establir, en primer terme, quin seria l’ou i quina la gallina. Amb tot això, vull dir que aquest llibre que teniu a les mans demana (exigeix!) un cicle de debat en centres socials i culturals que abasti els interrogants plantejats per Pasolini, no per primer cop, entre nosaltres, naturalment, atès que, en la pràctica independentista, han tingut –i encara en tenen– una importància nuclear que demostraria, si encara fes falta, que el moviment sorgeix i s’alimenta de la realitat contemporània immediata mercès a les lluites que ha encapçalat –i que continua promovent– per a la preservació de la terra. Deixo de costat temes com llengua i escola, homogeneïtzació cultural i xarxes socials, que, en vida de Pasolini, es limitaven a la TV com a promotora i vehiculadora de la “nova cultura” de masses, que fa del consum indiscriminat la simbiosi perfecta –és a dir, terminal, definitiva– entre economia material i economia moral. Com ell demanava, encara hi ha temps per rebel·lar-se abans “no ens ofeguem en aquesta banyera plena de merda”.