05.01.2026 - 21:40
La intervenció militar dels Estats Units a Veneçuela del 3 de gener, que va culminar amb el segrest del president Nicolás Maduro, ha tingut un impacte immediat a escala internacional. Tot i que Washington assegura que és una acció “excepcional”, els dies posteriors han estat marcats per declaracions del president Donald Trump i de membres clau de la seva administració que han suscitat alarma en més governs, inclosos aliats tradicionals dels EUA.
L’operació esdevé un precedent alarmant, amb una intervenció directa prescindint del suport de les institucions del país i d’organismes internacionals i sense una situació de canvi o perill imminent que justifiqués la intervenció. En aquest context, països com Colòmbia, Mèxic, Cuba i Grenlàndia han vist com la retòrica de Trump s’ha fet efectiva i que les amenaces poden esdevenir accions reals.
Per què la Xina veu la captura de Maduro com un exemple a seguir a Taiwan?
Colòmbia, al punt de mira
Colòmbia és, sens dubte, un dels estats més exposats a les possibles accions de l’administració Trump. L’endemà del segrest de Maduro, diumenge, el president nord-americà comentava amb periodistes a bord de l’Air Force One que una intervenció a Colòmbia li “sonava bé”. I declarava: “Colòmbia també està molt malalta, dirigida per un home malalt, a qui agrada fer cocaïna i vendre-la als Estats Units, i no ho farà gaire temps més.” El president nord-americà afegia que havia advertit tres vegades el govern colombià sobre la necessitat de cooperar per a “protegir la seguretat regional i combatre el narcotràfic”, insinuant que podria actuar si Colòmbia no responia a les expectatives nord-americanes.
Segons fonts diplomàtiques, els advertiments nord-americans no són solament verbals: hi ha hagut contactes directes amb el govern colombià durant aquestes darreres setmanes, amb missatges explícits sobre possibles sancions econòmiques i pressions comercials si Colòmbia no obeeix els EUA.
El context és especialment sensible perquè, a diferència de Veneçuela, on la intervenció s’ha justificat, en bona part, adduint manca de legitimitat democràtica, Gustavo Petro va ser elegit en unes eleccions àmpliament reconegudes i legítimes. Per tant, la situació fa que ens demanem fins a quin punt els advertiments d’una potència estrangera poden condicionar decisions internes i el dret dels ciutadans de votar lliurement, oimés tenint en compte que aquest mes de maig hi haurà eleccions presidencials.
En resposta, Petro ha publicat un missatge a les xarxes socials, en què defensa la legitimitat del seu mandat i refusa qualsevol vinculació amb el narcotràfic. Ha recordat que, segons la constitució colombiana, el president és el comandant suprem de les Forces Armades. També ha emfasitzat la defensa de la sobirania nacional “amb tots els mitjans necessaris” i ha dit que estava disposat a agafar les armes: “Encara que no hagi estat militar, conec la guerra i la clandestinitat. Vaig jurar que no tocaria cap arma més d’ençà del pacte de pau del 1989, però per la pàtria tornaria a prendre a contracor les armes.”
Hoy veré si las palabras en inglés de Trump se traducen como dice la prensa nacional. Por tanto, más tarde las responderé hasta saber lo que significa realmente la amenaza ilegítima de Trump.
En cuanto al señor Rubio que desliga autoridades del presidente y dice que el…
— Gustavo Petro (@petrogustavo) January 5, 2026
Grenlàndia: alarma a l’Àrtic
Un altre dels punts sensibles és Grenlàndia, territori autònom dins el Regne de Dinamarca. Trump ha reiterat que els Estats Units consideren que l’illa és clau per a la seguretat nacional, atesa la situació estratègica, a l’Àrtic, i la presència creixent de Rússia i la Xina a la regió. A final de desembre va sacsejar la diplomàcia europea amb el nomenament del governador de Louisiana, Jeff Landry, com a enviat especial nord-americà a Grenlàndia. Landry va publicar a les xarxes socials: “És un honor servir en aquesta posició voluntària per fer que Grenlàndia sigui part dels EUA”, sense rebre cap correcció de Washington.
Després del segrest de Maduro, Trump ha afirmat que els Estats Units “necessiten absolutament Grenlàndia”. Segons Associated Press, Trump i membres del seu equip han parlat de l’interès dels EUA de “prendre el control” de Grenlàndia, que associen a la seguretat nacional i estratègica. En entrevistes anteriors, el president nord-americà havia mantingut la possibilitat de l’ús de la força si fracassaven les altres vies. A NBC News, el març passat, va dir explícitament: “No descarto mai l’ús de la força militar”, referint-se a la possibilitat d’adquirir Grenlàndia. I en una altra entrevista: “Hi ha una bona possibilitat que ho puguem fer sense recórrer a la força militar, però no descarto res.” I encara: “Aconseguirem Grenlàndia. 100 %. No descarto aquesta opció.”
Les declaracions han motivat una resposta clara del primer ministre grenlandès, Jens-Frederik Nielsen, que ha refusat tota insinuació d’annexió: “El nostre país no és a la venda.” Així mateix, ha dit que qualsevol diàleg s’ha de fer pels canals diplomàtics habituals. Dinamarca ha donat suport ferm a Grenlàndia, i ha recordat que tant el territori com el regne danès formen part de l’OTAN. La primera ministra, Mette Frederiksen, ha qualificat de “absurdes” les idees d’una possible annexió i ha subratllat que les fronteres no es poden canviar a la força.
Justament, Dinamarca també ha de convocar eleccions enguany, abans no s’acabi el mes d’octubre, i molt probablement l’amenaça dels EUA serà un dels punts més importants de la campanya.
Cuba: advertiments i incertesa
Després de Veneçuela, Cuba també ha aparegut de manera recurrent en les declaracions de Trump. Segons ell, la situació de l’illa és “crítica” i el règim cubà pot ser “a punt d’ensorrar-se”, especialment després de la pèrdua del suport energètic veneçolà.
Marco Rubio, secretari d’estat, d’origen cubanoamericà i clarament contrari al règim castrista, ha estat encara més explícit: ha assenyalat la dependència econòmica de Cuba i la seva estreta relació amb el govern de Maduro. Rubio ha advertit que el govern de l’Havana “hauria d’estar preocupat” arran de la nova situació regional.
Les autoritats cubanes han condemnat l’operació a Veneçuela i han convocat mobilitzacions de suport, alhora que han alertat que “la regió sencera està amenaçada”. Segons informacions oficials, trenta-dos cubans vinculats a les Forces Armades Revolucionàries i al Ministeri de l’Interior han mort en els combats provant de protegir el president veneçolà.
L’Iran: un missatge fora d’Amèrica
Tot i centrar-se principalment en Occident, Trump ha tornat a posar l’Iran al centre de la seva retòrica. El president nord-americà diu que els Estats Units “segueixen de prop” la situació interna de l’Iran i que no descarten d’intervenir-hi si hi ha una repressió violenta de les protestes. Aquest advertiment s’escau en un moment de gran tensió a Teheran, després d’onades de manifestacions motivades per l’augment del cost de la vida, les restriccions polítiques i la pèrdua de suport energètic de països aliats com Veneçuela.
A la seva plataforma Truth Social, Trump va publicar: “Si l’Iran dispara i mata violentament manifestants pacífics, com és costum, els Estats Units d’Amèrica els ajudaran. Estem carregats i preparats per a actuar.” Més tard, a l’Air Force One, va refermar la seva posició: “Si comencen a matar gent com van fer temps enrere, crec que rebran un dur cop dels Estats Units.”
Els advertiments nord-americans han suscitat una reacció contundent del govern iranià, que recorda que Trump ja va avalar els bombardaments d’Israel contra l’Iran –i Catar– a una escala mai vista. Funcionaris de Teheran han afirmat que qualsevol ingerència externa equivaldria a desestabilitzar tota la regió i comprometre els interessos dels Estats Units, i han advertit que les seves forces estan “a l’aguait i saben exactament on apuntar” si es vulnera la sobirania del país. Experts en política internacional assenyalen que aquesta retòrica podria reforçar la unitat interna del règim, perquè una part dels qui demanen reformes podrien desmobilitzar-se per no de debilitar el règim i alguns altres manifestar l’adhesió contra una amenaça exterior que pot ser percebuda com a pitjor.
Mèxic: militars i sobirania al centre del debat
La tensió amb Mèxic gira principalment entorn de la seguretat i el narcotràfic. Trump ha reiterat que els càrtels mexicans són una amenaça directa per als Estats Units i ha recordat que el seu govern els ha declarats organitzacions terroristes estrangeres, una mesura que permet sancions més severes i pressió diplomàtica.
Segons fonts de la Casa Blanca, el president nord-americà ha proposat ara i adés de desplegar forces nord-americanes en territori mexicà per combatre els càrtels. Tanmateix, el govern mexicà ha rebutjat clarament aquesta opció, i ha subratllat que qualsevol col·laboració havia de respectar plenament la sobirania nacional i els mecanismes institucionals del país. El missatge és inequívoc: Mèxic no permetrà la presència de tropes estrangeres al seu territori, ni que sigui amb el pretext de lluitar contra el narcotràfic.
Aquesta tensió s’ha amplificat amb les mesures preses a la frontera sud dels EUA. La declaració de l’estat d’emergència i el reforç de les polítiques contra la immigració han afegit pressió a una relació bilateral ja complexa, marcada per la forta interdependència econòmica i els fluxos de persones.
El Canadà: el veí que observa amb prevenció
El precedent de la detenció de Maduro també ha alarmat Òttawa. El Canadà, que comparteix una llarga frontera amb els Estats Units i és ric en recursos estratègics, ja ha tingut moments de tensió amb l’administració nord-americana. Trump, per exemple, va dir que el Canadà “hauria de ser l’estat número 51” i va titllar l’ex-primer ministre Justin Trudeau de “governador” quan era al càrrec. Des que va arribar a la Casa Blanca, Trump ha reiterat l’interès d’integrar el Canadà, tot assegurant que és un objectiu seu i que està disposat a emprar “força econòmica” com a possible instrument de pressió.
El govern del primer ministre canadenc Mark Carney ha pres, ara com ara, una posició cauta sobre Veneçuela. Òttawa reconeix el risc d’una acció fora del marc de l’ONU, però evita de condemnar directament els Estats Units i recorda que qualsevol procés ha de respectar el dret internacional i ser encapçalat pels veneçolans. Tot amb tot, la societat i els partits polítics estan dividits: el Partit Conservador ha elogiat la detenció de Maduro com una mesura contra el socialisme, però els Verds i partits de l’esquerra han alertat sobre la vulnerabilitat del Canadà en cas de pressions econòmiques i militars de Washington.
Un dels punts més controvertits és l’extracció de minerals estratègics al Quebec i Ontario, especialment grafit i cobalt, que són materials essencials per a bateries i components militars. La implicació del Pentàgon en aquests projectes reforça la percepció que el Canadà podria ser objecte de pressions indirectes, perquè els EUA consideren aquests recursos essencials per a la seva defensa nacional. Tot i que una intervenció ara mateix sembla forassenyada, les amenaces i la retòrica sobre un hipotètic “estat 51” canadenc marquen la relació bilateral.
