La cimera de Davos va començar dilluns amb un eslògan conciliador: “Esperit de diàleg”. Pocs dies abans de la inauguració, el codirector de la trobada –que cada any aplega els principals dirigents polítics i empresarials del planeta al resort suís per a cinc dies de debat– assegurava: “Com més va hi ha més gent que parla sense escoltar-se.” I prometia que tothom seria escoltat i que tindrien “un debat seriós”.

La realitat ha estat una mica menys plàcida. Descrit generalment com a cordial, i fins i tot anodí, l’ambient d’enguany a la cimera ha estat insòlitament enrarit –“tens”, en paraules d’un convidat. El secretari de Comerç dels Estats Units, Howard Lutnick, va ser escridassat durant el seu acte; Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (BCE), abandonà la sala abans d’acabar. Un dels moderadors comparà l’actitud de la delegació nord-americana amb la d’un grup de “pinxos”; i un alt executiu ha explicat que l’acte amb Lutnick va ser “sorollós i pujat de to”.

Res d’això no ha estat exactament una sorpresa. Pocs dies abans no comencés la cimera, gairebé com si s’hagués proposat d’inflamar encara més un esdeveniment que ja es preveia carregat, Trump amenaçà unilateralment d’imposar nous aranzels a un grup de països europeus acusats d’oposar-se als intents del president nord-americà d’annexionar Grenlàndia, per la força si calgués, als Estats Units. Semblava que Trump es desdeia de les seves amenaces després de reunir-se a Davos amb el cap de l’OTAN, Mark Rutte, que aquest darrer any ha acceptat de reduir-se a una mena de gos faldiller del president nord-americà, però el mal ja estava fet: després d’un any d’aguantar estoicament els embats del govern Trump, les crides a la unitat transatlàntica, que fins fa poques setmanes continuaven a l’ordre del dia a Brussel·les, han deixat pas a deliberacions sobre com infligir tot el mal possible als Estats Units — de “bazuques comercials” a represàlies financeres i, fins tot, cops d’efecte esportius.

La temptació, ateses les circumstàncies, és parlar d’anarquia, de poder i de força, de degradació política i institucional. És raonable: Trump, que segresta presidents estrangers a voluntat i fantasieja obertament a conquerir terres estrangeres, entén la geopolítica com un exercici de dominació pura, on els forts imposen i els febles acaten. Les transgressions del president dels EUA no són exactament inaudites en la història de la política exterior nord-americana –Maduro ni tan sols és el primer president llatinoamericà que Washington segresta aquestes darreres dècades; Grenlàndia, en cas d’invasió, distaria de ser el primer indret que veu desembarcar soldats nord-americans aquest segle–, però la incapacitat de Trump d’endolcir la força amb la persuasió, de mirar més enllà de l’interès propi i de respectar principis bàsics com la sobirania i la integritat territorial, fins i tot amb els aliats que se li suposen més propers, marca un punt d’inflexió clar respecte dels seus predecessors.

La consagració de la força bruta com a principi rector de les relacions internacionals, certament, no és potestat exclusiva de Trump: a l’altra banda de l’Atlàntic, mentre el president nord-americà dinamita l’aliança transatlàntica des de dins, la Rússia de Putin prossegueix a Ucraïna amb la primera guerra de conquesta que Europa ha viscut en gairebé vuit dècades, un conflicte que ja ha durat més que no la participació de l’URSS en la Segona Guerra Mundial.

Les “potències mitjanes”, a cavall entre el món vell i el món nou

Però rere tota aquesta espiral de degradació, entre proclames prematures sobre la mort de la globalització i la fragmentació del món en blocs comercials i geopolítics, s’albira un patró com més va més nítid i inequívoc: l’equilibri entre uns Estats Units en retirada –volguda i accidental– i una Xina en ascendència.

Segurament ningú exemplifica més bé aquest “camí del mig” que el president canadenc, Mark Carney. El Canadà ha estat tradicionalment un dels aliats més fidels dels Estats Units, en part perquè no li queda més remei: el país, de poc més de 40 milions d’habitants, comparteix amb els Estats Units la frontera terrestre més llarga del món entre dos estats; gairebé tres quarts de les exportacions canadenques van a parar directament al mercat nord-americà.

Però, en menys d’un any, Trump ha aconseguit de fer miques una aliança que fins fa pocs mesos hauria semblat feta a prova de bombes: el president nord-americà no tan sols ha començat una guerra aranzelària completament gratuïta contra el segon soci comercial més important de Washington; també n’ha menyspreat obertament el govern i la població i ha amenaçat repetidament de convertir el país en el “cinquanta-unè estat” dels Estats Units.

Com a primer ministre del Canadà, Carney s’ha distingit per la seva fermesa envers Trump, i ha eludit les provocacions però també ha evitat de cedir un sol mil·límetre a les exigències més delirants del president nord-americà. L’estratègia, certament, no ha estat purament discursiva: una de les prioritats que el primer ministre es marcà quan arribà al poder, ara fa menys d’un any, fou redirigir tantes exportacions com fos possible cap a la Xina, l’Índia i la UE; l’objectiu del govern Carney és que la proporció d’exportacions canadenques que van parar als Estats Units s’hagi reduït de gairebé tres quarts a menys de la meitat al final de la legislatura. Paral·lelament, Ottawa també s’ha centrat a enfortir les relacions bilaterals amb Nova Delhi, molt malmeses arran de la implicació del govern indi en l’assassinat de dos independentistes khalistanesos en sòl canadenc, i sobretot amb Pequín, un soci del qual Ottawa s’havia distanciat els darrers anys a instàncies de Washington.

El sector del vehicle elèctric, un símbol per excel·lència del present i el futur de la transició energètica, és un cas paradigmàtic d’aquest desglaç. Després d’anys d’imposar aranzels d’un 100% a la importació de vehicles elèctrics xinesos, seguint el rastre dels Estats Units, el Canadà anuncià la setmana passada, durant la visita de Carney a la Xina, un acord que hauria estat impensable fa tan sols un any i mig: en canvi d’una rebaixa dels aranzels xinesos a les exportacions agrícoles canadenques, Ottawa permetrà la importació sense aranzels de 49.000 vehicles elèctrics xinesos l’any, cosa que obrirà la porta a la competència xinesa sense fer perillar el futur de la poderosa indústria automobilística canadenca.

No seria exagerat llegir el discurs de Carney a Davos –on arribà, reveladorament, procedent de la Xina– com l’epitafi d’un món que s’acaba. Carney alertà: “Ens trobem enmig d’una ruptura, no pas d’una transició.” L’ordre transatlàntic, digué, és mort i enterrat, “i no tornarà”. “Pareu d’invocar ‘l’ordre liberal internacional’ com si encara funcionés”, continuà. “Digueu les coses pel seu nom: una època de rivalitat entre grans potències on els més poderosos defensen els seus interessos fent servir la integració econòmica com a arma.”

Programàticament, el cop d’efecte del discurs de Carney fou encara més gran. “La pregunta per a les potències mitjanes, com el Canadà, no és si ens hem d’adaptar a aquesta realitat nova. És evident que sí. La pregunta és si ens hi hem d’adaptar a còpia de refugiar-nos rere unes muralles més altes, o si podem fer alguna cosa més ambiciosa”, continuà. I sentencià: “Hi ha una tendència clara a cedir, a acomodar-se, a evitar els problemes. A esperar que la conformitat es traduirà en seguretat. Però no […] Les potències mitjanes hem d’anar de bracet perquè, si no som a la taula, serem a la carta.”

La UE es mira al mirall

El discurs va ser un cop de realitat no tan sols per als canadencs, sinó també –i especialment– per als dirigents europeus que seien entre el públic. Durant aquest darrer any, la UE ha apartat sistemàticament els seus valors i principis, sovint sense gaires miraments, per provar de protegir-se de la fúria de Trump. Els dirigents europeus s’han rebaixat repetidament davant el president dels EUA, tant discursivament com a la pràctica –Rutte, incomprensiblement, arribà a referir-s’hi com a daddy, un terme anglès que podria traduir-se com a “papà”. L’estratègia culminà –o més aviat tocà fons– l’estiu passat, quan la UE, que presumeix del mercat intern més gran del planeta, es resignà a acceptar aranzels d’un 15% i rebaixar els seus propis estàndards de qualitat sense demanar res en canvi a Washington. Aquell pacte és pendent de ser aprovat al Parlament Europeu, una possibilitat que sembla més remota cada dia que passa.

Brussel·les, fins i tot, s’ha empassat l’orgull amb el cas de Grenlàndia, una vella ambició de Trump que ha ressorgit amb força aquests darrers mesos. Els governs europeus, amb Dinamarca al capdavant, s’han ofert repetidament a expandir la petjada de l’exèrcit nord-americà a l’illa, on Washington fa dècades que té una base, i fins i tot han ofert a Trump oportunitats d’inversió en el sector miner grenlandès. Res d’això no sembla que hagi fet canviar de parer el president nord-americà, que ha continuat reclamant l’annexió als Estats Units de l’illa més gran del món, i fins i tot ha empès els dirigents més americanistes d’Europa a considerar la possibilitat d’un món on Washington no tan sols no és un aliat sinó que és un rival. “Hem provat d’apaivagar el nou president a la Casa Blanca […] Depenem dels Estats Units, així que hem decidit ser indulgents”, resumia durant la cimera el primer ministre belga, Bart De Wever. “Però ara s’han traspassat tantes línies vermelles que ha esdevingut una qüestió d’amor propi: una cosa és ser un vassall satisfet, l’altra és ser un esclau miserable”, sentencià.

A poc a poc, sembla que la constatació ha arribat a les més altes esferes europees. Dimarts, al seu discurs a Davos, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, avisà: “El món ha canviat permanent, i cal que nosaltres també canviem.”

Alguns altres anaren encara més enllà. Emmanuel Macron, per exemple, féu una crida a “evitar el vassallatge” i alertà, en una al·lusió clara als Estats Units, d’acords comercials “que menystenen els nostres interessos, impliquen grans concessions i proven obertament d’afeblir i subordinar Europa, combinats amb una allau incessant de nou aranzels que són senzillament inacceptables, i encara més quan es fan servir com a arma contra la sobirania territorial”.

Quant a la Xina, el president francès entonà un discurs significativament més conciliador. “La Xina és benvinguda”, digué. I afegí: “Per créixer, ens calen més inversions xineses en sectors clau d’Europa […] Ens cal tecnologia xinesa.”