Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

No sé ni m’interessa saber d’on ha vingut la polèmica sobre els escriptors Juan Marsé i Mercè Rodoreda. La polèmica és absurda, perquè els termes de la comparació són incommensurables. Que tots dos fossin fills de Barcelona i en fessin l’escenari d’algunes de les seves novel·les no justifica de comparar-les. L’un i l’altre pertanyen a universos aliens entre si. Tampoc no tenen res en comú la qualitat i la complexitat de llurs obres. Rodoreda ja fa molt temps que pertany a la literatura universal. Marsé no és que no hi pertanyi, és que no té cap possibilitat aparent d’accedir-hi. Ni tan sols és segur que aguanti gaires anys al panteó de la literatura espanyola, si no és per fer-hi el trist paperot de Juan Boscán, poeta que ningú no llegeix però que el nacionalisme espanyol cita cada vegada que pretén demostrar l’arrelament ‘natural’ del castellà a Catalunya.

Diguem-ho clar: l’intent de suplantar la literatura catalana amb una d’espanyola amb DO de Catalunya no ha reeixit mai. Aquella ‘literatura barcelonina’ que volia triomfar per defecte ho tenia tot a favor: generacions ensinistrades a llegir sols en castellà, legions d’immigrants girats d’esquena a l’idioma, editorials que menystenien l’edició en català mentre miraven el mercat hispanoamericà amb cobejança. Aquella literatura era el reflex de la Barcelona enyorada de Vargas Llosa i alguns altres escriptors llatinoamericans convençuts que el cosmopolitisme eren ells; la ciutat despersonalitzada on personatges com Félix de Azúa podien sentir-se importants. A la minsa collita de narradors franquistes de la postguerra i dels anys cinquanta –els Ignacio Agustí, José María Gironella o el policia Tomás Salvador– els havien succeït els nascuts als anys entorn de la guerra. Educats en un buit de referents propis amb els models literaris de l’autarquia, podien ser admesos a tall d’apèndix d’una literatura castellana sempre més important i atapeïda, com en dóna fe un mecanoscrit de José Agustín Goytisolo titulat, amb inconscient cinisme, ‘Literatura de los años 60 en España, en castellano’, que es conserva a la biblioteca d’humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un panorama d’indigència, que, com els cossos adolescents amb l’augment de consum de proteïna, creix gradualment durant les dècades següents i té de principals exponents Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé i en un pla més gris i àton Eduardo Mendoza. Amb l’excepció de Vázquez Montalbán, les novel·les policíaques del qual es popularitzaren a Itàlia i reberen una certa atenció a França i Alemanya, cap dels altres autors vinculats a l’intent de suplantació de la literatura catalana no ha tingut mai un gran predicament internacional, si no és en el mercat llatinoamericà, subsidiari de les editorials barcelonines que promouen aquells i altres autors en castellà. Un cas a part, excepcional, fou l’èxit de Carlos Ruiz Zafón ja en aquest segle. Però encara s’ha de veure si La sombra del viento superarà la barrera de l’èxit comercial i es convertirà en un clàssic.

Juan Marsé fou un bon artesà en el seu gènere. A partir d’uns orígens humils en tots els sentits –les primeres novel·les són d’una vulgaritat inefable–, va aprendre l’ofici fins a convertir-se en un narrador hàbil de recursos intel·lectuals limitats. Tingué l’encert d’intuir l’ambigüitat sentimental d’una burgesia amb ínfules progressistes que va concedir-li carta de ciutadania cultural malgrat o potser gràcies al seu tarannà vehement i la vulgarització de certes expressions idiomàtiques, que passaven per una rèplica realista del llenguatge popular. Tenia a favor, políticament, la deflació del mite anarquista, el nihilisme estèril del Pijoaparte, la petulància innòcua de l’apàtrida i més endavant el fet de revoltar-se contra la reivindicació de la llengua catalana subscrivint el manifest del Foro Babel. Aquesta càrrega reaccionària la cohonestava amb la sàtira igualment ferotge, però al capdavall tardana, dels falangistes i policies de la brigada político-social. Aital còctel tardofranquista encaixava amb el frèvol liberalisme de la gauche divine, sense la qual Marsé mai no hauria estat Marsé.

Durant les dècades d’estrangulament de les lletres catalanes, quan triar l’idioma de lectura era encara més difícil que no pas avui i per a la majoria una quimera, Marsé tingué la perspicàcia de donar vida literària –i ara no discuteixo amb quina fidelitat– a uns districtes orfes de representació. El barri de la Salut, parts de Gràcia, la plaça de Lesseps i el carrer de Verdi, el carrer de les Camèlies, la ronda del Guinardó… La importància d’aquesta cartografia literària per a una o dues generacions de lectors afamats d’imatges de l’entorn és incalculable. James Joyce posà milers de noms de rius a Finnegans Wake amb la idea de fer feliç algun nen d’un districte remot de l’Índia que algun dia hi pogués trobar el nom del rierol de la seva comarca. La idea que un nen d’una regió del subcontinent asiàtic pogués llegir aquesta obra heterodoxa i imposant era estrafolària, però Joyce copsava la importància que tenia per a un jove veure el seu món projectat culturalment. Aquest és, al meu entendre, el gran trumfo de Marsé. Reproduint des del seu prisma cultural –tebeos i pel·lícules de l’època– els barris de la seva infantesa, aconseguí d’agombolar lectors que, com els orfes de les seves històries, no disposaven de cap més coordenada per a situar-se al món.

Aquest efecte de la localització no és fàcilment transportable i hom es pregunta si pot tenir el mateix atractiu per a un lector de Guadalajara, de Badajoz o de Sòria i un que hagi conegut el cinema Roxy, encara que no n’hagi vist el fantasma. Certament, els ‘xaves’ i les orfenetes de Marsé haurien pogut sortir de Vallecas o de qualsevol indret obrer d’una ciutat de perdedors. I no és menys cert que Joyce triomfà universalment amb la novel·la més localitzada del segle XX, Ulysses, on l’escriptor exiliat reconstruí pacientment a partir de plànols, la guia de telèfons i innombrables informacions de parents i amistats el Dublín del 16 de juny de 1904, en memòria de la primera passejada amb Nora Barnacle, durant el qual la que seria la seva esposa el va masturbar.

Això no vol dir res més sinó que la narrativa, com la vida que reflecteix, ha d’estar situada en un temps i un indret determinats i que aquests factors inseparables –que el crític i teòric rus Mikhaïl Bakhtin anomenà ‘cronotop’– no sols han de donar el to a l’obra sinó esdevenir un element dinàmic de l’argument. El cronotop ha de ser quelcom més que les bambolines de l’acció; ha d’insuflar-hi la forma. Que la novel·la de Joyce sigui el resultat de la decisió de concentrar l’èpica moderna en la vida d’un individu en una ciutat d’Europa durant un sol dia no vol pas dir que el seu abast acabi als marges del Liffey. En la seva vulgaritat i alhora marginalitat, el jueu Bloom és l’home modern universal, el nòmada urbà del segle XX, amb un passat històric que no encaixa enlloc i va a la deriva de les hores fins que arriba la de tornar a casa. La Barcelona ‘trencada’ de Rodoreda tampoc no és cap decorat, sinó les peces d’una memòria que s’entrellacen amb els drames dels personatges, tant si són els edificis de la plaça del Diamant tancant-se com la tapa d’un taüt damunt la Colometa, el reixat de la casa del carrer de les Camèlies on comença la vida de la Cecília o el jardí desaparegut de Mirall trencat, amb el llorer davant la finestra, la canal i l’estany al fons, símbols de la mort per aigua (que diria Eliot), i la rata que clou la novel·la com un símbol de la destrucció del paradís que ja apareixia a La plaça del Diamant i que també simbolitza l’època.

En la literatura de Marsé aquesta potència d’universalització no la hi trobarem. La carcassa del Lincoln Continental esventrat on s’instal·len els ‘xaves’ per a fantasiejar les seves ‘aventis’ és exactament allò que diu Marsé: una deixalla de la immediata postguerra, un objecte extern, un deus ex machina per a vincular el present amb una època que els ‘xaves’ a penes recorden però que els marca. Un munt de metall rovellat sense cap més significació que evocar el cinema de Hollywood que posa color a la imaginació escapista dels adolescents. En Joyce i Rodoreda la mitologia impregna la quotidianitat sense que els personatges en siguin conscients. Marsé desconeix la levitat al·lusiva i ens proposa, a boca de canó, que si sabéssim mirar-la amb els ulls dels seus adolescents emmetzinats pels còmics i el cinema, a Barcelona hi veuríem mariners amb anelles d’argent a les orelles i sirenes tatuades al pit.

Quan Marsé prova de donar valor simbòlic als llocs cau en una intencionalitat matussera, com ara disfressar el protagonista de torero i plantar-lo davant la Sagrada Família per reclamar-se ciutadà de la ‘Catalunya mestissa’ que parla i escriu en l’idioma desnaturalitzat pel franquisme. Un idioma sense acceptació, per no dir sense curs legal, enllà de Catalunya i que, més que no ho fan les referències a uns barris concrets, dóna a aquesta narrativa un caràcter reclòs que no tenen les obres de Rodoreda, per més que, irònicament, la crítica espanyola les titlli de localistes amb tota la resta de la literatura catalana

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.