26.11.2016 - 10:19
MADRID, 26 (EUROPA PRESS)
Fidel Castro, fill d’un emigrant gallec i una dona d’origen canari, va néixer a Mayarí, a l’est de Cuba, en 1926, en el si d’una família humil i illetrada. El seu pare, Ángel Castro y Argiz, no el va reconèixer fins els 17 anys ja que no va aconseguir el divorci de la seva primera dona i no va poder casar-se amb la mare de Fidel fins a aquesta edat.
Després d’acudir a una escola dirigida per jesuïtes, en 1945 Castro va iniciar els estudis de Dret a la Universitat de l’Havana on va formar part d’associacions estudiantils i es va unir al Partido del Pueblo Cubano, que denunciava la corrupció dels dirigents dictatorials de l’època. En 1947, va participar al costat d’exiliats dominicans i habitants d’altres països llatinoamericans en la intervenció armada contra el llavors president de República Dominicana, Rafael Trujillo, que ha estat preparada des de Cuba i que ha resultat un fracàs.
És en aquesta època quan Fidel Castro va començar a reunir-se amb dirigents d’esquerra de països llatinoamericans i va participar en manifestacions contra el Govern del president cubà, Ramón Grau. En 1948 es va casar amb Mirta Díaz-Balart, una estudiant de família adinerada els pares de la qual tenien contactes amb el polític, Fulgencio Batista, qui arribaria a la presidència en 1952 i que seria enderrocat pel moviment guerriller de Castro.
Castro va iniciar a començament de la dècada dels cinquanta el que va batejar com el Moviment, un grup secret que va començar a fer atacs contra les forces de seguretat cubanes i denunciar la corrupció de la classe política. En 1953 va liderar l’atac contra el Cuartel Moncada a Santiago de Cuba, que acabaria amb gran part de l’organització detinguda. Castro seria sentenciat a 15 anys de presó.
En la seva estada a la presó, va rebatejar l’organització per Moviment 26 de juliol, dia de l’atac a la base militar. Batista alliberaria en 1955 a Fidel en un intent per aconseguir millorar la seva figura davant de l’opinió pública. Fidel i el seu germà Raúl abandonaria el país aquest mateix any i es refugiarien a Mèxic davant d’una nova repressió de la dissidència per part del règim de l’illa. Durant el seu exili, Fidel establiria una relació d’amistat amb Ernesto ‘Che’ Guevara i un grup de dissidents que van preparar una incursió militar contra el règim cubà.
A bord del vaixell ‘Granma’, Castro va partir cap a Cuba al costat d’un grup de 80 persones per intentar enderrocar a Batista. Tot i això, els soldats del règim eren esperant-los. Després de la seva fugida, ha iniciat una guerra de guerrilles al costat d’altres grups armats que s’oposaven a Batista tenint Sierra Maestra com a base d’operacions. Durant aquesta època i després de diverses victòries davant de l’Exèrcit cubà, els guerrillers liderats per Fidel van començar a adquirir notorietat internacional amb el sobrenom de ‘los Barbudos’.
TRIOMF DE LA REVOLUCIÓ
El gener del 1959 s’anuncia a Santiago de Cuba el triomf de la Revolució que provocaria l’ensorrament del règim. Castro és aclamat per la població quan va entrar a l’Havana i en febrer d’aquest mateix any es convertís en primer ministre de Cuba. A partir d’aquest moment van començar les reformes de tall marxista, com la nacionalització de les indústries i l’augment del pressupost a educació i sanitat, que el van allunyar encara més de Washington i el van acostar a l’òrbita de la Unió Soviètica. El setembre de 1960 donaria el seu famós discurs davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides i poc després, el Govern estatunidenc ordenaria el bloqueig parcial de l’illa que s’ampliaria després de les crisis dels míssils en 1962 i que segueix en vigor actualment.
En 1961, el llavors president dels Estats Units, John F. Kennedy, va llançar la invasió a Badia Cochinos amb dissidents cubans i agents de la CIA, que va resultar un fracàs, provocant un augment de la repressió davant de qualsevol veu crítica dins de Cuba i acostant-li encara més a Moscou. A l’any següent, es produiria les crisis dels míssils, després que els serveis d’Intel·ligència nord-americans descobrissin l’existència de míssils soviètics a Cuba que va provocar un dels episodis més tensos de la Guerra Freda que van estar a punt de provocar un enfrontament nuclear entre els blocs.
Durant les dècades dels seixanta i setanta, va mantenir contactes amb el Xile de Salvador Allende, va tallar relacions amb Israel com a protesta pel seu tracte als refugiats palestins i va finançar a grups comunistes a Angola, així com a diverses guerrilles de l’Amèrica Llatina. A més, va establir bones relació amb el líder libi, Moammar al-Gaddafi, davant de les mesures de cort socialista que ha iniciat el dirigent nord-africà. En 1976, Fidel va crear el càrrec de president, el qual va assumir immediatament, mantenint-se a més en el lloc de primer ministre.
En 1989, Castro va criticar les mesures aperturistes i reformes que havia iniciat el líder soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, que portaria al final de la divisió d’Europa sota el teló d’acer i a l’ensorrament de l’URSS. Davant de la falta d’ajudes i importants aliats, Cuba va passar en els noranta per una crisi econòmica que portaria a Washington a autoritzar en 2001 el primer enviament d’aliments des que es va imposar l’embargament.
MALALTIA I LLIURAMENT DEL PODER
El 2006, Fidel Castro iniciaria la transició de poder al seu germà, Raúl Castro, després de patir una malaltia gastrointestinal que l’obligaria el 2008 a cedir el càrrec de president i primer ministre a Raúl. El 2011, tot i la seva recuperació, va cedir al seu germà el càrrec de primer secretari del Partit Comunista cubà.
Tot i que mantenia la seva acta de diputat al Parlament cubà, Fidel Castro se n’ha anat retirant de la vida pública mantenint reunions amb determinats dirigents que han visitat l’illa i publicant en els medis oficials del règim les seves reflexions sobre la política internacional i mantenint les seves opinions contra l'”imperialisme” estatunidenc.
Conegut pels seus llargs discursos i la seva actitud impetuosa, ha format part de la història viva del segle XX com a protagonista de la Guerra Freda i l’abocament de fortes crítiques contra múltiples dirigents occidentals. A més, Fidel Castro ostentava el rècord com el dirigent que com més intents d’assassinat ha sobreviscut –alguns autors asseguren que s’han produït més de 600–, la major part perpetrats per la Intel·ligència estatunidenca.
