Encara hi ha gent que corre per agafar el tren

A mig matí, a l’estació de Sants de Barcelona regna una certa calma sorprenent tenint en compte que és el sisè dia consecutiu de desgavell total a Rodalia. Cap a quarts d’onze del matí, fins i tot sembla que hi hagi més periodistes que no pas viatgers. Ja fa un parell d’hores que Rodalia ha informat que el servei es reprenia després de dues incidències amb només mitja hora de diferència que han obligat a tallar la connexió ferroviària gairebé de tot Catalunya.

La imatge de l’estació és la següent: màquines de venda de tiquets fora de servei i totes les mirades fixades en les pantalles informatives. La majoria dels trens circulen amb retard, alguns se suprimeixen i uns altres obliguen a fer una part del recorregut amb transport alternatiu per carretera. Així i tot, cap dels trens no segueix l’horari habitual de circulació ni n’hi ha cap d’establert per al dia d’avui. “No se segueix cap horari concret”, em comunica una informadora de RENFE. La gent no sap de què refiar-se: si de l’aplicació mòbil d’Adif o d’allò que diuen les pantalles.

Mentre el secretari general del sindicat de maquinistes SEMAF, Diego Martín, s’ha atrevit a qualificar tot aquest batibull de “la pitjor setmana del sistema ferroviari”, a les andanes de Sants els usuaris habituals de Rodalia es mostren resignats i gens sorpresos. No és que no s’immutin, no és això. Més aviat és com si la ràbia de cada minut de retard, de cada tren avariat, de cada tren suprimit i de cada accident viscut d’ençà de fa dies, mesos i anys, se’ls hagi incrustat sota la pell, incidència a incidència, fins a acabar diluint-se dins seu. Fins a acabar formant part d’ells mateixos. “No hi ha trens? Què hi farem. Buscarem una alternativa. Ens espavilarem pel nostre compte, com hem fet sempre”, m’imagino que deuen pensar mentre els observo i intento descobrir signes d’impotència o de rebel·lia. Però no. La majoria esperen pacientment amb les mans a la butxaca o s’asseuen als seients metàl·lics i freds de les andanes. Miren el mòbil, esbufeguen, aprofiten l’avinentesa per a avançar feina amb el portàtil, escriuen, llegeixen… La llum blanca i tètrica dels fluorescents que pengen del sostre panseixen encara més l’ambient.

Per megafonia, una veu de dona informa dels retards, primer en català i després en castellà. “Atenció, si us plau, la R11 en direcció Portbou té un retard en el recorregut. Disculpin les molèsties.” Fa especialment ràbia aquest “disculpin les molèsties”, com si es tractés d’una afectació temporal i anecdòtica que realment pogués ser perdonable. Em fa ràbia, també, perquè és dit amb un to entre dolç i contundent que no deixa marge de negociació. Que ve a dir, bàsicament, que o acceptes les disculpes o et fots i et quedes un dia més tirat a l’andana.

La Irene cada dia fa el trajecte Barcelona-Castelldefels per anar a treballar. A la pantalla de la via 12 de l’estació s’anuncia que el tren R2, el que ha d’agafar, passarà a les 11.45. Falten encara cinc minuts. Però la Irene m’ensenya que a l’aplicació d’Adif –que en principi diu en temps real en quin lloc del recorregut és el tren, com quan resseguim el rastre d’un paquet demanat per internet– el comboi encara no ha sortit de l’estació de França, parada d’origen. “No sé de què refiar-me. Si això que diu l’aplicació és cert, és impossible que el tren arribi d’aquí a cinc minuts a Sants”, em diu. Avui tenia visita al metge i, per això, va més tard de l’habitual a la feina, però no ha volgut agafar el cotxe perquè ha vist que aquest matí hi ha hagut uns quants accidents que han complicat la circulació viària a la ronda de Dalt i temia les retencions que hi podria trobar. M’explica que aquesta setmana de caos absolut l’ha viscuda amb angoixa i incertesa, sobretot per la manca d’informació que hi ha hagut.

A la mateixa andana, la Maria Teresa espera la R2 sud per anar fins a Sant Vicenç de Calders, on viu. Aquest matí tenia visita a l’oculista a Barcelona, per això ara no s’hi veu gaire bé: té la retina dilatada. No pot llegir nítidament la informació que surt a les pantalles i es refia de la megafonia. A primera hora del matí ha sentit per la ràdio que les incidències s’havien resolt i que es reprenia el servei de Rodalia, però no s’esperava que el tren sortís amb més d’una hora de retard, i encara menys que no hi hagués ningú per a informar-los-en. “Ningú no ens avisa de res… A més, no puc llegir gaire bé què hi diu, a les pantalles. Fa una hora que m’espero i encara no ha passat cap tren. Venia confiada perquè, com que aquest matí han dit que sí que funcionarien… Bé, esperarem”, comenta. En aquest moment, s’anuncia que el tren R14 de Lleida-Pirineus, que havia de passar a les 12.03, se suprimeix. A la pantalla, una línia difuminada ratlla tota la informació sobre aquest tren. “Suprimit”, diuen unes lletres vermelles que s’arrosseguen de dreta a esquerra de la pantalla.

Joan Herrados mira X des d’un dels seients metàl·lics, plataforma des d’on s’informa de la situació actual de trens. No té ni carnet ni cotxe i, per tant, és usuari habitual del transport públic. Avui ha vingut a Barcelona per feina. Fa hores que és a l’estació i ja s’han demorat dos dels trens que volia agafar per anar cap a Torredembarra, on viu. Per arribar-hi, pot agafar la R15, la R16 o la R17, però, a quarts de dotze, encara no n’ha pogut agafar cap. Té previst d’agafar el de les 11.33, però, com que no se’n refia, s’aixeca per tornar-ho a comprovar. “Espera un moment, deixa que torni a mirar-ho, no fos cas que aquest també el demoressin!” Al cap d’uns quants segons torna. “Sí, el de les 11.33 també l’han demorat”, diu amb un mig somriure. És aquell somriure que surt involuntàriament davant el desconcert absolut i que en molts casos indica nerviosisme. Però avui només indica resignació. “La fase de ràbia ja l’hem passada”, em confessa. I afegeix: “Actualment, ens conformem a poder agafar el tren i a arribar a lloc. Ja no pensem en si el tren va tard o no, pensem que, per sort, el tren ha sortit i l’hem pogut agafar.” Herrados no confia que el problema de Rodalia es resolgui aviat, perquè considera que es deu a la falta d’inversió i, per tant, “no té una solució immediata”. Minuts més tard, aconsegueix de pujar a un tren.

Tots aquests testimonis s’afegeixen a molts d’altres. Al de la Loreto, al d’en Nur, al d’en Josep, al de la Laïs i al de tants i tants més que ja no saben què fer i que, malgrat tot, cada dia a primera hora tornen a l’estació per anar a treballar amb l’esperança de poder arribar-hi a l’hora. M’ho demostra especialment una imatge que m’impacta quan ja me n’anava, amb els testimonis recollits i prou informació per a escriure aquesta crònica. Abans de baixar les escales mecàniques de l’estació de Sants per anar a buscar el metro, veig una noia que espera impacient l’arribada d’algú. Porta un ram de flors preciós a les mans de fa gairebé dues hores, el temps de retard que acumula el tren que espera que arribi a Barcelona. És un Iryo que ve de Madrid. Havia d’haver arribat a les 9.59 a Sants i hi acaba arribant a les 11.47. A les oficines d’Iryo, centenars d’usuaris faran cua per reclamar la devolució de diners. Quan ja he baixat les escales i començo a resseguir les galeries subterrànies del metro, em passa corrent pel costat una noia. Esbufega. Es veu d’una hora lluny que fa tard perquè, malgrat tot, encara hi ha gent que corre per anar a buscar el tren. Encara hi ha gent que confia que els trens passaran a l’hora. Encara hi ha gent que confia que els trens passaran.