Les cançons tradicionals i populars d’Alosa conquereixen els Enderrock

Aquesta nit s’ha celebrat la XVIII gala dels premis Enderrock a l’Auditori de Girona, amb Alosa, Oques Grasses i Ginestà com a grans triomfadors de la nit. Alosa, duo format per les barcelonines Irene Romo i Giulietta Vidal, ha guanyat tres guardons: millor disc de folk tant per al públic com per a la crítica per El primer cant del matí (Ceràmiques Guzmán), i millor artista revelació de l’any. Per la seva banda, el grup osonenc ha estat un altre dels grans triomfadors de la nit amb dos grans premis: millor artista de l’any i millor directe per votació popular. Ginestà, encapçalat pels germans Júlia i Pau Serrasolsas (que han fet dels pocs discurs més crítics de tota la gala), ha estat reconegut també amb dos guardons del públic al millor disc de pop-rock per Només viure (Halley Records) i millor cançó per “Tot el que ens queda”.

A quarts de vuit, quan tot just començava a vesprejar, la Devesa de Girona era un formiguer de cotxes i persones que s’aplegaven a l’interior de l’auditori per a celebrar, un any més, “la gran nit de la música catalana”.

Només d’arribar saludo a Telm Terradas, membre del grup bisbalenc Fetus que, tot i ser un dels grups dels millors grups de punk-folk del país, amb àlbums tan destacats com Càntir nou fa aigua fresca (BankRobber, 2024), La serra dels perduts (2022) o Sota, cavall i rei (2021), no han estat mai nominats als premis, una anomalia dins l’escena, però que caracteritza a la perfecció el que acaben essent els Enderrock, uns premis que guardonen, sobretot, els grups més coneguts que poden acabar dedicant-se a la música i no tant aquells que, tot i fer música bona i de qualitat, queden en aquella capa que s’acaba anomenant “música alternativa”.

De set a nou, l’avantsala de l’auditori s’ha anat omplint de músics, cantants, periodistes culturals, influenciadors i tota mena de professionals del sector, que passaven pel photocall a fer-se la foto de rigor, beure cervesa de la marca estrella patrocinadora no només dels premis sinó també dels grans festivals del país (en una barra atapeïda amb només una cambrera desbordada servint), entaular les típiques converses superficials que es tenen en aquest tipus d’esdeveniments i respondre preguntes que després es publicaran a les xarxes en forma de Reels o Tik Toks. A fora s’hi aplegaven els fumadors, obligats a agafar la jaqueta per refugiar-se de la fred i la humitat que encara fa aquests dies a Girona.

Hi veig Fades, Gavina.mp3, Roserona, Galgo Lento, Ouineta, els de Remei de Ca la Fresa, la Ludwig Band, Triquell, Maria Jaume i Lluís Cabot (que s’han quedat sense seient i han hagut de seguir la gala des de la sala de premsa, tot i haver actuat i presentat en primícia “Sant Domingo Forever”, una de les cançons dels nou disc, homònim), Júlia Colom, Alosa, en Joan Pons del Petit de Cal Eril, els membres de Dan Peralbo i el Comboi, Gerard Quintana i Josep Thió de Sopa de Sabra (que han rebut el premi Enderrock d’Or en mans dels germans Roca per la seva fructífera col·lecció d’himnes que ja formen part de l’imaginari col·lectiu de tot el país), Bru Esteve, cantant de la Publicitat, i, fins i tot, Pau Marquès, membre d’una de les millors bandes catalanes que hi ha hagut mai, Umpah-pah.

Cap a les nou, la sala Montsalvatge s’omplia a compte gotes mentre, a fora, alguns dels treballadors de l’auditori havien de recordar als assistents que l’acte estava a punt de començar i que, si us plau, s’acabessin els cigarros el més ràpid possible.

La gala, que ha estat presentada per quart any consecutiu per Alba Riera i Andreu Juanola, ha començat amb l’actuació de Lax’n’Busto, que ha cantat la mítica cançó “Tornarem”. Tot seguit, s’han entregat els premis de la crítica, que es van fer públics a principi d’any, escollits per una quarantena de periodistes musicals d’arreu dels Països Catalans.

Primer, els premis de la crítica

El millor disc de l’any ha estat L’ham de la pregunta (Bankrobber) de Remei de Ca la Fresca, que quan han pujat a l’escenari a recollir el guardó han aprofitat per a criticar la precarització del sector. “Estaria bé que la professionalització es traduís en els músics, i no en gales amb clean looks i coses d’aquestes”, ha dit Xantal Rodríguez, veu del grup.

El millor artista de l’any ha estat Sidonie pel seu àlbum Catalan Graffiti (Sonido Muchacho), el primer en català del grup. De fet, en el seu discurs, han aprofitat per a criticar que “Aquí ens diuen botiflers, allà catalufos. Potser el que caldria és escoltar música sense prejudicis”, una declaració que només ha aconseguit d’arrencar algun aplaudiment tímid d’entre el públic. De fet, ha estat Manolo Garcia quan ha sortit a rebre el premi a millor disc en llengua no catalana (perquè pràcticament no  ha fet mai cap cançó en català en tota la seva trajectòria) que ha hagut de demanar al públic que, si us plau, aplaudissin als Sidonie, i encara s’ha atrevit a dir “visca la llengua”. Aquest ha estat, possiblement, un dels moments més esperpèntics de la nit.

El jurat també ha concedit un Premi Especial a Rosalia per Lux (Sony Music), que ara mateix es troba de ronda per Europa presentant-lo. (Un altre parèntesi: Mar Vallverdú, la periodista que va fer la primera entrevista a Rosalia pel nou disc, ha recreat l’enrevista, però aquesta vegada amb la Ouineta. Ho han fet també estirades en un llit per a poder ser el més fidels possible a l’entrevista amb la cantant de Sant Esteve Sesrovires).

A més, la crítica ha guardonat Júlia Colom amb el millor disc de cançó-pop per Paradís (La Castanya); el millor disc de folk ha estat per a Alosa per El primer cant del matí (Ceràmiques Guzmán), i el millor disc de revelació ha recaigut en Gavina.mp3 per Sempre i per instint (autoeditat), qui ha aprofitat el moment de glòria dalt de l’escenari no només per agrair el premi, sinó també per a cridar l’únic “puta Espanya” que s’ha cridat al llarg de la nit.

El millor disc de músiques urbanes ha estat per a 31 FAM i el seu àlbum R31 (incomprensible que no hagi sigut per Faves Tendres, de Baya Baye), mentre que el millor disc de solista de pop-rock ha estat per a Paco Deluxe (Halley Records) de Triquell i el millor disc de grup de pop-rock ha estat per a Sexenni amb Joc de nens (Delirics). Finalment, el millor disc en llengua no catalana concedit per la crítica ha estat per a Kaelis (Propaganda pel Fet!) de Lia Kali, que ha agraït un premi amb un vídeo, perquè no ha pogut assistir a la gala.

Els premis, com sempre, han estat intercalats per unes quantes actuacions, com la de Dan Peralbo i El Comboi, que han tocat tot i el problema tècnic amb la guitarra del cantant; la Ludwig Band, que han tocat una fluixíssima i desafinada “Millor amb ell”, potser pel cansament acumulat de quatre dies seguits assajant el directe pel concert d’aquest divendres a la Mirona de Salt (sala de concerts que aquesta nit ha acollit la festa post-gala), en què estrenaran per primer cop en directe el seu nou disc, Pel barri es comenta (un disc boníssim, per cert); Guillem Roma, que ha fet una actuació en què ha exclamat “No a la guerra” o Fades, que han presentat “Treu-te el bikini”, una nova cançó que presenten en una mena de nou projecte anomenat Fboyz.

Els guardons del públic

A part dels premis del públic que s’han emportat Alosa, Oques Grasses i Ginestà, la votació popular (que ha recollit més de setanta mil vots) ha reconegut el disc Cafè pels més cafeteros (Luup Records) de The Tyets com a millor disc de músiques urbanes (Oriol de Ramon ha “recollit” el premi a través d’una vídeo-trucada, perquè està de lluna de mel), mentre que el premi al millor disc de cançó d’autor ha recaigut en la col·laboració de Judit Neddermann & Pau Figueres (Música Global). El públic ha considerat el millor disc de rock Brindis (Montgrí) de Cala Vento. El millor disc en llengua no catalana ha estat per a Manolo García per Drapaires poligoneros (Sony Music) i el millor videoclip per a La Fúmiga per al rodatge de “La penúltima”, dirigit per Júlia Castaño.

Premis honorífics

El premi Enderrock d’Honor ha estat per a Artur Blasco per la seva tasca imprescindible en la recuperació de l’acordió diatònic al Pirineu i la preservació del cançoner de tradició oral de les comarques de muntanya, del qual mai podrem estar-li prou agraït. Ho ha demostrat la gran ovació que ha rebut, amb tot el públic d’empeus.

En el seu discurs, Blasco ha volgut posar en valor el llegat de totes les generacions que han mantingut viva la tradició de música oral catalana. Ha dit dit: “El nostre país està molt en deute amb la música d’arrel tradicional. Ens n’hem oblidat de les generacions que en han precedit i que, sense tenir cap mena de possibilitat, ens han deixat un llegat cultural increïble que no s’acaba mai.” I s’ha acomiadat amb una petita advertència: “Tinc noranta-dos anys, vaig pels noranta-tres, i no penso plegar!”. Aquest ha estat, sens dubte, el moment més entrenyable de la nit. I ha estat especialment bonic quan, moments més tard, Alosa ha reconegut que han begut molt de les cançons recollides a A peu pels camins del cançoner per a fer el seu disc.

La cantant palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz ha estat distingida amb el premi Enderrock a la Trajectòria, en reconeixement a trenta anys d’una carrera artística d’altíssima exigència i projecció internacional.

El premi Enderrock d’Or ha estat per a Sopa de Cabra, i el premi Enderrock Estrella ha distingit Lax’n’Busto, que celebra els quaranta anys de carrera ininterrompuda amb la reunió de la formació original encapçalada per Pemi Fortuny.

Actuacions que se senten malament

Dita tota la informació sobre guanyadors i actuacions, només queda afegir que és del tot incomprensible que, un any més, les actuacions dels premis (premis musicals, a tall de recordatori) se sentin tan malament i tinguin problemes tècnics.

És cert que moltes d’elles és la primera vegada que es fan en directe i, de fet, està molt bé que els Enderrock puguin ser l’espai on veure la llum, però quan això acaba sent la tònica de cada any (i tenint en compte que es retransmeten en diferit per la televisió), n’hi ha per a preocupar-se, perquè ni ho gaudeixen els que ho veuen des de la sala de l’auditori, ni els que ho veuen des del sofà de casa.

Sempre queda l’excusa del directe o de que fer dotze actuacions diferents en només dues hores és una feinada (i és veritat, perquè hi ha un munt de tècnics treballant-hi al darrere), però cal fer-hi un replantejament. Patir i passar vergonya cada any en cadascuna de les actuacions no s’hauria de permetre ni un cop més. Si hi ha l’ambició per a ser els premis musicals més importants del país, cal treballar perquè així sigui, sense excuses.