Estelades a Colom i un puny alçat pel català: Barcelona hi torna

“Ara i sempre, l’escola en català.” La defensa de la llengua ha estat especialment protagonista en la Diada d’enguany. Perquè els jutges ho han volgut i perquè és una preocupació comuna, creixent i fonda. Abans de la manifestació, l’ANC havia fet una convocatòria davant el TSJC, precisament per protestar contra la sentència publicada ahir que impossibilita el blindatge de la immersió. A última hora l’han desconvocada per la previsió de pluja, però un grup força ampli de joves, molts dels quals adolescents, s’hi ha acabat aplegant.

Són quarts de cinc, sembla que finalment no plou i dos manifestants de setze anys coordinen la protesta i animen la resta a sostenir una estelada gegantina. Duen algunes samarretes de l’ANC i algunes altres del Barça, i destaquen sobretot per un estil poc llirista, desacomplexat i festiu. Crits de “Puta Espanya”, alguna bandera espanyola cremada i càntics futbolístics. Eren massa petits per a les barricades del 19, però igualment ha sonat contundent allò de “Urquinaona, ho tornarem a fer”.

La il·lusió dels joves, la nostàlgia dels grans

“Veig que els meus companys de classe cada vegada parlen menys en català”, explica, preocupat, un noi. Forma part d’aquesta convocatòria de joves que s’ha fet per TikTok i que, sense estar estretament lligada a la de l’ANC, demanava d’aplegar-se a l’Arc de Triomf de Barcelona. Ningú no té gaire clar qui l’ha impulsada, però han seguit les consignes d’un usuari anomenat “Els fills dels Segadors” i d’un grup de WhatsApp de tres-centes persones. “Si venies a aquesta convocatòria et regalaven una samarreta!”, explica una altra noia. “Sempre hi hem vingut, però aquest és el segon any que hi venim sense pares. Els joves també tenim veu i volem continuar reivindicant el que ja defensaven ells i els nostres avis.”

Observant els manifestants, una de les coses que més criden l’atenció és que s’hi poden veure persones molt i molt joves, per sota dels vint, però també, com és habitual, moltes de força grans, en edat de jubilació o si més no per sobre dels cinquanta. La franja intermèdia, present en les manifestacions més multitudinàries d’anys enrere, sembla haver disminuït, tot i que també hi és present, com les famílies amb criatures petites. Sigui com sigui, la rauxa del jovent s’enganxa: els grans, que mantenen moments llargs de silenci, el trenquen de vegades amb els clàssics “Fora les forces d’ocupació”, “No volem ser una nació d’Espanya”, “Els carrers seran sempre nostres”.

Alguns són optimistes, però sense l’entusiasme juvenil. “Ha vingut prou gent, i motius no ens en falten, l’estat sempre ens en donarà, tant si tenen una actitud més amable o menys”, comenta un manifestant de Gironella. “És un moviment oscil·latori, fluctuant, i ara som en un moment baix, però n’hi haurà de més i menys forts”, diu un altre, de Barcelona. Alguns altres resisteixen fins al final, amb l’uniforme carabassa fosc de rigor, per responsabilitat, però comenten amb nostàlgia manifestacions passades. “La gent s’ha desinflat!”, lamenta un grup de senyores. “Recordeu l’any que vam dibuixar una senyera? Jo ho veia impossible i va quedar tan maca…!”

L’espoliació, els jutges, la llengua

“Més motius que mai” era el lema de la manifestació d’enguany. Un seguit de raons per la independència representades a la samarreta amb paraules com ara “Justícia”, “Democràcia” o “Cultura”, formant, entre totes, un puny alçat. Avui aquest puny ha servit per reivindicar la llengua –s’han sentit i llegit lemes, càntics i discursos relacionats, com els de Iolanda Batallé i Lluís Llach–, però també s’han reivindicat moltes altres qüestions, com el refús de l’espoliació fiscal. “Els joves estem espoliats, no podem accedir a l’habitatge i no volem ser espanyols. La gent ha de veure que hi som perquè ningú no se suma al partit dels perdedors”, comenta un dels qui encapçalen la protesta juvenil. Preocupa, a més, l’intervencionisme judicial. “Com pot ser que els jutges siguin els àrbitres de la nostra cultura i de la nostra llengua?”, es pregunta un altre manifestant.

Però enguany la qüestió lingüística i cultural potser hi ha tingut més presència que en anys anteriors, en què la reivindicació antirepressiva hi prenia més espai. Un grup de mestres preocupades n’eren el millor exemple: “Els nens juguen en castellà i no fan servir els pronoms febles”, “Hi ha mestres que diuen esto i ‘tinc que’, i això no pot ser. És molt important que siguem responsables nosaltres també!”

També ho veuen ben clar els qui parlen altres llengües minoritzades. “La identitat d’un poble es basa en la llengua. La força de l’èuscar, la força del català, és la força del poble”, reivindica una manifestant basca. Igual que ho fa un noi gallec: “A Galícia, els nens més petits no parlen gallec, és preocupant. Galícia també es vol autodeterminar i és important donar-nos suport entre germans.”

Poques pancartes, pocs polítics

A diferència d’anys anteriors, enguany s’han vist poques pancartes, s’han sentit pocs retrets entre independentistes i no s’han deixat veure gaires polítics. Aliança Catalana hi ha anat per primera vegada, però, separada de la resta de la manifestació, no hi ha tingut una gran presència. Com els altres anys, s’ha sentit algun “Puigdemont, el nostre president” i se n’ha vist alguna careta, però tampoc no ha tingut la centralitat que havia tingut en manifestacions d’anys enrere. S’han vist banderes palestines, però la crida a les xarxes per dur-ne de manera multitudinària no ha reeixit.

Amb tot, la marxa ha avançat amb certa normalitat: potser desapassionada en alguns moments, però mai desentesa. Prou alegre i festiva en alguns altres, segurament més que aquests darrers anys. Cridant quan calia, cantant quan tothom ho feia. Unint-se al xivarri dels moters, aplaudint la tractorada. “Reivindicar la terra és reivindicar Catalunya. Sense terra no hi ha independència”, diu un dels pagesos del Maresme que duia un tractor. Explica que volen aturar les obres d’un vial que travessa la zona agrícola de Santa Susanna.

Grimpar per Colom amb estelades

Reivindicacions variades, converses diverses. La manifestació arriba del pla de Palau fins al monument a Colom. Com sempre, molts saben que cal quedar-se fins al final: esperar els discursos i intentar escoltar-los malgrat la llargada i malgrat la mala qualitat del so. Potser no se segueix “El cant de la senyera”, però ningú no falla amb “Els segadors”. Tant se val, sembla que el final de la marxa és més qüestió d’imatges que no pas de paraules. Els joves més engrescats grimpen per la part baixa del monument a Colom i s’instal·len, amb nombroses estelades, sobre allò que saben que és un símbol del colonialisme espanyol. L’organització, de l’escenari estant, els demana que baixin, però no en fan gaire cabal, sembla que s’hi queden.

Manifestació acabada i estelades Rambla amunt. Alguns van cap a casa, alguns altres cap a la festa d’Òmnium. La sensació és que ha costat menys de caminar que alguns altres anys, però que igualment la cosa no s’acaba, que caldrà tornar-hi. Ho sintetitza una manifestant, prou divertida, prou clarivident: “Quan la cosa estigui fluixa, Espanya ja farà el que calgui per revifar-la…”