Cris Juanico: “A l’estiu, els menorquins ens amagam davall les pedres, no hi som, desapareixem”

Divendres els Ja t’ho Diré (JTD) faran un concert al Mercadal, al cor de Menorca. Ja en van fer un la setmana passada a Roses (Alt Empordà) i encara els en resten dos més: un a Figueres (Alt Empordà) el 30 d’agost i un el 12 de setembre a Lloseta (Mallorca). No són concerts i res més. Són rareses, són, com diu Cris Juanico, el cap del grup, caramel·lets que cal assaborir perquè són extraordinaris i s’han de fer durar molt. Fa més de vint anys que els JTD van deixar els escenaris. L’any 2013 van fer un parell de concerts per matar el cuquet i satisfer la legió de seguidors que els enyorava. El mes de novembre hi van tornar amb tota l’emoció desfermada per retre homenatge a Sente Fontestad, el bateria i ànima dinamitzadora del grup que havia traspassat el novembre del 2023.

I cada volta que els JTD pugen a l’escenari es troben amb la complicitat d’un públic que se sent orfe de concerts i propietari d’algunes de les cançons que són himnes generacionals. “Si véns”, “Així i tot”, “Per a tu”, o aquell vellíssim crit de “Ei Joan” que a Ciutadella sona a festa, a pati de l’institut i a concert dalt el Born.

Aquells al·lots joves amb els cabells llargs que a principi dels anys noranta van deixar la feina i la vida a l’illa perquè volien viure de la música, ara voregen la seixantena d’anys o la depassen, però les cançons continuen tenint el sabor fresc i salat que tenien quan les van compondre. Per a alguns, tenen també el regust d’un temps que saben que no tornarà, i serveixen d’àncora per a no deixar mai de tocar mare.

De tot això, en parlam amb Cris Juanico, que ha fet una llarga carrera tot sol. Ens trobam el dia de la Mare de Déu d’Agost a les onze del matí al Casino Nou, un reducte a la Contramurada que encara no han envaït els turistes. A l’entrevista parlam de música i de sentiments, però també, és clar, parlam d’aquesta Menorca que a vegades ja no reconeixem, però que, malgrat tot, continua regalant-nos llocs i moments incorruptibles.

—Què va passar en els concerts d’homenatge a en Sente perquè ara els Ja t’ho Diré tornin als escenaris i facin aquesta minironda?
—Més que aquell dia en concret, va ser durant tota la preparació. De fet, no només els JTD sinó tota l’organització d’aquell homenatge, que no era nostre, sinó de molta altra gent. Ja sabeu que en Sente era un cul inquiet en l’àmbit de la cultura. Amb ell i unes quantes persones més de Ciutadella, havíem muntat una associació postpandèmia en un moment en què l’oci cultural havia estat relegat a un tercer pla. I quan vam pensar en l’homenatge vam tenir clar que havíem de fer la música que a ell li agradava i la que havia fet. Vam triar el repertori de JTD i ho vam obrir a molts músics més. Gent que havia tocat amb ell, més grups, més cantants… Els altres membres del grup s’hi van apuntar, és clar. Aquella història va créixer molt. I va ser preparant això que ens vam adonar de com havia quedat d’arrelada la nostra aventura i la nostra música en la gent que ens havia seguit i en la gent que havia seguit en Sente durant anys.

—…
—Allò es va convertir no solament en un homenatge a en Sente, sinó en un acte d’agraïment de la moltíssima gent que va viure els JTD com una cosa seua i pròpia. Molta gent ens va demanar, com és que no feis més concerts, ara que ja heu assajat. I això va fer que, tot pensant que en Sente ja no hi era i que el vam trobar molt a faltar damunt l’escenari, teníem claríssim que segurament ell hauria estat el primer que s’hauria apuntat a fer aquests concerts.

—I quan vau ser dalt l’escenari i vau veure la gentada, i com la gent continuava fent-se seves les cançons, què us va remoure?
—Xerr personalment, però pens que tots podríem dir el mateix. És una etapa de vida, un viatge de vida molt important. Quan en Sente se’n va anar, vaig perdre un company de vida. Ens hem adonat que allò que vam fer, aquells deu o onze anys que vam estar junts picant pedra per dedicar-nos a la música, ho vam aconseguir. Moltíssima gent s’ho va fer seu. Nosaltres ho hem viscut d’una manera molt íntima i, per tant, com una banda sonora de les nostres vides. I veure que allò que vas fer, el que vas crear, ho vas fer perquè era la manera que creies que podies aconseguir els teus somnis, i que allò formi part de la banda sonora de moltíssima gent, t’emociona. La música que vas fer i vas interpretar ja no és teva. Ja és seva.

—Ara que heu gaudit d’aquestes trobades, heu pensat en algun moment que ho vau deixar massa prest?
—No. Crec que ho vam deixar quan ho havíem de deixar. A contracor. Però del que vam fer, com ho vam fer i per què ho vam fer, no en canviaria ni un punt ni una coma. Sempre hem estat molt sincers. Quan ho vam deixar, vam dir, trobam que hem arribat fins aquí. I el 2013, quan vam tornar a fer uns quants concerts, vam trobar que era un bon moment. Sempre hem fet les coses amb decisió i convençuts. Segurament, podem cercar els motius de per què ho vam deixar. Per exemple, sempre dic que l’aventura era tan grossa i l’empresa era tan gran des d’aquí, partir amb una maleta en una mà i un instrument a l’altra, partir de zero a Catalunya i arribar on vam arribar, no ens vam adonar que la vida individual de cadascú també era important i la vam tenir abandonada. Pensàvem més en el col·lectiu que en qualsevol altra cosa. I a vegades necessites respirar. Cada vegada que fèiem un disc, fèiem dues gires. Potser ens va fer falta dir, eh, estic avorrit, cadascú que se’n vagi a casa i ja ens ajuntarem. No ho vam saber fer.

—Ha estat fàcil trobar la sintonia entre vosaltres, quan hi heu tornat?
—Crec que tot ho tenim tan interioritzat que ha estat molt fàcil. Les cançons, en el seu moment, van ser un mitjà de creació i de reivindicació, Ara hem tornat a trobar el gustet per aquestes cançons. Dius, i això no estava tan malament… I alguna de les cançons, els arranjaments, les coses que fèiem per millorar-les, perquè sempre són vives… I hem tornat a tenir una mica el sentit que tenien i que, segurament, per insistència, per no tenir un poc d’aire, no vam saber veure. Ara ho hem retrobat. Ens ha fet sentir una altra vegada vius com a JTD.

—El primer dia que us trobau per assajar, què sentiu?
—En l’homenatge a en Sente no ens trobam nosaltres. Ens trobam nosaltres i molta gent. Seixanta músics més. I el primer i únic assaig, el vam fer justament aquí, al teatre del Casino Nou, un diumenge que tots els JTD que viuen fora de l’illa van venir un matí i se’n van anar l’endemà matí. Vam haver de fer una combinació de músics que funcionés en els dos concerts que vam fer. Érem seixanta persones entrant, sortint, va ser un dia espectacular, de molta feina, molt intens. Tothom s’hi va apuntar tot d’una i van dir que sí. La impressió de trobar-nos nosaltres no la vam tenir, però sí la de trobar-nos amb les cançons compartides amb molta altra gent que va venir i van sonar. Si fas “Sal i dolçura” o “A poc a poc vaig dibuixant” o “Si véns”, comences a tocar… Tens amics, o hi havia músics que no es coneixien entre si, però després de l’homenatge érem més amics, ens veiem i ens abraçàvem. Va ser una cosa molt polida, molt guapa. A part dels dos concerts, ens van convidar a participar en un concert per la dana de València a Girona. Molta gent va esperar que sortíssim. Vam fer una reunió després de Nadal i tots vam coincidir en el fet que ens va impressionant molt com va ser d’incisiva la nostra música i la nostra manera de fer les coses.

—Molta gent us admirava per com havíeu començat.
—El fet que un grup de música se’n vagi, aquella aventura que vam fer, és un dels èxits que vam tenir. No hi havia ni grans hermanos ni aquestes coses… La gent s’ho va fer seu. “Com els va? Ah, mira, avui surten a la tele… uau!.” Parlam d’una època que no hi havia ni mòbils, ni internet, ni res… La informació que els arribava era a través dels diaris o de notícies de la ràdio o la televisió. Allà ens vam adonar que no només va ser la música, sinó tot allò que ens va envoltar. Sense la música no hauríem tengut el que hem tengut, clar.

—Qui toca la bateria, en aquests concerts d’ara?
—En Pere Moll, que és un jove de Ciutadella, en Pere de la Marcona, el fill d’en Toni de la Marcona. Ja va participar en l’homenatge. És un al·lot jove, amb estudis… Quan li vaig dir de tocar amb nosaltres, no tocava a terra. Tenim una foto del 2004 on jo li sign una samarreta que vam fer quan vam traure el disc Memòria. Ell té vuit anys. No va viure l’època de JTD, però a casa la va tenir molt present i coneixia molt la música.

—Quina mena de públic va venir a Roses, al concert dels trenta anys de Moviments salvatges?
—Hi havia una mica de tot. Crec que hi havia una mitjana d’edat una mica més alta del que és habitual. El públic nostre objectiu, del seu moment, quan vam començar a funcionar, jo en tenia quasi trenta. Me’n vaig anar amb vint-i-tres, però fins al cap de quatre o cinc anys no vam començar a funcionar… Ara el nostre públic té entre quaranta i seixanta anys. I aquesta gent, en molts concerts meus, em diuen, ja era hora que tornàssiu a cantar, perquè diuen que tenen dret a anar a concerts que els agradin… Ara hi penses i no és estrany que els tributs funcionin molt perquè són de grups de rock, bàsicament, la música entesa com un bateria, un baix, teclats, guitarres, veus, cors, actitud, que és una altra cosa que ara ha canviat. No dic si és millor o pitjor, simplement, ha canviat. Ara duen màquines. Toquen un botó i tot està pre-gravat. Nosaltres no tenim res pre-gravat. Absolutament tot és directe, com fèiem abans. No hi ha discussió amb això.

—Com serà el concert del Mercadal?
—Serà general. Més llarg que el que vam fer a Roses, segur. El repertori serà més obert, ens n’anirem més enrere i ens n’anirem també a uns altres discs.

—No hi haurà cap sorpresa, cap cançó nova?
—No. És una cosa que… ens ho demanen. Ara mateix, no és el que volem fer, però jo ja he après a no dir ni que sí ni que no. La vida fa voltes. És possible que fem cançons? Sí, però ara mateix no ens ho plantejam. Ho tenim molt clar i sabem que hem decidit fer quatre concerts, que els volem gaudir al màxim. Amb el primer vam prendre molt de gust, la veritat és que quan vam acabar vam dir, quina xalada. La connexió amb el públic, tot va anar bé. Ara ens en queden tres. És com un caramel que té molt bon gust. Pots fer dues coses, continuar tenint aquest gustet, o el romps i te l’acabes. Nosaltres l’anem assaborint, i després ja ho veurem. No tenim obligació de fer coses noves. No sabem si farem més concerts. Tots tenim projectes de vida propis. Ara faig cançons noves per a un altre projecte. Si alguna vegada les inquietuds de tots coincideixen, fantàstic! Per tant, que estem bé?, sí?, idò, fem. Aquest és el bany de realitat…

—També coincideix que sou més madurs, teniu un bagatge.
—Sabem que segurament som un grup quasi de culte, entre cometes, ara mateix. Fa més de vint anys que no fem música nova. Realment, vam fer quatre discs. El cinquè és un directe. En tot cas, és un bagatge que pertany a un temps molt concret de les nostres vides. I de la nostra manera d’entendre el que volíem dir. Jo feia feina en una empresa de congelats, en Titi era manobre, en Sente feia feina a una farmàcia, en Fly feia de pescador i en Carlos en una fàbrica de sabates. Aquesta era la realitat que hi havia en aquell moment i nosaltres vam pensar que les il·lusions que teníem amb la música es podien fer realitat i fer de la música el nostre ofici.

—Fa un moment dèieu que la música que vosaltres fèieu és diferent de com es fa ara, amb aquesta tecnificació d’ara. Com casau amb això? Com hi conviviu?
—No sé si hi casam, la veritat. Fa trenta o quaranta anys, el públic objectiu que escoltava música era dels disset o divuit fins als vint-i-cinc o trenta anys, l’època universitària i un poquet més. Ara escolten música a partir dels deu o onze anys, fins als seixanta. L’espectre és molt més ampli. És clar que les músiques enfocades cap a la gent més jove, les que triomfen ara mateix, és la música urbana. Nosaltres aquí érem un grup d’amics, no íntims, sinó que ens coneixíem, que veníem de diferents grups i ens ajuntàvem per fer renou. Dos dies per setmana en un local i els dissabtes hi podíem fer tot el capvespre i, de tant en tant, fèiem un concert i fèiem cançons. Ara la música es fa d’una altra manera, no es fa en col·laboració. Abans tenies un instrument, un paper i un boli i t’espavilaves, ho comparties amb els amics. Ara, un ordinador i tira milles. Pots fer moltes coses. També la difusió de la música ha canviat. No hi havia ni mòbils ni xarxes socials. Avui, la música arriba bàsicament per xarxes, Instagram, TikTok, i tenen molts seguidors.

—Temeu la irrupció de la intel·ligència artificial en el món de la creació musical?
—Em preocupa que s’enganyi la gent. Emprar veus, simular veus que ja existeixen, és molt delicat i perillós. Fer música amb un ordinador o amb intel·ligència artificial? Sí. Però, i el goig que fa agafar una guitarra, un paper i un boli i començar? En el meu cas, és allà on pas més pena de tot. El que més em costa, és això, però aquesta manera de fer la trob més divertida. Passes pena…

—Encara componeu així?
—Sí. També tenc un ordinador, eh? La tecnologia l’empr per continuar fent això. Una cosa que em va molt bé és anar a caminar als matins. Caminar és una manera de tenir l’esponja oberta. T’arriben melodies, t’arriben paraules i les graves amb el mòbil. Me les envii per correu, vaig a casa, em dutx i vaig a l’estudi, baix el correu i començ a fer feina damunt allò que m’ha vingut fa mitja hora. Faig feina amb un ordinador, però tot el que hi registr és executat. Em preocupa? No. Jo m’estim més menjar una bona paella feta a casa que una Paellador. Què hi ha gent que li agrada la Paellador? Sí.

—Fa un moment parlàveu del projecte. És un disc en solitari?
—És un disc en solitari. Cada vegada que faig una cosa nova, cerc un punt de partida diferent, un nou incentiu. Ara estic amb un projecte que es diu Rosa dels vents. Situï la rosa dels vents damunt Menorca. Mir a cada una de les direccions que més coneixem de la rosa dels vents a veure què hi ha. Què hi ha, què passa en l’àmbit musical, interpretatiu, i també mir la definició del vent. La tramuntana és un vent sec, en canvi, el xaloc és un vent brut, aquí a Menorca, amb pols, és humit, hi ha rissagues… Per jo és informació que em servirà per a fer.

—Menorca com a tema recurrent.
—Sí. Jo, Menorca…

—I ara me la deixau botant… Com la veieu, l’illa?
—Ara?, avui, que és dia 15 d’agost? [Riu.] Quasi no la veig. Jo, que he anat a la Vall amb tretze o catorze anys, muntàvem una tenda i ho fèiem tot l’estiu. Jo, que he pogut anar a fer un dia d’agost a Cala’n Turqueta, amb la família, amb neveres. Que per Sant Cristòfol anàvem a Santandria i fèiem la bereneta amb albergínies i coques. Jo que he vist els jocs del Pla de Sant de dia, sense cap focus… Ara, això no existeix. És preocupant perquè això és la cara que veim ara i és la que veu la gent. També és preocupant que la imatge de Menorca que es ven és una imatge que no existeix. Les fotos de promoció, les cales buides, blaves, precioses, no hi són. Ara, a aquesta hora, [les dotze del migdia] ja està ple. Això és una part de Menorca. És com si tot valgués. L’hivern és un desert, a mi m’encanta, però l’aposta ha estat tan grossa. Tots els ous al mateix cove. Hi havia unes altres coses que no causaven tanta dependència i que han desaparegut. El teixit industrial ha desaparegut. Però tot el que hi ha és estacional. En els concerts pregunt a la gent si han anat a Menorca i tothom respon, sí! I després els deman, quants menorquins heu vist? Els menorquins ens amagam davall les pedres, no hi som, desapareixem. Hi ha quatre oasis petits, com pot ser aquí, al casino, o al del Born, o Ca-los… Llocs socials… Però també l’activitat s’atura. Nosaltres, a vaDllibres, la llibreria que tenim amb Dolors Boatella, pot semblar que estem de vacances, i és tot el contrari, és temporada alta, per nosaltres. La veig molt constreta, Menorca. Que no és res més que el que ens hem anat cercant…

—És recuperable, aquesta Menorca?
—Sí. Passa que hi ha d’haver voluntat. Hem de fer polítiques amb aquesta direcció. No sé la fórmula, però crec que s’hauria de mirar d’apostar per un altre model de creixement. No dependència del turisme. Ara estem en una roda molt complicada. La majoria dels negocis estan oberts cap al turisme i necessiten mà d’obra especialitzada que aquí no hi ha, i no poden venir de fora perquè no poden pagar un allotjament. També ha passat que, després de la pandèmia, hem tingut una mena de turisme amb un poder adquisitiu molt alt. Per a ells era molt fàcil comprar cases aquí per mig milió d’euros. Mig milió d’euros, ni tu ni jo, ni cap dels tants d’ací la podrem tenir mai. Hi ha precarietat laboral i manca de possibilitat d’accedir a un habitatge. És molt complicat.

—…
—Algú va dir que ens quedarem amb el ciment i amb els forats fets… Crec que no és fàcil. Però segur que ho podem arreglar. No crec que sigui tard. Jo entenc que el capitalisme és molt dur i cruel. Però el poder hi és per a certes coses. Crec que no pots anar a certs llocs i pam, pam, pam, compres. Si és una residència, encara, però comprar tres habitatges per especular, no s’hauria de poder fer. En xerraríem hores i hores i no arreglaríem res. Menorca continua tenint els seus racons i les seves platges, que no ho direm. Jo abans feia alguna foto i la penjava. Avui dia ja no ho faig. Racons que teníem per a anar a fer una calada ràpida, vint minuts i a dinar, pim-pam. Ara no pots fer-ho. Quina llàstima. Fèiem coses que ara no podem fer. S’han anat perdent per mor de tot això del turisme.

—Voleu afegir res?
—Dels concerts, n’estem ben contents. Incorporam un guitarrista, en Quim, de Ciutadella. I, senzillament, en nom de tots els JTD estem molt contens de com funciona. Molt contens d’haver-nos tornat a mirar a través de la música.